Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN

Una vacuna de bons llibres

L’edició en llengua catalana demostra, malgrat la pandèmia, tenir bona salut, com certifiquen, si més no, aquestes 12 ‘dosis'

Una parada a la Setmana del llibre en Català d'aquest any.
Una parada a la Setmana del llibre en Català d'aquest any.

Es calcula que Shakespeare va aportar unes 1.800 paraules a l’anglès. Josep Carner jugà ben bé amb 800 quan va fer la traducció al català del Pickwick de Dickens, per a satisfacció de Pompeu Fabra, com es pot comprovar als apèndixs de la fastuosa edició apareguda aquest novembre (Univers) del clàssic de les lletres angleses. La que està considerada una de les millors traduccions al català de tots els temps possiblement és l’única versió al món acarada amb l’original i salpebrada per 44 il·lustracions originals que acompanyaven les entregues de la primera i gran novel·la del pare de Grans esperances. Les 1.500 pàgines d’aquesta edició d’una obra mestra de l’humor és una vacuna psicològica d’autoestima per al sector del llibre a Catalunya davant la crisi del coronavirus i, possiblement, ajudi que la petja de la covid-19 quedi només a l’entorn del 5% de caiguda de vendes. I alhora demostra, amb la seva ambició, el tremp del sector editorial en català.

Reforça aquesta sensació Vides catalanes que han fet història (Edicions 62), repàs de 2.000 anys d’existència a partir de 120 personatges cabdals, amb els inevitables Jaume I, Rafel Casanova, Manuel Girona i Montserrat Caballé, però també amb Samitier, Kubala i l’agent literària Carme Balcells. Són gairebé mil pàgines de perfils que cal llegir espigolant aleatòriament, fets per un centenar d’historiadors coordinats pel catedràtic Borja de Riquer; fa dos anys ja va encapçalar una Història mundial de Catalunya, de la qual s’han venut 30.000 exemplars.

El volum acarat de ‘Pickwick’ demostra l’ambició i el tremp de l’edició en català

Estar atents al bo i millor del que passa a fora i portar-l’hi ràpidament al lector és consubstancial a la permeable edició en català, com ratifica que una petitíssima, joveníssima i eixeridíssima editorial, Mai Més Llibres, hagi dut a les llibreries Exhalació (en castellà, a Sexto Piso), segon llibre de Ted Chiang, que ha ressuscitat la ciència-ficció portant-la a una literatura tan alta com fonda. En 30 anys, Chiang només ha fet dos reculls de relats: el primer, La historia de tu vida, ja va popularitzar-se arran del relat homònim que, com L’arribada, Denis Villeneuve va dur amb èxit al cinema. En els 19 contes d’ara, el recordman de guardons estel·lars (quatre premis Hugo, quatre Nebula, sis Locus) deixa entreveure que la tecnologia tant cura com fereix, i que en el futur imminent el lliure arbitri dels humans potser ja no existirà.

No n’hi ha prou amb tenir bones antenes, sinó que també cal valor per jugar-se-la i publicar No diguis res (Edicions del Periscopi; Reservoir Books, en castellà), 574 pàgines sobre el segrest i l’execució, el 1972, d’una dona a Belfast. El que pot semblar un tema avorridot o específic és, en canvi, un dels millors llibres d’enguany, gràcies a les virtuts del periodista nord-americà de The New Yorker Patrick Radden Keefe. Pura alquímia de gèneres, es barreja el true crime amb un impressionat fresc històric d’un conflicte envoltat d’un silenci tallant, al qual posa altaveu gràcies a una profusió de detalls i matisos resultat de quatre anys d’investigació, set viatges a Irlanda del Nord i més d’un centenar d’entrevistes que l’acosten al Truman Capote d’A sang freda. “Quan va desaparèixer, Jean McConville tenia 38 anys i havia passat gairebé la meitat de la seva vida o bé embarassada o bé recuperant-se d’un part”, arrenca aquesta història de rancúnies i traïcions.

La professora, programadora audiovisual, directora i assagista Ingrid Guardiola. ampliar foto
La professora, programadora audiovisual, directora i assagista Ingrid Guardiola.

Cal també cert valor per arriscar-se a publicar, avui, una novel·la de 1.024 pàgines que té com a eix la convulsa vida interior i exterior de Jacint Verdaguer. I també per llegir-la. Però qui aposti per Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984) l’encertarà, perquè potser es trobarà davant del millor llibre de narrativa catalana d’enguany, amb la sensació de tenir entre les mans una novel·la clàssica: el veterà Àlvar Valls conjuga els drames interiors del personatges amb les convulsions sociopolítiques de la Catalunya de finals del XIX sense que es vegi el cosit de la trama. El risc editorial, però, no es mesura només en planes, sinó també per apostes, com la que significa La drecera, de Miquel Martín (Edicions del Periscopi), finalista del premi Òmnium a millor novel·la de l’any. A l’autor no li calen més que 148 planes perquè el jove fill d’un masover expliqui la xocant vida de la família rica que estiueja al mas, perquè la narrativa és seca, concisa, vola a la conquesta del detall íntim de l’entorn o de l’ànima dels personatges... i del lector, fluint amb una prosa de naturalitat radical.

