Selecciona Edició
Connecta’t

Sobreviure a guerres, inundacions i virus

L'espardenyeria Casa Pijaume continua després de 145 anys a la Rambla de la Llibertat donant un tracte proper a la seva clientela

Leonor Sureda a la botiga Pijaume, on va treballar 48 anys.
Leonor Sureda a la botiga Pijaume, on va treballar 48 anys.

El 1875 Vicenç Pijaume Soler, artesà filador de 23 anys, va deixar Rupià i es va traslladar a Girona, on va fundar Casa Pijaume, al número 9 de la Rambla de la Llibertat. Va començar sent una espardenyeria especialitzada en espardenyes de vetes, fetes de cànem de les quals en podia vendre 150 al dia a agricultors, a 0,70 cèntims, i duraven 20 dies, esclops, cordes i cordills. La quarta generació continua venent les clàssiques espardenyes, però també sabates per a peus delicats i tota mena de calçat per a homes i dones, de moda còmoda. Casa Pijaume, entre la Rambla i el riu Onyar, ha sobreviscut a guerres, inundacions i, ara, a l’embat del virus. Gràcies a una clientela fidel esperen continuar oberts molts anys més.

Can Pijaume era un dels comerços més populars de Girona. La seva privilegiada situació li ha permès prendre el pols a la ciutat durant 145 anys. Fins fa poc conservaven un vidre que va ser travessat per una bala durant la Guerra Civil. Les cordes també van tenir protagonisme. La besneta del fundador, la Nuri, explica com el seu pare, Vicenç Pijaume Juanola, li va explicar que de petit el seu pare –l’avi de la Nuri, Ramon Pijaume Vives, li deia: “Va, anem a la catedral”. Hi anava per canviar les cordes del rellotge. També substituïa les del teló del teatre i va ampliar el negoci amb material de pesca de riu amb xarxes que ell mateix teixia.

Amb Ramon Pijaume la botiga també va acollir singulars tertúlies entre metges, clergues, guàrdies civils… “De vegades hi havia clients que no entraven perquè es pensaven que era ple, i estaven de tertúlia!”, exclama la Nuri. “Sense telèfons ni internet, què havien de fer? Anar a la Rambla”, diu somrient.

Sense ni adonar-se’n van arribar les soles de goma i les vambes. Era reticent al canvi, però la seva jove, Leonor Sureda, la Leo, que el va ajudar al capdavant de la botiga des del 1961, va ser qui a poc a poc i d’amagat explica la Nuri va modernitzar el negoci i va llogar el número 13 de la Rambla. Les xiruques van substituir els esclops. La Leo despatxava i els seus fills menjaven a la rebotiga, amb vistes a l’Onyar. Han esquivat les crescudes del riu uns quants cops. Els anys següents l’eix comercial va deixar la Rambla.

Als vuitanta van prendre les regnes del negoci la Nuri i el seu germà Vicenç, de 57 i 54 anys, respectivament. La quarta generació. Ell, al número 9, i ella, al 13. Encara hi ha les capses de sabates folrant les parets i el tracte proper i professional que ha caracteritzat Casa Pijaume durant segles. Entre la seva fidel clientela, el president Torra, el cantant Gerard Quintana o la Francesca, que fa 60 anys que hi compra les espardenyes. També hi venen avarques i mantenen la demanda d’espardenyes de vetes o “catalanes”, com en diuen els francesos per a pastorets, sardanistes, etc. “No s’han deixat de vendre en 145 anys, som un referent”, diu l’empresària. La pandèmia ha suposat una garrotada per als comerços de la Rambla i Argenteria. Dels 80, un 25% s’han vist abocats al tancament i Casa Pijaume ha vist com les vendes baixaven un 50%. N’està convençuda: “No tenir empleats i pagar només un lloguer ens ha permès mantenir-nos”.

Les dades

Any d'obertura: 1875.

El producte més destacat de la botiga: Espardenyes d'espart.

Projecte immediat: Subsistir sense perdre l'essència.

Estan agraïts a la seva clientela: “Ens hem hagut de refiar de la gent de Girona i província, que ens han recordat i han vingut a comprar”, reconeix la Nuri. El comerç pateix, però unes botigues més que d’altres. Les més afectades són les que depenien dels turistes; les afavorides, les de roba de la llar, pijames i roba interior.

En la pandèmia, Casa Pijaume ha guanyat presència a les xarxes socials, però no vendran en línia. “Apostem pel tracte proper, per no perdre el de tu a tu. De vegades entren a comprar unes sabates i m’expliquen la vida. Potser aquella persona ho necessitava i li has fet un bé”, diu la Nuri. A més, es pregunta: “Si no anem a les botigues i tot és per internet, què es vol? Botigues tancades i carrers buits? Doncs fem alguna cosa pel comerç local”.

“El futur serà la vacuna, que obrirà fronteres”, augura. Està segura que “els turistes tornaran i no serà com abans. Per sort, perquè no anàvem bé”. “No vull aquella turistada en autocars que només embussava vàters i carrers. En un dia els feien anar a Girona, Olot, Banyoles i Besalú, això què és?”. Vol un turisme més familiar, d’amics, de cap de setmana. Creu que el virus potser ha portat alguna cosa bona, “el tan reclamat canvi en el sector turístic del barri vell”, i s’alegra que “els dissabtes que no puguin anar a les segones residències, la gent torni a la Rambla i recuperi la vida, faci ciutat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >