_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Buscant Merkel

La cancellera de tots estableix càtedra i Aragonès s'hi suma i assegura que la seva fills no podrà abraçar els besavis

Manel Lucas Giralt
Pere Aragonès aquest dimecres al Parlament.
Pere Aragonès aquest dimecres al Parlament. David Zorrakino (Europa Press)

La setmana passada, ens va sorprendre una intervenció inusitadament càlida d’Angela Merkel. La cancellera de tots. Aquella expressió: “No és acceptable que hi hagi 590 morts diàries” i, sobretot, aquell to emotiu i personal, emocionava més perquè venia d’algú habitualment fred, a qui hem penjat tots els tòpics de la germanitat. Les paraules de Merkel es van difondre i comentar arreu, i van ser un exemple que la política també té rostre humà. De vegades.

Tots els departaments de comunicació dels partits i els think tanks deuen haver pres bona nota del discurs. I no pot ser casual de cap manera que aquest dimecres Pere Aragonès hagi proclamat al Parlament: “No puc acceptar que haguem normalitzat la tragèdia”. Clarament, en aquesta frase estava buscant Merkel. El cap provisional de la Generalitat també és una persona més aviat freda, poc avesat a les emocions, més procliu a cordar-se el botó de l’americana que no pas a afluixar-se el nus de la corbata. Però Merkel estableix càtedra, i si ella va clamar que “aquest no pot ser l’últim Nadal amb els avis”, Aragonès s’hi suma disciplinat, i assegura que, tot i el dolor, la seva filla no podrà abraçar els besavis aquests dies. L’apel·lació al terreny personal, a Berlín i a Barcelona. I Merkel, altre cop marcant el camí: ho va fer ara fa 10 anys amb la imposició de l’austeritat, a la qual es va incorporar amb goig i entusiasme el Govern d’Artur Mas –i en patim avui, ningú ho nega a hores d’ara, les dures conseqüències–, i ho continua fent ara, en el moment de mostrar empatia i cor amb les víctimes presents i futures del virus.

Aquest és l’últim ple del Parlament aquesta legislatura. Tot i alguns comentaris i mitges paraules, no sembla que les eleccions s’hagin d'ajornar. Per això ses senyories parlen cada vegada més de què passarà després del 14 de febrer, fins i tot es fa balanç dels quatre darrers anys. I un dels clickbaits és “tripartit”. Dit d’una altra manera, saber si Esquerra –per més que Sergi Sabrià ho negui donant cops a la taula amb una passió a mig camí entre la ira santa i el hooliganisme futboler– podria arribar a algun tipus d’acord amb els socialistes. Si l’aritmètica parlamentària ho permet, és clar. La veritat és que el líder del PSC, Miquel Iceta, fa setmanes que alterna la crítica suau amb l’oferta permanent de suport a Aragonès, o fins i tot a la qüestionada consellera Alba Vergés (curiosament, després de les pulles que li ha llançat l’altra diputada socialista, Assumpta Escarp). Uns i altres tenen un espai electoral en el qual competeixen directament, però, en canvi, mantenir una estratègia de desmuntar la crispació pot beneficiar-los pels extrems, on continuen cridant Ciutadans i Junts per Catalunya. I entre Iceta i Aragonès s’intueix una certa, tímida, suau, matisada, prudent, parcial entesa. Una atmosfera, en tot cas, allunyada dels mantres habituals sobre les ofenses passades i els comptes emocionals pendents. Tots dos han mantingut una llarga conversa a peu d’escó durant una de les pauses de la sessió: per descomptat, no he sentit ni una paraula del que parlaven, però no semblava pas un intercanvi de retrets.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_