Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

I després de Cristiano, Neymar

El repàs de l’àlbum familiar resulta un malson per a un Barça que s’ha de justificar per cada partit

Neymar, jugador del Paris St Germain.
Neymar, jugador del Paris St Germain. REUTERS

Ara mateix no se sap ben bé quin és el paper i el lloc que li corresponen al Barça a la classificació de la Lliga. Tampoc és clar què se li pot demanar a la Champions després del 0-3 contra la Juve. Les seves aspiracions són un misteri a l’espera de les eleccions a la presidència del 24 de gener de 2021. Ningú el té en compte com a favorit per als títols, i menys a Europa.

Els blaugrana ja no van figurar entre els caps de sèrie al sorteig d’octubre i dilluns van caure al bombo dels segons classificats per als vuitens de final després de perdre el liderat de la fase de grups a la darrera jornada al Camp Nou. La decadència és progressiva des de la final guanyada a Berlín el 2015 i manifesta a partir del 2-8 de Lisboa contra el Bayern de Munic.

I, malgrat tot, els mitjans de comunicació preguntem a les xarxes socials si el Barça té possibilitats d’eliminar el Paris Saint-Germain, l’equip que precisament va perdre la darrera final contra el Bayern. Massa sovint encara costa assumir que els blaugrana tenen les de perdre si fem cas de la seva trajectòria europea, el moment de joc i el potencial del PSG.

El Barça encara viu de la grandiloqüència, del que podria ser, per la nòmina dels seus futbolistes i també pel pes de la seva història i cultura futbolística, expressada en un futbolista com Messi. El 10 es trobarà amb Neymar, tal com demanava el brasiler, tot i que ho faran com a rivals i no en el mateix equip, mentre l’argentí decideix on jugarà a partir de juny de 2021.

No els convenia als blaugrana topar-se amb Neymar. Com el Barça, el PSG és un equip desequilibrat, menys potent que el Bayern o el Liverpool. Té, en qualsevol cas, més plantilla i jugadors en forma, encara que no se sap com estaran uns i altres al febrer, quan tindrà lloc l’enfrontament al Camp Nou. El problema és que el duel despertarà una vegada més la nostàlgia del Barça.

Què seria del Barça si Neymar no se n’hagués anat a París? Una altra qüestió que ajuda a fer girar la roda de l’especulació de la premsa, necessitada com estem de futbolistes que optin a la Pilota d’Or i de partits amb grandesa, de records que reforcin l’autoestima; hauria passat més o menys el mateix si l’adversari hagués estat el Manchester City de Pep Guardiola.

Neymar va ser la figura de la remuntada contra el PSG per 6-1, després del 4-0 a París, encara que la fotografia va ser de Messi. El brasiler va tocar el dos, una vegada que el club francès va pagar la clàusula de 222 milions, i des d’aleshores, el 2017, no ha tornat a l’estadi, no ha guanyat la Champions ni la Pilota d’Or. El retrobament alimentarà el debat sobre la parella Messi-Neymar, un cop Cristiano ja ha passat pel Camp Nou.

Els rivals i amics de l’argentí, ara presoner d’un equip trist i sense nord, tornen a Barcelona més forts i ambiciosos, senyal que, a diferència d’ell, han trobat el seu camí mentre el Barça s’arruïnava i vivia de la inèrcia i la propaganda, la mateixa que no preveia resultats angoixants com el del Llevant. L’àlbum de família fa de mal mirar si es té en compte l’equip que va ser el Barça.

A l’afició culer li costa fer-se a la idea de la precarietat del Barcelona. La tàctica és guanyar temps i, per tant, es donen per bons resultats com l’1-0 de diumenge passat contra el Llevant, encara que el gol de Messi s’hagi de defensar amb tres centrals, amb l’ai al cor i l’àrbitre consultant el VAR per unes possibles mans d’Umtiti. El fi justifica els mitjans a l’actual Barça de Koeman.

Ningú ha dit que l’exercici de realisme que es va veure contra el Llevant no sigui compatible amb la fantasia d’eliminar el PSG. El futbol, al cap i a la fi, és la recuperació setmanal de la infantesa, com diu Javier Marías. La qüestió de fons no és privar-se del somni d’una victòria, sinó la de generar falses expectatives que només fan que augmentar la frustració constant del Barça.

No passa res per dir que el PSG té més opcions de passar als quarts de final que el Barça. I si després guanya l’equip de Koeman, l’alegria serà més gran per als seguidors del Barcelona. Ara s’imposa el resultadisme, continuar com sigui al bombo, toqui qui toqui, i estar-se d’aparences i romanços amb l’estil i la Masia. Llevat que algú posi fre al vertigen, baixi la pilota al terra i comenci de nou després de recordar com es jugava a futbol al Camp Nou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >