Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Descontrol covid: algunes variables

Es necessitaran anys per analitzar l'impacte de la pandèmia en termes de polítiques públiques de resposta realitzades des de les institucions, des del govern local fins a la Unió Europea

Membres de Salvament Marítim i Policia Nacional traslladen al port d'Almeria els tripulants d'una pastera, aquest dimecres.
Membres de Salvament Marítim i Policia Nacional traslladen al port d'Almeria els tripulants d'una pastera, aquest dimecres. EFE

A l’hora d’intentar entendre com funciona el món actual, enterrada ja la simplicitat del concepte de “món unipolar” com a paradigma successor del “món bipolar”, els especialistes fa dues dècades que busquen un concepte igual de funcional. Sembla que no hi és. Millor no caure en la temptació, una vegada més, que per explicar el que és complex n’hi hagi prou amb trobar un concepte “clau mestra”. I si en quedava cap dubte, aquest fatídic any 2020, any covid ja per a l’eternitat, ho ha fet palès amb una absoluta claredat.

La manca de coordinació entre institucions ha dificultat en moltes ocasions el servei essencial al ciutadà

És inútil intentar analitzar-ho d’una manera completa aprofitant que ja tenim el Nadal a tocar, i mira que devem haver escrit articles sobre el tema. Però caldrà molt de temps (anys) per anar analitzant les diverses derivades, que seran de gran complexitat. D’una banda, caldrà analitzar el seu impacte, més enllà de la dimensió específicament mèdica i clínica, en termes de polítiques públiques de resposta que s'han fet des de les institucions, des del govern local fins a la Unió Europea. En particular, les de naturalesa social “negativa” (el drama de les residències, l’exclusió social i territorial, els sensesostre, la immigració no controlada). Aquí la reiterada falta de coordinació entre institucions i en la cooperació publicoprivada ha dificultat en moltes ocasions serveis essencials per als ciutadans. Recordem que en els dos o tres primers mesos el llavors president del Govern dedicava totes les seves intervencions a dir que si el “Govern espanyol” no ens ho impedís, nosaltres aniríem per davant i ho faríem millor. I, en paral·lel, hecatombe a Igualada.

En el cas espanyol, en particular la falta de coordinació entre comunitats autònomes i amb el Govern central sovint posa en evidència una falta de racionalitat en l’agenda. Ha emergit un potent “dret a decidir”, curiosament a la Comunitat de Madrid, i la principal preocupació de la Sra. Ayuso ha estat inaugurar un hospital sense res operatiu a l’interior. Prevenir i corregir aquestes situacions encara fa més urgent l’enfortiment d’un pacte social integrador, un nou sentit del que és “comú”, és a dir, de l’acció col·lectiva no només com un bé desitjable, sinó com una urgència inajornable.

Si això ho posem en relació amb la dimensió internacional del problema, la Unió Europea (UE) i els seus instruments d’intervenció econòmica, qualsevol proposta de “contracte social supranacional” sembla afeblida d’entrada. El fet, per exemple, que cada govern de la UE obrís i tanqués fronteres internacionals (i sovint internes) pel seu compte fa que la gestió de tot plegat sigui un problema inversemblant. A la frontera entre França i Andorra, el problema fa molts pocs dies era que les autoritats franceses volien mantenir la frontera tancada. Llavors, van decidir entreobrir-la, de tal manera que els ciutadans francesos no poden anar a esquiar a Andorra (a França les estacions estan tancades fins al gener), però poden... anar a comprar. Amb la condició que puguin tornar amb... un cartró i mig de tabac. Ni un ni dos. El motiu és molt “científic”, les estacions franceses d’esquí, un lobby molt més potent que a aquesta banda del Pirineu, no vol que els francesos puguin anar a esquiar a Andorra i Espanya. Potser s’hi aficionen i no tornen al nord.

Per afrontar els grans problemes de segle XXI utilitzem instruments dels segles XIX i XX

En aquest sentit, la inevitable dimensió europea i global de la covid s’ha convertit en un trencaclosques, i encara es posa més en relleu la idea que per afrontar els grans problemes del segle XXI estiguem utilitzant instruments del segle XX i XIX. Per exemple, un, que té interès a vacunar-se quan sigui segur, no deixa de pensar que estem assistint a una cursa de F1 entre farmacèutiques, governs i altres actors implicats per veure qui la té millor, abans i més barata. Segur que això aporta la sensació de seguretat col·lectiva? I aquells que diuen que saben com serà el món postcovid o el “món de demà” haurien de ser molt prudents. La medicina actual cura molt més que la de l’edat mitjana (per sort), en general i respecte a pandèmies. Fins fa poc (en termes històrics) les pandèmies han causat una gran mortaldat, però el seguiment era dificultós. Només en relació amb la famosa “grip espanyola”, un ha vist xifres que van de 20 a 50 milions de morts. No és molt ni poc perquè la traçabilitat de què es disposava era com a mínim incerta. Però el món actual es mou molt més ràpid, la gent no para d’anar amunt i avall, i ho fa de manera descontrolada. Uns, per desgràcia, en pasteres. D’altres, de botellón en botellón.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >