Ensenyaments d’un any estrany
El virus ens ha recordat la nostra elemental condició: éssers precaris que lluny de ser plenament autònoms estem perfectament ancorats en la natura
Que sortim d’un any estrany és obvi: passa poques vegades que els governs tanquin la ciutadania a casa per decret. Una experiència de la qual la ciutadania no surt impune, encara que, conforme a la capacitat adaptativa dels humans, l’hagi suportat amb dignitat. Hi ha un primera lliçó interessant d’aquesta experiència: els humans ens movem cada vegada més entre la continuïtat i la ruptura, sense que les forces que pretenen deixar el passat enrere aconsegueixin imposar-se de manera radical.
Cal que aprenguem la diferència entre la ciència –els coneixements establerts– i la investigació –en procés permanent de tempteig i prova
Què va ocórrer quan va sonar la gran alarma? El que semblava impensable: que en vista dels dubtes, en vista de la ignorància, es va actuar com altres vegades al llarg de la història en vista de fenòmens pandèmics: tancant el personal. És a dir, en vista de la ignorància optar pel de sempre, una cosa humana, enormement humana. I tanmateix, estàvem molt millor equipats que contra les pandèmies antigues i els investigadors es van posar en marxa a tota velocitat, mentre se sumaven recursos de tot arreu. I una altra vegada va arribar l’inesperat: les vacunes van trobar l’acceleració tècnica necessària per trencar totes les previsions de calendari: i ja són aquí. Una vegada més, una mirada enrere i un pas endavant. Una lògica que ha demostrat estar viva fins i tot en temps de gran acceleració.
La memòria compta i el desconcert ha estat especialment fort en aquells països i generacions que no estaven habitats pel record immediat de les infeccions massives. A Espanya, la frontera és a la dècada dels cinquanta, en la qual es van generalitzar les vacunes i els antibiòtics i ens vam anar oblidant de les amenaces de l’època (del xarampió a la lepra, de la verola a la tuberculosi o a la pòlio), per això el desconcert ha estat molt diferent segons les generacions. Però més enllà de la sorpresa, el desassossec ha vingut en verificar la fragilitat d’una societat que vivia confiada en els poders de les tecnologia i de la ciència.
Just quan alguns predicaven el posthumanisme, fabulant amb l’espècie enlairant-se cap a un futur sense límits, el virus ens ha recordat la nostra elemental condició: éssers precaris que lluny de ser plenament autònoms estem perfectament ancorats en la natura. I així la pandèmia ens ofereix una bona oportunitat per recompondre la nostra relació amb l’entorn a partir de les maneres d’interpretar-lo, començant pel coneixement. Étienne Klein té raó quan ens aconsella que aprenguem la diferència entre la ciència –els coneixements establerts– i la investigació –en procés permanent de tempteig i prova.
El perill que ens interpel·la a tots és que la por aplani el terreny a l’acceptació de l’autoritarisme
Dit d’una altra manera, la pandèmia ha enfosquit el món, però també pot servir per oferir pistes si es confirma que és en les dificultats, que la humanitat progressa. Però els camins no estan decidits i la pugna per traçar-los serà enorme en els propers anys, en la mesura que la pandèmia irromp en una crisi que ja estava en curs: qui governarà el futur? Quin serà el marc de la presa de decisions? Lluny d’una comunitat global, hi ha alternativa als vells estats nació? Ara mateix Emmanuel Macron representa en certa manera aquesta contradicció. D’una banda hi torna: “Ser francès és habitar una llengua i una història, és a dir, inscriure’s en un destí col·lectiu”. I, de l’altra, com assenyala Olivier Faye, s’apunta a l’ideal europeu com a manera de reprendre el control del nostre destí econòmic, tecnològic, militar i cultural. No és una contradicció. És una constatació de la dificultat que avui té la política per enquadrar la ciutadania.
Aquesta crisi ve quan les democràcies liberals viuen en un mar de dubtes. La pandèmia afecta la vida, cosa que posa en guàrdia la ciutadania, que si per alguna cosa està disposada a acceptar-ho tot és per la salut. Ens dirigim a una societat que busca la protecció per sobre de qualsevol altre valor? Hi ha una via democràtica per a això si sabem distingir entre el valor del risc del patriarcat i els valors de la cura i l’atenció que porten la marca de la revolució feminista? En qualsevol cas el perill que ens interpel·la a tots és que la por aplani el terreny a l’acceptació de l’autoritarisme. La jurista francesa Mireille Delmas-Marty ho diu d’una manera molt gràfica: passarem de “llibertat, igualtat, fraternitat” a “seguretat, eficiència i predictibilitat”? Posar cara política a aquesta última tríada m’espanta. I per això resulten inquietants unes polítiques que “en vista de la pandèmia escullen immobilitzar els humans i desestabilitzar les societats”.
