L’última joia de la Rambla
Jaume Doncos, de la Casa Beethoven, demana a l’Administració que controli el tipus de negocis i els lloguers desorbitats que es paguen al passeig
Un retrat a llapis del rostre de Beethoven amb mascareta, acompanyat de les paraules si us plau en quatre idiomes —català, castellà, anglès i alemany— saluda reclinat en un faristol els qui s’endinsen en aquest meravellós temple dedicat a la música enclavat a la Rambla. “Amb el dibuix queda clar, oi?”, diu Jaume Doncos, de 59 anys, que juntament amb la seva germana Àngels atén des de fa dècades en aquest racó màgic mentre li diu a un client que la partitura que va demanar de Granados està a punt d’arribar.
Fundada el 1880 com a Casa Guàrdia i rebatejada el 1915 amb el seu nom actual per un músic besoncle del Jaume, Casa Beethoven està plena d’instruments, llibres, contes, dos pianos, capsetes de música, discos de vinil, CDs, retrats, cartells d’òpera, bustos de Wagner o Beethoven i, sobretot, partitures. 80.000 títols omplen les seves prestatgeries, moltes ja groguenques, com seductors lligalls d’una vella biblioteca. 30.000 d’aquestes són peces que ja no s’editen. “Podria estar aquí dos segles i no acabaria d’ordenar”, diu el Jaume, que va passar moltes hores en aquest paradís dels melòmans durant el confinament.
Casa Beethoven —“Em pregunten per què Beethoven. I per què no?”— és gairebé l’única botiga de partitures que resisteix a Barcelona després de l’impacte d’Internet a descarregar-se-les professors i alumnes. “Veient com està el món amb tantes botigues que han tancat és una sort estar i haver estat aquí”, diu Jaume. “Escanejar un llibre de 300 pàgines pot ser un plom però una sonata de Beethoven, de 10, no”.
Però no tota la música escrita és a la xarxa i allà hi ha el Jaume buscant com un explorador al mercat una peça de Tchaikovsky o “Tatuaje”, una copla de Concha Piquer. “M’encanta aquesta feina. Es tracta que quan una persona et demani una vegada a l’any una partitura de Txostokovic o Mompou la hi puguis oferir perquè per a ella és el més important”, remarca. “I que repeteixi. M’agrada quan em diuen que no és a Internet i jo ho tinc”.
Amb una clientela d’estudiants, cantants però també dels turistes que desfilaven per la Rambla, aquesta família de músics —ell toca el violoncel— ha hagut de demanar un crèdit perquè la seva recaptació ha caigut fins un 40%. El Jaume és professor especialitzat en música però gairebé mai no ha exercit. Només tres mesos. Ara s’ha apuntat a la borsa de treball per si necessita fer suplències. “La vida és una mica teatre i ensenyar pot ser un acte creatiu. No s’han de memoritzar 70.000 milions de conceptes sinó ensenyar els nens a ser independents i lliures”, explica.
Partidari de dessacralitzar la música clàssica —”Beethoven està molt bé però els Bee Gees també”— i de desposseir-la d’elitisme, el Jaume és, sens dubte, un esperit lliure que parla sense embuts. Té dubtes sobre el “misteriós” missatge anònim que va córrer a la xarxa que animava a ajudar-los perquè, a més de fals, no els va fer cap bé. Digne hereu de la rebel·lia i fraternitat a què apel·lava el geni de Bonn, diu que el va avergonyir que tothom es confinés menys Amazon i veure joves “esclavitzats” repartint menjar en bici. La Cambra de Comerç li va arribar a suggerir una aliança amb el gegant i va replicar: “Abans em poso a fregar: és una feina tan digna com la meva”.
Les dades
Any de fundació: 1880.
Producte estrella: La sonata Clar de Lluna de Beethoven. I Nocturns de Chopin.
Projectes: Sobreviure i organitzar més activitats culturals a la botiga.
No viu gaire la Rambla i l’observa com si fos, diu, a “la cova de Plató”. El dia de l’atemptat va albergar turistes i els va posar Chopin. Aviat es va adonar que llavors la millor música era el silenci. Li dol que el passeig hagi perdut la “màgia” de quan passejava amb el seu avi i lamenta el tancament de la camiseria Chacon, la Viena o musical Empori, reconvertida en una casa de canvi. Ha rebut una ajuda de la Generalitat durant aquesta crisi, però es distancia dels comerços emblemàtics. “No soc gaire partidari. No és just ni democràtic. No soc millor que el que fa 10 anys que és aquí, sempre que paguin sous dignes als empleats”, matisa. Veu incomprensible que a la Rambla es paguin 14.000 euros al mes per un local perquè així arrasen amb tot. “Si l’Administració vol ajudar que controli”, demana en al·lusió al fet que siguin inversions netes. “Segur que no tancarien tantes botigues d’aquestes”.
Amb cartells de llibertat presos polítics, Doncos està desenganyat dels polítics d’esquerra i especialment dels independentistes per perdre l’ocasió de demostrar que poden fer “un país millor”. Va ser qui va aconsellar a una amiga protestar a Sant Jaume amb aquesta pancarta: ”Volem cobrar els ERTOS. No ens humilieu més”. Ningú de la plaça no la va escoltar. Després es va fer una foto amb aquesta pancarta i la va enviar un missatge a la xarxa a set polítics, entre ells Quim Torra, Ada Colau o Pablo Iglesias. A la seva edat espera tenir pau, temps per llegir i fer el badoc i dormir com un nen. I que Casa Beethoven sobrevisqui a l’embat tecnològic, encara que veu difícil el relleu generacional per part de la seva filla i nebots. “I si tanca no serà cap drama”.
