Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

David Hume i Rousseau

Rousseau es va sentir maltractat per Hume i el va difamar; l’anglès pensava que el millor era tancar-lo al manicomi

Retrat de Jean-Jacques Rousseau.
Retrat de Jean-Jacques Rousseau.

Quan Jean-Jacques Rousseau va publicar Émile, ou de l’éducation i El contracte social (tots dos, 1762), les autoritats franceses van cremar els seus llibres i van dictar una ordre de detenció contra ell. Rousseau va fugir a un llogarret de la impàvida Suïssa, on havia nascut, però el rector de la parròquia el va expulsar del lloc perquè el considerava un heretge.

Inesperadament, qui va salvar Rousseau de més peregrinacions i amagaments va ser el filòsof anglès David Hume, pare de la filosofia empírica, després de tot l’empirisme escocès, i al final inspirador de la dita “escola escocesa de filosofia” a Catalunya —Jaume Balmes, Llorens i Barba, i d’altres.

Hume havia passat tres anys d’estudis a França, parlava francès, i havia conegut Rousseau al saló de Madame de Boufflers, dona molt intel·ligent vinculada a la dita “república de les lletres", i, doncs, al pensament il·lustrat del segle XVIII, tan viu a França com a Anglaterra. Gràcies a aquesta mitjancera, Hume —que els parisencs anomenaven “le bon David”— se’n va emportar a casa seva Rousseau, el qual, per amor de companyia, se’n va endur també la seva amant i un gos que tenien, que es deia Sultan. Els seus fills van anar a l’hospici, lloc on la vida sol ser selvàtica.

Debades uns quants dels il·lustrats que coneixien bé Rousseau van advertir Hume que aquest era un tipus intractable, maniàtic, paranoic, obsés i somiatruites. Grimm —l’autor de la imprescindible Correspondance littéraire per estudiar el segle XVIII francès—, D’Alembert i Diderot es van manifestar amb tota claredat: Rousseau era una mala persona. Ells mateixos s’hi havien barallat ja feia temps, i no es parlaven. Voltaire va ser víctima d’un atac per part de Rousseau, i també el rebentava: va escriure, en una carta del mes de gener de 1765, que “Jean-Jacques és un home dolent i boig, del qual cal allunyar-se”. Més encara, el baró d’Holbach, home de gran capacitat i sense pèls a la llengua, va deixar-li-ho molt clar a David Hume: “Està acollint al seu pit un escurçó”.

Però l’obra de Rousseau havia estat traduïda i editada a Anglaterra, amb molt d’èxit, i Hume no va fer cas d’aquests advertiments. Se’l va emportar a casa seva. Tanmateix Rousseau, que era com una Heidi del segle XVIII —de fet, tot el romanticisme ulterior li deu aquest prestigi tan estrany que encara té la naturalesa i l’home criat en el seu si, enemic de tota cultura urbana i cosmopolita—, no va trobar-se còmode a la casa de Hume perquè estimava les flors i les violes, la natura, els nuvolets dominicals i l’aire de la muntanya, i execrava els “negres vapor” de la gran ciutat. Llavors Hume, “le bon David”, li va trobar allotjament al poble de Chiswick, a la casa d’un mercader anomenat James Pullein. Més endavant, sempre entre 1765 i 1767, Richard Davenport, que era ric, li va oferir la seva casa de Wooton Hall. Rousseau es va trobar a disgust a tot arreu i, finalment —cul de mal seure!—, va tornar a França.

Això no va ser tot. No se sap què degué dir David Hume, ni a qui ni on, però el cas és que Rousseau es va sentir maltractat pel seu amic anglès, l’hospitalari, i llavors va començar a difamar-lo i insultar-lo. Hume, que era molt bona persona, no se’n sabia avenir. L’havia acollit amb extrema hospitalitat, li havia buscat allotjament al camp i a la muntanya, i Rousseau mai no en tenia prou: buscava enemics, si calia, sota les pedres. Hume no va poder fer altra cosa que defensar-se contra les calúmnies de Rousseau, i no es va estar d’anomenar-lo “ferotge, malvat i traïdor”, afegint-hi que era un filòsof que “es permet de ser dominat en igual mesura per la seva amant i pel seu gos”: això va córrer per tots els salons literaris d’Anglaterra, que van posar-se del costat de Hume, perquè els anglesos sempre han tancat files. Rousseau, ja a França, va continuar fent la viu-viu sota la protecció de la ja esmentada Madame de Boufflers, i Hume va enviar a aquesta dama una carta aconsellant-li que no hi tingués tractes, i que el millor que podien fer per Rousseau ara tancar-lo en un manicomi.

Pocs anys després, Rousseau va confessar els seus torts i pecats en el llibre Les confessions (1765-1770, publicat pòstumament), que a molta gent li sembla, encara avui, obra d’un farisaic, hipòcrita i nyeu-nyeu. També va escriure un Projecte per a una Constitució de Còrsega —com que era un país petit, li va semblar que allà es podria viure amb una constitució que permetés que tothom fes el que li donés la gana; però el fet és que la República corsa només va durar catorze anys—, contradient la seva idea de joventut, segons la qual no hi pot haver contracte social en cap país del món perquè tots els homes i totes les dones han de tornar a la vida “social” del paleolític, és a dir, a l’estat salvatge: un estat que Rousseau considerava l’estat més pur per passar la vida amb goig, dignitat, aire net i verdures ecològiques. Va morir, amb mals a la bufeta, l’any 1778.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >