Selecciona Edició
Connecta’t

El Mago Pop: “Quan s’acaba l’espectacle torno a ser el noi tímid de Badia”

Antonio Díaz, l’il·lusionista que s’ha convertit en el més taquiller d’Europa i va estrenar teatre propi el mateix any que va haver de lluitar amb la pandèmia

Antonio Díaz, el Mago Pop.
Antonio Díaz, el Mago Pop.

A Antonio Díaz —nom real del Mago Pop— li queden pocs somnis per complir. Un és actuar a Broadway, i s’havia de fer realitat aquest estiu, però el coronavirus va ajornar el que serà, quan es compleixi, afirma Díaz sense perdre l’esperança, el moment més important de la seva carrera. Un altre dels seus somnis era tenir un teatre propi. El març de 2019 va aconseguir materialitzar aquest “somni vital” al comprar el teatre Victòria de Barcelona. No obstant, la pandèmia va tornar a truncar els seus plans i el va obligar a tancar i ajornar l’espectacle Nada es imposible, amb què continuava acumulant rècords, una cosa a la qual ja està acostumat el mag europeu més taquiller del món.

No es prodiga a les xarxes socials ni es posa a debatre sobre temes d’actualitat. Antonio Díaz, de 34 anys, és una persona discreta. L’il·lusionista, actor i empresari havia omplert l’agenda de desafiaments professionals per aquest 2020, i tot i que no han sortit com ell esperava, han pogut “resistir i continuar somiant”, explica per videotrucada. “Ha sigut molt dur”, reconeix, a l’enganxar-lo la pandèmia durant el primer any de posada en marxa del seu flamant teatre. “Això et fa veure que tot pot passar, fins i tot el que sembla impossible”. Díaz fila el títol de l’espectacle fins i tot amb una pandèmia. Però tot això, no dubta, també li ha servit per reafirmar que té un projecte sòlid. “Soc molt optimista i sé que ho tirarem endavant”, tot i que espero que una cosa així no torni a passar.

Les il·lusions d’aquest il·lusionista semblen intactes, malgrat que és la segona vegada que reprèn l’espectacle des del març. “El món del teatre és molt complicat en aquests moments. Per nosaltres obrir no és només una qüestió numèrica, perquè ara mateix és molt difícil que surtin els números en un espectacle com el nostre”, reconeix. Ara la preocupació de l’equip està a acatar les mesures de seguretat. “Hem de ser superprimmirats. Abans teníem un objectiu, que l’espectacle fos extraordinari. Ara volem que l’espectacle sigui extraordinari i que les mesures també ho siguin, que la gent no només tingui sensació de seguretat, sinó que arribi un moment que oblidi i disfruti. Aquest és el desafiament més gran: que la gent durant una hora i mitja s’oblidi de tot”.

Algú que assegura que la cara més bonica de l’èxit és poder fer el que li agrada “amb la platea plena i que cada dia sigui una festa” —i que no ha vist una butaca buida en sis anys d’espectacles amb prop de 400 xous a l’any— defineix com a “estrany” enfrontar-se a les limitacions d’aforament. Però reconeix que ha estat molt mal acostumat. Díaz és l’artista espanyol que més entrades ha venut durant els tres últims anys, amb més de milió i mig d’espectadors. El 2019 va batre rècords de prevenda (per sobre d’El Rey León) i és el primer il·lusionista europeu a tenir un programa de televisió (El mago Pop) que s’emet a més de 150 països a través de Discovery Max. Des de l’octubre passat, a més, és a Netflix amb La gran ilusión, el muntatge que li va donar la fama i en què deixa amb la boca oberta tant transeünts com famosos.

Penélope Cruz, Javier Bardem, Victoria Beckam, Zinedine Zidane, Antonio Banderas i Arnold Schwarzenegger són només alguns dels famosos a qui ha deixat muts. No obstant, per sobre de tots sempre destacarà quan va fer levitar una boleta i la va convertir en una poma, en una picada d’ullet a la gravetat, davant Stephen Hawking. “Si abans et deia que Broadway, si arriba, serà un highlight en la meva carrera, segur que conèixer Hawking n’és un altre. És un moment que guardo per sempre. Perquè és inoblidable”.

Però fins i tot algú com Antonio Díaz s’enfronta en algun moment a la crítica del sector. Genii, una prestigiosa revista sobre màgia, el va acusar de fer servir trucs d’altres companys sense permís. “És una cosa que es dona habitualment en aquest món”, revela. Dos dels seus grans ídols, Copperfield i Houdini, es van enfrontar a les mateixes acusacions. “Al final totes les coses apareixen, desapareixen, es teletransporten, leviten. Hi ha sis o set tipus d’efectes. Tot es pot assemblar, sempre hi pot haver dubtes, i quan ets molt visible i fas centenars, milers d’il·lusions, és normal que passin aquestes coses”, reconeix. Això és una cosa sobre la qual no evita parlar, però que el preocupa. Per evitar-ho, ara disposa d’un equip de R+D per desenvolupar les seves pròpies il·lusions.

“No”, respon rotund quan se li pregunta si mai va arribar a imaginar que aconseguiria tot el que ha aconseguit. Tot i que la veritat és que sempre va somiar fer coses grans. “Somiava fer grans espectacles. Volar i poder fer desaparèixer coses grans. La veritat és que a poc a poc, el que va passant et permet somiar amb el següent”. Díaz no recorda el moment en què es va enamorar de la màgia. “La meva mare sempre diu que vaig començar molt petit i que ja només feia això”. Al municipi on va créixer, a Badia del Vallès, un municipi a la perifèria nord de Barcelona, la màgia no és una cosa que es doni de manera natural. “És un lloc en què m’alegra haver crescut, es passen moltes hores al carrer amb els amics. Però jo, que soc una persona molt introvertida, al final cada vegada passava més hores a casa assajant”. Díaz no dubta a reconèixer que era un nen “rar”. “Imagina’t, per sortir mag”, fa broma. Avui els seus pares i els seus germans —“que no són només els meus millors amics, sinó que són els meus ídols”— continuen sent el seu recolzament més gran i amb ells podrà passar el Nadal.

Díaz està content al visualitzar el seu futur. Quan tingui cabells blancs i deixi els escenaris es dedicarà a programar i produir nous espectacles al teatre Victòria, una feina que li encanta. Al cap i a la fi es va llicenciar a l’Institut del Teatre de Barcelona i la dramatúrgia sempre ha vertebrat les funcions d’aquest tímid valent. “Durant l’hora i mitja que dura l’espectacle soc la persona menys tímida de la comarca. Però quan s’acaba torno a ser el noi tímid de Badia”. També és dels que, a l’acabar el xou, sempre creuen que alguna cosa hauria pogut sortir millor. Per això només hi ha una cosa que, creu, li falta per arribar: l’espectacle perfecte al lloc dels seus somnis, Broadway. “Per mi el rècord seria que fos un dels espectacles més importants de la història també a Amèrica. Que arribi el dia i digui: ‘És perfecte, no s’ha de tocar res’. I en això estem”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >