Futbolistes de cor
Després d’una carrera d’èxit i al més alt nivell possible, Sergio García i Joan Verdú juguen a la Montañesa de Tercera Divisió
Quan Sergio García (Barcelona, 37 anys) va fitxar per l’Espanyol, cap al 2010, va decidir que ja era hora de canviar de casa. Va escollir un petit poble costaner de Barcelona, també unes cases adossades que havia vist. La sorpresa va arribar quan visitava el jardí.
—“Però què fas tu aquí?”, va cridar des de l’altra banda dels arbustos Joan Verdú (Barcelona, 37 anys), llavors company seu a l’Espanyol i propietari de la casa veïna.
— “No fotis!”, va exclamar el Sergio, que poques hores després havia decidit comprar la casa.
Res estrany en una parella de fet futbolísticament parlant, ja que van coincidir junts al Juvenil B del Barcelona, van pujar els esglaons alhora —Juvenil A, Barça C i filial—, es van retrobar a l’Espanyol i ara ho han tornat a fer a la Montañesa, equip de Tercera Divisió. “No penso gaire en la categoria”, diu Verdú; “preparo la bossa i a jugar. És clar que no tenim gaires de les comoditats d’abans, però això és el de menys. Es tracta de jugar i competir”. Així ho veu Sergio García: “A mi m’és igual el vestidor o que em rentin la roba. El que m’agrada és ser allà dins, al camp”.
Tot i que en el seu cas encara li queden un parell de partits de sanció dels quatre que va veure per clavar-li una plantofada a un rival en la seva estrena. Targeta vermella, tot i que també un gol de penal. “Feia temps que no notava aquesta sensació”, reconeix el Sergio, que va debutar amb Rijkaard al Barça i després va fer voltes pel Llevant, el Saragossa —quan va anar a la selecció i va guanyar l’Eurocopa 2008—, el Betis, l’Espanyol, l’Al-ayyan qatarià i altre cop l’Espanyol. “Va ser un partit difícil perquè aprens que aquí et foten pals sense parar”, es lamenta el davanter. El mateix creu Verdú, que després d’estrenar-se a la Copa amb el Barça va marxar al Dépor, l’Espanyol, el Betis, el Baniyas dels Emirats Àrabs, la Fiorentina, el Llevant i el Qindao xinès: “És complicat jugar així, perquè no es juga massa la pilota. És més còmode a Primera, en què tens moments de respir, que a Tercera, en què cada pocs segons notes el colze rival”. Però és un repte que han acceptat.
Durant l’estiu, els dos jugadors van buscar alguna oferta que els convencés. Al Sergio li va arribar alguna cosa de Segona, també de l’estranger i sobretot una de potent de la Xina. “Però res de Primera, la veritat, i en aquests temps preferim quedar-nos a casa amb la família”, diu. I Verdú, temptat per lligues menors, també va decidir quedar-se. “Vens amb mi a la Munta?”, li va preguntar llavors el Sergio, que tenia el seu cunyat a l’equip però que no es va decidir a firmar fins que no va veure jugar la Montañesa en un partit oficial. “Em va agradar, tenen qualitat”, revela el Sergio, conscient que l’equip està en el fons de la taula i necessitaran els seus gols. “A mi em va agradar poder tornar a jugar amb ell. Encara tinc el cuc per posar-me les botes”, reconeix Verdú. Tot i que afegeix: “Però amb 37 anys estàs en el límit. Ens hem cuidat moltíssim i no hem tingut grans lesions, però es nota perquè ja no tens 20 anys. Sobretot en els terminis de recuperació; abans jugaves un partit i estaves a punt per a l’endemà. Ara tardes més dies”.
Camí de la banqueta
Tots dos, no obstant, estaven a to. El Sergio només descansava dos dies a la setmana —però nega que entrenés amb l’equip de Víctor Valdés, l’Horta, com es va dir, sinó que era allà per acompanyar a un familiar— i el Joan, que s’ha aficionat al golf al matí, s’exercitava cada tarda amb un preparador físic personal. Però tenen clar què faran quan s’acabi aquesta experiència o una última que els queda (han firmat amb la condició que si els arriba una bona oferta els alliberin). “Volem ser entrenadors”, admeten a l’uníson. Tots dos, és clar, ja han cursat els dos i primers anys i els falta l’últim nivell.
“Vull ser entrenador, ho tinc molt clar i ho intentaré amb totes les forces. Firmaria ara mateix tenir la mateixa carrera que he tingut com a jugador a les banquetes”, assenyala el Sergio. “¡I jo!”, s’afegeix Verdú; “però és un món complicat i per això volem formar-nos molt bé”. És el següent pas. “No em puc queixar de tot el que he viscut. Ho he assaborit”, diu Verdú. «Ho he disfrutat moltíssim perquè és el que m’agrada i és la meva passió, però se m’ha passat volant, massa ràpid», afegeix el Sergio.
Tan ràpid ha passat que se’ls acaba, fins al punt que ja no són uns nens que se sorprenen amb els cracs del Barça en els entrenaments, sinó que són ells el centre d’atenció d’uns companys que els afusellen a preguntes, curiosos i àvids d’anècdotes de la pilota. “És ben normal”, accepten. El temps passa. Però no s’oblida ni esborra.
“No us preocupeu que aquest tio que ens ha marcat dos gols està fitxat per a l’any que ve”, els va dir l’entrenador del Cadet A del Barcelona als seus pupils a finals dels anys 90, equip en què despuntava Verdú. El tècnic es referia a Sergio García, llavors davanter de la Damm, que un parell d’anys abans havia sigut expulsat de La Masia perquè per a un entrenador no valia però que va acabar trencant el rècord de gols (969) del planter blaugrana.
Des d’aleshores, Joan Verdú i Sergio García han fet una vida futbolística en paral·lel que segueix a la Montañesa, de Tercera Divisió. Dos vells rockers de la pilota.