Força radical és així mateix el missatge últim d’un dels llibres més importants de Rainer Maria Rilke, Elegies de Duino, llacuna en català que ara resol el segell Flâneur i lectura oportuna per a aquests temps, perquè ensenya que cal ser ben conscient de la brevetat de l’existència, del pas del temps i de la mort, tot amb un punt de regust a T. S. Eliot. Sense tant de dramatisme, però també macerats pel tempus fugit, hi ha els versos que, com una mena de notes al marge, genera a Jaume Subirana el fet de viure, i que ha reunit en el seu setè poemari, La hac (Edicions 62). Són espurnes de comprensió i aprehensió, semblants al gest i a l’efecte que fa una hac en ser pronunciada.

És consubstancial al sector saber què passa a fora i portar-ho al lector

Com la hac, genera certa suspensió en el respirar la lectura de la biografia que Jordi Amat fa del periodista Alfons Quintà a El fill del xofer (Edicions 62; Tusquets, en castellà). “El personatge obre una via per capbussar-se al clavegueram; el monstre permet mirar el Leviatan”, diu l’autor sobre el retrat de qui va destapar la crisi de Banca Catalana i va arribar a ser el primer director de TV3, personatge despòtic, acusador i que va acabar matant la dona i suïcidant-se tot seguit. A l’assaig, amb registre literari de regust a Emmanuel Carrère, el clavegueram és tot l’entramat d’interessos econòmics i polítics que es van construir a Catalunya als anys 80, amb Jordi Pujol i Banca Catalana com a centre del podrimener.

Amat va regirar uns 600 documents. Força n’ha remenat també Manuel Llanas, biògraf i expert en l’obra de qui va ser el més intel·ligent dels periodistes conservadors que ha donat mai Catalunya, Agustí Calvet, Gaziel. Poc, correspondència a banda, queda per descobrir de qui va ser director de La Vanguardia i el millor cronista català de la Gran Guerra. Tot i així, 13 textos (d’entre 1928 i 1963) conformen Obra inèdita de Gaziel (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), on sobresurten, però, joies com ara uns mortificadors detalls familiars que no apareixen a la seva autobiografia Tots els camins duen a Roma. O bé la dolorosa —per a ell— desavinença històrica entre Catalunya i Espanya, reflectida en l’esbós d’una novel·la que va quedar inèdita i en notes personals a un fotimer de lectures, que el fan qüestionar-se temes ben vigents, com ara si el nacionalisme català va ser un invent del romanticisme o si Barcelona (Catalunya) “treballa com una somnàmbula” i és “víctima de convulsions epilèptiques perquè ni ella entén Espanya ni Espanya l’entén a ella”.

L'escriptor Jordi Amat. ampliar foto
L'escriptor Jordi Amat.

Assaig encara feble

A banda de Gaziel, quan es parli, amb raó, de la manca d’assaig i de pensament en l’edició en català, si més no en aquest any que acaba, caldria afegir dues excepcions. D’una banda, Els fundadors (Ara Llibres), on un Raül Garrigasait en estat de gràcia llegeix en clau cultural, però també d’ambicions personals i de poder, la creació el 1922 de la col·lecció de clàssics grecs i llatins Bernat Metge, a partir d’un triangle ben misteriós i tibant compost per Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba; o com la cultura pot ser també un instrument de i del poder.

Forma i fons són molt notables en el text de Garrigasait, un equilibri que es repeteix, més exquisit encara, en la correspondència iniciada el 2019 i allargada els primers mesos de pandèmia dues pensadores com Ingrid Guardiola i Marta Segarra, feliçment recollida a Fils (Arcàdia). Confinament, vigilància i anormalitat són diseccionats amb una naturalitat i senzillesa tal que versos i referències bibliogràfiques o filosòfiques (se citen 94 llibres, 42 pel·lícules i 12 obres artístiques) llisquen per a tots els públics perquè no deixen de ser els fils amb els quals es trena el teixit mateix de la vida, ni que sigui entre uns temors que oscil·len entre el Saturn devorant els seus fills de Goya i els rellotges tous de Dalí. En qualsevol cas, una altra dosi de vacuna llibresca necessària. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >