Selecciona Edició
Connecta’t

Un termòmetre de la salut de la ciutat

Ricard Llansà, “era farmacèutic”, explica, “però va voler dedicar-se a la medicina natural”. Quan va morir, la seva mare va heretar l'ofici, i l'hi va ensenyar a la Francesca

La Francesca, actual propietària de l'Herbolari Llansà.
La Francesca, actual propietària de l'Herbolari Llansà.

És impossible entrar a l'Herbolari Llansà i no sentir (a més d'olor d'herbes) una barreja d'admiració i nostàlgia. Admiració per haver arribat del 1907 al 2020. Nostàlgia pels comerços com aquest, que desapareixen i muten en botigues totes iguals, ja sigui al Portal de l’Àngel de Barcelona, a París o a Tòquio. “Urbanalització”, en va dir el geògraf i urbanista Francesc Muñoz.

Però tornem a l'Herbolari Llansà. Carrer d'Elisabets, el que va de la Rambla fins al Macba. Aquí no. Aquí hi ha les vitrines del primer dia. Calaixos de fusta de tres o quatre mides. Cistells de vímet. Tot amb uns cartellets escrits a mà que revelen què contenen. Pots de vidre. Sobres de cartró. Prestatgeries de mil i una mides. Dos aparadors d'aquests que cal anar amb compte a l'hora de ficar-hi la mà, perquè toques una cosa i en cauen tres. I sobre el mostrador, l'estrella del lloc: una balança de les d'abans, de les que tenen dos platets i calculen el pes amb peces metàl·liques.

Tot en tons verds i vigilat per Sant Ponç, el patró dels herbolaris. És en un prestatge que mira al mostrador i dona l'esquena als clients. Damunt de la mel, de mil tipus. La cap, propietària i ànima de l'espai és la neta del fundador, Ricard Llansà: Francesca Ubach Llansà. “La farigola la vols picada o en branca? Perquè si és en branca n'estan collint ara i fins demà no arriba”, respon a una clienta. No para. Però atén sense pressa.

L'avi de la Francesca, Ricard Llansà, “era farmacèutic”, explica, “però va voler dedicar-se a la medicina natural”. Quan va morir, la seva mare va heretar l'ofici, i l'hi va ensenyar a la Francesca. “Jo fins llavors m'havia dedicat a la música, feia classes de piano i tocava el violí a l'orquestra del Liceu”. A la pregunta de com definiria el seu ofici respon que “la música i els remeis naturals són oficis que es complementen: si la música cura l'ànima, les plantes també ajuden el cos”.

La Francesca ha vist l'evolució dels herbolaris des de dins. “Abans els remeis casolans es tenien molt en compte, després la gent jove va preferir anar a la farmàcia i el 85% de la nostra clientela eren persones grans. Ara els joves han tornat buscant remeis que serveixin per prevenir i valoren els productes naturals, sabons, cremes, cosmètica, productes que havien estat arraconats”, relata. Però compte, diu: “Jo soc molt professional i sé molt bé fins on podem arribar amb les herbes. No hem de caure en l'error de pensar que ho podem resoldre tot. Patologies lleus es poden resoldre amb herbes i per a malalties serioses cal recórrer a la medicació”.

El sector també ha evolucionat. Els herbolaris continuen venent herbes per infusionar, però també preparats de laboratori que es comercialitzen en pastilles o gotes. Per a les malalties més comunes, la Francesca els encarrega i els etiqueta amb la marca de la casa.

Les dades

Any d'obertura: 1907

El producte més destacat: Amplíssim assortiment de plantes medicinals i més de 40 tes

Projecte immediat: Vendre per internet

En aquest any pandèmic i atípic, la immensa majoria dels clients que creuen la porta de l'herbolari li demanen o preparats per augmentar les defenses (pròpolis, equinàcia) i prevenir els refredats, o bé herbes per als nervis o l'insomni. Les vendes d'aquest petit local del Raval són un termòmetre de la salut de la ciutat. “Aquí veiem de què pateix la societat”, presumeix. En realitat, de la ciutat i de fora, perquè la Francesca té clients d'arreu, que es desplacen diverses vegades l'any i fan grans compres.

Altres fonts de clientela era gent que viu aquí que anaven de camí al Macba o al CCCB, algun turista i fins i tot compradors de la Boqueria. Han desaparegut tots. “Això és com una tercera Guerra Mundial al segle XXI”. No ho dubta, han viscut altres crisis, les del segle passat, la del 2008, l'atemptat de la Rambla… “però aquesta és la pitjor”. De fet, justament quan ho està explicant entra la propietària d'una botiga del carrer que acaba de tancar. Ve a buscar “les herbes del fetge” per a la seva mare.

La Francesca no parla gaire del futur, tot i que sí que dona alguna pista. D'una banda, té un dependent i s'està formant, a més d'ajudar-la a impulsar les vendes per internet. De l'altra, explica que s'ha donat fins al Cap d'Any per pensar. “Aquesta professió és part de mi i em costa molt deixar-la, i si hagués de ser una altra persona m'agradaria que el conegués i mantingués l'esperit”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >