Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les festes més estranyes

Els qui enguany les celebrem, qui som? L’abans anomenada classe mitjana? En què ha quedat l’abans anomenat món del treball?

Gran afluència de gent al centre de Barcelona pocs dies abans de les festes de Nadal.
Gran afluència de gent al centre de Barcelona pocs dies abans de les festes de Nadal.

Són les festes d’hivern més estranyes. Tot i que potser són només les primeres de la nova raresa. Nadal, Cap d’Any, Reis, temps de regals que aquest any poden ser... d’aquella manera. Què es perd, què es guanya, per culpa i per gràcia del virus? Depèn del teu costat de la barrera, com en tot, però potser més. Si ets de la comunitat sanitària, t’estaràs estirant els cabells. Si ets de la comunitat científica, també i probablement més, ja que cada professió relacionada amb el virus se sent interpel·lada al màxim i, si en aquesta pandèmia la col·lectivitat sanitària sencera està bolcada més a atendre que no pas a prevenir, els científics afronten l’espant de no veure atesa la seva principal missió, prevenir i assessorar. Les múltiples administracions que ens regeixen no es pot dir que escoltin ni facin cas ni dels científics ni dels sanitaris, els ignoren. Avui “aconsellen” això i demà allò altre sense que, malgrat les alertes d’aquells, gosin decretar mesures clares i contundents. Però, que gosar no és la seva obligació?

Posem que no som ni sanitaris ni científics, la immensa majoria de nosaltres. Com afrontem aquestes festes estranyes, quines decisions prenem tenint en compte que no hi ha regles clares? Novament, depèn del costat de la barrera. No crec que m’estigui llegint un de cada set catalans que, ara com ara, subsisteix gràcies als ajuts i al menjar de Càritas. Ni tampoc cap persona entre els 12 milions llargs en “risc de pobresa i/o exclusió social” comptabilitzades de manera superoficial l’any passat entre els residents espanyols, amb papers i sense, que ara deuen ser moltes més. No, els mitjans no són per a aquestes persones, no tenen accés material als mitjans, la immensa majoria no veuen premsa impresa i, si ho fan, no crec que llegeixin articles d’opinió com els d’aquesta tribuna. Si no som ni dels primers (sanitaris), ni dels segons (científics) ni dels tercers (pobres en totes les variants), qui som els qui d’una manera o altra celebrem aquestes festes estranyes?

La resposta és punyetetes. Davant d’un panorama similar en l’àmbit social, el pintor Paul Gauguin va marxar als Mars del Sud a inventar-se una vida d’aquells llocs que als seus quadres respira veraç i, més propera en el temps i el lloc, la polifacètica artista Fina Miralles es va plantar un dia com un arbre a la terra, així de literal i de sorprenent, perquè algú s’adonés que la terra i els arbres existeixen i així ha de seguir sent, amb senzillesa i noblesa. Així, doncs, qui som, d’on venim, on anem?, que cantava Siniestro Total el 1984, refent el títol del retaule de grans proporcions del pintor que va tocar el dos d’Europa cap a Tahití sense pensar que un dia als gallecs punk postfranquistes els agafaria per fer-lo servir i aconseguirien com ell una icona. Pregunti, jove, pregunti.

Som la soferta classe mitjana? Depèn de l’edat i la salut, el salari i la pensió, de la casa que tens, les aficions, qui votes, si finances fills i grans, i quant tens al moneder i al banc, si és que tens res més que una hipoteca, o més d’una, si no ets dona ni infància més maltractades en aquesta pandèmia. Tot i així, no havíem quedat que aital espècie ha com qui diu desaparegut, la classe mitjana? Que ja no es pot incloure gairebé ningú en aquesta condició perquè els seus èxits en l’ascensor social dels anys de l’Estat del benestar ja són a la paperera de la història des de molt abans del virus 2020? Tot el sant dia, si engegues la tele, qualsevol canal, qualsevol noticiari, sents parlar de sectors i d’economia on abans, fa temps, el periodisme i la societat parlaven de treball, del món del treball. I així parlaven de nosaltres i per a nosaltres, en suma, per als qui encara llegim diaris i creiem que la informació importa, que quan diem informació no ens cal afegir veraç perquè la paraula mateixa significa, ha de significar, que la informació és en si mateixa veraç i que, si no ho és, no és que sigui fake, com es diu ara en paraula-maquillatge sinó que, senzillament, no és informació perquè no és veraç.

No parlem de treball ni de treballadors, parlem de sectors. No hi ha feina, i si n’hi ha està mal pagada i sense drets. Són les festes més estranyes perquè cada vegada tot això és més evident al carrer i a les cases, encara que l’esfera pública calli. Deixem de parlar de sectors econòmics com si fossin la veritat veraç de la informació. El virus colla i la vida ha de canviar.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >