Per la reintroducció de l’ós
De tots els diacrítics escapçats, només el plantígrad mereix que l’IEC s’hi repensi
És hora d’obrir la carpeta dels balanços sobre la matèria lingüísticament més entretinguda dels darrers quatre anys —no la més interessant ni polèmica, dic entretinguda—, que no és altra que l’esporgada dels diacrítics, que des d’aquí hem aplaudit amb vehemència. Des de la seva aprovació allà al novembre del 2016, hem trobat mitjans i editorials que s’han afanyat a aplicar la reforma amb letícia, hem vist romancers que s’hi han afegit arrossegant els peus, i continuen ferrenys els que, sobretot a les xarxes, es declaren insubmisos i prometen accentuar dóna, vénen i adéu fins que tinguin un peu al calaix. Això sense esmentar —aquesta expressió és un bon tòpic, perquè sempre serveix per esmentar— el curiós cas de Vicent Partal, acabat d’escollir membre de la Secció Filològica i tanmateix un irreductible de la tirallonga vella al mitjà que dirigeix.
És oportú fer balanç perquè s’està escolant el termini establert per l’Institut d’Estudis Catalans com a moratòria per a l’aplicació de la reforma. Fixada com un període de gràcia de quatre anys a partir de la publicació en forma de llibre, i per tant de maig del 2017, aquesta moratòria prometia valorar no tan sols l’extensió de l’aplicació, sinó també l’oportunitat de cada un dels casos i si realment la llista definitiva, fixada en només quinze mots (mà, món, pèl, més, vós, sé, ús, déu, és, bé, sòl, té, què, sí, són), era la millor tria possible. En el primer vessant, el de l’extensió de l’aplicació, cal reconèixer l’àmplia difusió dels canvis, especialment en l’administració, l’ensenyament, els mitjans de comunicació i el sector editorial, en el qual perviuen algunes resistències. I cal esmentar l’encert dels processadors de textos, que no van trigar gaire a assenyalar de vermell les grafies velles. D’aleshores ençà s’han publicat títols com Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís, No soc aquí d’Anna Ballbona o A contrapel de Bel Olid, i no ha passat res.
Tanmateix, en el segon vessant, el de l’avaluació de la llista definitiva, sí que s’hi pot presentar una objecció, observada més d’una vegada en suports diversos i fins a cert punt imprevista: ós. De fet, l’ús de l’accent diacrític, en aquest cas, és a priori innecessari, perquè les dues paraules que hi convergeixen no deixen de ser un cas més de paraules homògrafes, com n’hi ha desenes: gens, set, nou, vol, got, grans, trons, pot, riu, llavors, i si haguéssim de distingir cada parella de paraules amb un accent no pararíem. I tampoc és el cas que os (l’animal) i os (de l’esquelet) es puguin confondre en una frase normal —i per frase normal vull dir literalment, no aquells despropòsits de l’os de l’os i no sé què...—: ningú amb un mínim de senderi confondrà un plantígrad amb una peça de teixit calci, de la mateixa manera que mai ningú havia demanat un accent a osset de peluix perquè tot sabem de què parlem.
Passa, però, que ningú va caure en els sentits figurats que solem associar als dos termes, i aquí l’ajuda que ens presta el sentit denotatiu de cada paraula deixa de fer servei. D’una banda, no és estrany veure associat os (l’animal) amb qualitats com l’envergadura i la corpulència, per exemple d’algú que és especialment fort i vigorós, o bé, en l’àmbit LGTBI, a un determinat perfil d’homosexual masculí; en tots dos casos, associem característiques de l’animal a la persona per metonímia, un recurs expressiu perfectament legítim. I de l’altra, podem aplicar la paraula os (la peça de l’esquelet) a algú que és especialment dur, inflexible, difícil de convèncer, i de fet disposem de frases fetes que apunten aquest sentit: ésser un os, os de mal rosegar, dur com un os. No és estrany, així, trobar expressions —per exemple en narrativa— com ara no t’hi fiquis, que és un os, o el director era tot un os, que porten algunes editorials a mantenir l’accent quan el context textual no clarifica el sentit.
L’accent d’ós esdevé necessari a la impensada, no tant per la informació lèxica sinó pragmàtica, cosa que ens recorda, un cop més, que la llengua la fan els parlants, no els gramàtics. Si algun diacrític de la llista escapçada mereix el rescat és just aquest, molt per davant de coses com dóna, vénen, bóta, submón, entresòl, rés, sóc o nét. A tots aquests, no els ha trobat a faltar ningú.
