Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Serrallonga adverteix que la covid “ha fet baixar els humans del pedestal”

El naturalista i arqueòleg publica ‘Dioses con pies de barro’ i avisa que també a nosaltres ens amenaça l’extinció

Jordi Serrallonga amb un guerrer masai que porta un crani de lleó.
Jordi Serrallonga amb un guerrer masai que porta un crani de lleó.

Girafes, mamuts i pinsans són només algunes de les obsessions de Jordi Serrallonga que apareixen al seu nou llibre Dioses con pies de barro (Crítica, 2020). N'hi ha moltes més. Darwin, les Galápagos, Olduvai, els hadzabe… “És veritat, la llista és llarga”, admet l'arqueòleg i naturalista, un dels personatges més ubics, singulars i entranyables del panorama científic català, que avui no porta el seu habitual barret fedora d'Indiana Jones ni les botes i, és clar, se'l veu estrany.

El primer pensament de Serrallonga (Barcelona, 1969) abans de començar a parlar de la seva obra en una cafeteria amb tanta separació entre les taules que sembla el que la seva estimada Serengueti és per a Henry Stanley, no perquè surti al seu llibre, que podria ser-hi perfectament, sinó perquè el preocupa on ha anat a parar la figura del cèlebre explorador que hi havia de reclam al Museu de Cera a la Rambla… “Què se n'haurà fet?”, es pregunta com un Livingstone a l'inrevés. Després deplora no poder viatjar a Londres per veure al Museu d'Història Natural l'exposició Fantastic beasts, que juga amb l'obra de Rowling i que ha estat cancel·lada per la covid. Precisament la pandèmia, encara que no sigui el tema específic, és al centre de Dioses con pies de barro, que parla de com els éssers humans ens hem cregut l'espècie escollida i que estàvem per sobre de les lleis de la natura. Les hem desafiat i ha vingut tot el que ha vingut, des de la crisi del medi ambient fins al coronavirus. El llibre, explica l'estudiós, que es manifesta emocionat per formar part d'una col·lecció, Drakontos, amb autors que admira tant com Jay Gould, E. O Wilson, Sagan i Richard Leakey, per no parlar de Darwin i Lyell, es va gestar en una llarga conversa durant el confinament amb l'editora, Carmen Esteban, en la qual Serrallonga es va entusiasmar com acostuma fer i es va posar a parlar torrencialment de dinosaures, extincions, evolució, el Beagle i tutti quanti, i ella li va dir “posa-ho ara mateix en pàgina”.

La rebel·lió dels animals

Va començar per un puma. L'esmunyedís felí que ell va buscar infructuosament pel desert d'Atacama i el sud de Bolívia i que amb la pandèmia va aparèixer passejant tan tranquil pels carrers de Santiago de Xile. “Em va semblar un símbol de rebel·lió animal, de com el confinament nostre, dels humans, significava una llibertat nova per als animals”, assenyala Serrallonga. “Ens venien moltes imatges d'aquest fenomen, dofins a les nostres costes, ocells fent-se amos i senyors de les ciutats, insectes infreqüents. Finalment, és clar, va ser un miratge perquè en tornar la normalitat, o la nova normalitat, tot plegat es va acabar. Però ha servit per recordar-nos que la natura sempre hi és, el que passa és que no en som conscients”.

L'estudiós puntualitza que hi és i hi continuarà sent encara que nosaltres no hi siguem. “La vida al planeta continuarà, ens carregarem els orangutans i les papallones, però el que hem vist amb la pandèmia és que ens podem extingir nosaltres. No serà aquesta vegada, amb la covid, però aquí queda l'advertiment. Mira els dinosaures, tant d'èxit com tenien. La selecció natural i l'evolució sempre estan treballant”.

Serrallonga reflexiona que el fet que tot, també nosaltres, estigui en continu canvi és una cosa que incomoda molta gent, com la teoria de l'evolució. Tendim a creure, afegeix, “que estem per sobre de les regles de joc del planeta, però som només ídols amb peus de fang. No som déus, sinó una espècie més, i ve un virus i caiem del pedestal; no dic que la natura s'estigui venjant, no podem antropomorfitzar-la, però tendeix a buscar l'equilibri i si alguna cosa sobra, l'elimina”.

El naturalista alerta que en la nostra societat hem perdut capacitat d'adaptació i explica com, en canvi, els caçadors-recol·lectors de l'ètnia hadzabe, amb els quals ha conviscut intensament a Tanzània –fins i tot va perseguir amb ells un kudú–, són capaços de menjar carronya (al llibre explica com s'encarreguen d'un gat salvatge putrefacte). “Nosaltres ja no”, estableix fent una llambregada crítica al meu croissant de xocolata.

La mamba i la tortuga

Del fet, que el llibre sigui, a més d'una crida d'alerta i un cant a la biodiversitat (per la seva utilitat, no per estètica), un recorregut per aventures (hi apareix la trobada amb una mamba negra), exploracions, personatges preferits (com el capità FitzRoy, l'orangutana Jenny o la longeva tortuga Solitario Jorge), records (els antics museus de ciències naturals de la Ciutadella) i obsessions de l'autor, Serrallonga reconeix que “acabes sempre parlant del que coneixes i t'agrada”.

És també un llibre de viatges, una cosa que avui dia fa gairebé plorar; a Serrallonga, que ha arribat a viatjar fins a sis vegades en un any a les Galápagos i en fa 25 que visita habitualment Tanzània, el primer. “Els viatges són fonamentals, i sense viatges no hauríem ampliat mai els límits de la ciència”, sospira.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >