El Mozart savi i serè de Maria João Pires enlluerna el Palau
La gran pianista portuguesa torna al temple modernista acompanyada per Tomàs Grau i la Simfònica Camera Musicae
Mozart, sempre Mozart. Des de fa gairebé set dècades –ja tocava les seves sonates i concerts per a piano en públic amb set anys–, Maria João Pires (Lisboa, 1944) manté intacta la seva passió per Wolfgang Amadeus Mozart. I en la seva tornada al Palau, en aquests temps d’inquietuds, tensions i angoixes a causa del coronavirus, la gran pianista portuguesa va tornar a enlluernar el públic amb una sobirana versió del Concert per a piano núm. 20 en re menor. Un Mozart savi, serè i lluminós, acompanyada amb calidesa per Tomàs Grau i l’Orquestra Simfònica Camera Musicae.
Dimarts el Palau va omplir l’aforament permès, al voltant de mil espectadors, que van aplaudir amb ganes quan Pires va aparèixer a l’escenari del temple modernista. Es va treure la mascareta i va agrair amb un somriure les mostres d’afecte i admiració d’un públic fidel i feliç, disposat a divertir-se amb el més dramàtic dels concerts per a piano de Mozart, ple d’intuïcions i reminiscències operístiques, en mans d’una de les seves intèrprets de referència.
N’hi va haver prou amb els primers compassos de l’allegro, amb aquesta tensió dramàtica tan pròxima a l’obertura del Don Giovanni, amb la qual comparteix la tonalitat de re menor, per establir el sentiment de tragèdia que nia en el seu extraordinari primer moviment. La Simfònica Camera Musicae, que celebra el seu 15 aniversari amb aquest concert, va mostrar des de la vigorosa arrencada la qualitat, l’equilibri i la flexibilitat de la seva jove plantilla, dirigida amb bon pols per Grau, el seu director titular.
Pires va fer seva aquesta energia juvenil en una lectura de riquesa expressiva, so cristal·lí i bellesa enlluernadora, en un clima de diàleg fluid i flexible amb l’orquestra fundada per Grau el 2006 a Tarragona. Un Mozart amb moments sublims– des de la delicadesa lírica de la Romanza al deliciós joc camerític del moviment final–, que el públic va agrair amb rotunds aplaudiments i, malgrat l’ús de les mascaretes, sonors bravos. En vista de la joia mozartiana, van regalar com a propina el cèlebre andante del Concert núm. 21.
Gaudir del talent de Pires és un luxe, i més ara, que només actua quan i on li ve de gust. Per això va ser exquisita aquesta nova lliçó mozartiana el seu fraseig elegant i serè, d’una bellesa enlluernadora. L’orquestra es va divertir tocant amb Pires i ella va compartir el plaer de fer música junts amb el mateix entusiasme. Aquesta estimulant energia musical també va il·luminar la radiant Sinfonia núm, 41 Júpiter que va tancar la vetllada; potser va sonar massa impetuosa en el seu moviment final, però plena d’entusiasme i passió mozartiana.
