_
_
_
_
_

17 anys de nau en nau

Canviar d’edifici ocupat és el pa de cada dia per als habitants de l’immoble incendiat a Badalona

Lamine, d'origen gambià, a la nau ocupada de Badalona on han acollit els seus compatriotes després de l'incendi d'una altra nau.
Lamine, d'origen gambià, a la nau ocupada de Badalona on han acollit els seus compatriotes després de l'incendi d'una altra nau.M. Minocri
Clara Blanchar

No hi ha pla b. El pla b és un altre pla b. I el que aquesta setmana ha commocionat l'opinió pública, l'incendi d'una nau ocupada a Badalona, en què van morir tres persones dimecres, per a ells és la mateixa història de sempre. Joseph Keita, senegalès, fa 17 anys que va de nau en nau. Creua el pont que hi ha sobre el que algú va planejar que fos una marina de luxe. Ha sortit de l'edifici industrial on li han fet un lloc els seus compatriotes, i camina cap a una altra fàbrica on li facilitaran roba i un cafè ben calent. “Estic bé. De fet, malament. Però bé. Sempre penso que n'hi ha que estan pitjor”.

Más información
Només a Barcelona hi ha 70 assentaments com el de l’incendi de Badalona
La crisi del coronavirus dispara el nombre de dones sense llar a Barcelona

Té 39 anys i molta mili canviant de lloc. I fa memòria per enumerar els carrers dels assentaments on ha viscut a Barcelona: Puigcerdà, plaça de les Glòries, Maresme, Besòs… D'aquesta última nau va haver de marxar fa dues setmanes per un altre incendi. No va sortir a cap diari. A cap tele. Eren 40 persones i moltes van acabar a l'edifici incendiat del barri del Gorg de Badalona. Del Senegal, Camerún, Mauritània, Gàmbia...

Keita va arribar “en pastera el 2004”. A Canàries. Abans de jugar-se la vida en una barcassa des del Marroc jo ho havia intentat des de Líbia. “Vaig caminar tres mesos des del Senegal, Mauritània, Malí, Argèlia fins a Líbia. Quan vaig arribar al port libi i em van demanar 6.000 euros per arribar a Lampedusa, vaig girar cua. Vaig tornar a casa per treballar al camp amb el meu oncle i estalviar per pagar-me el viatge des del Marroc”. Primer, Canàries. Després, Jaén. D'aquí a Mataró i Barcelona. Ha treballat “de tot, reformes, pintar, mudances…”. Però 17 anys després continua sense papers. “Vaig treballar per a un restaurador durant vuit anys i em va fer fora sense res”. No sembla que li tingui rancor. Està acostumat que no surti res bé.

Des de llavors sobreviu bàsicament de la ferralla. El quilo de ferro, 0,55 euros; d'alumini, 0,60; d'acer, 0,75; de cable, 1,20 o 0,90, “segons del que comprin a la Xina, pugen o baixen els preus”, diu. I el més preuat, el coure, entre 2,50 i 3,20 euros el quilo. Un cop rebuscant en un contenidor es va clavar un ferro que li ha deformat un dit. “Em feia mal, però abans d'anar a l'hospital volia acabar la barraca, per poder posar una porta amb cadenat i guardar-hi les meves coses abans de l'operació”. La infecció va empitjorar durant els dies de les obres.

No tothom és tan amable com Keita als edificis fabrils on s'han reallotjat els habitants de la nau incendiada. “Hi ha moltes raons per viure amb ràbia, són anys, dècades, sense que ningú t'ajudi”, justifica aquest senegalès que camina ben recte i lleuger com només fan els que s'han criat carregant pes al cap. No vol que se li vegi la cara a la foto, però no li importa que aparegui el seu nom i cognom: “Joseph Keita és com Paco Pérez, n'hi ha milers”.

Les dues naus on han anat a parar les víctimes de l'incendi són al mateix barri. Tres imatges descriuen la zona: fàbriques, solars buits i edificis que busquen descaradament ser d'alt standing. I al fons, els pals dels velers del port esportiu. En una de les naus, a la qual s'entra per un gran pati on hi ha roba estesa, s'han allotjat Keita i també el Tamba.

El Tamba és de Gàmbia i s'ha ficat a la barraca del seu compatriota Lamine. “Estava sol, ara en som sis”, diu el Lamine sense perdre el somriure mentre intenta que una placa d'inducció s'aguanti sobre una caixa de fusta. Per dinar es faran xai. El Tamba relata que els incendis eren la seva obsessió a totes les naus on ha viscut: “Sempre he construït una finestra a les barraques, per sortir corrents”. La nit de l'incendi va salvar diversos compatriotes que saltaven del tercer pis al segon, on vivia ell. Va arrossegar un matalàs perquè caiguessin al damunt. Un dels que va saltar és un dels ferits més greus, cosí d'una dona que va morir: “Es va trencar l'esquena”, explica el Tamba.

La nau és com sempre són aquestes naus. El que algú va anomenar infrahabitatge, una paraula massa glamurosa pel que descriu. Enganxades a les parets, una vintena de barraques fetes amb trossos de fusta. Banderes del Barça i moltes antenes parabòliques. Al mig, cadires de mil models, butaques i sofàs, bosses amb roba, estenedors, cuines que diries que no funcionen, un gran munt de bicicletes, electrodomèstics i maletes que desafien la gravetat… I també una gran cuina on un nigerià ven plats a tres euros, explica el Lamine.

“Aquí ens cuidem els uns als altres, no hi ha temps ni hora”, assenyala el Tamba. Ha passat una bona estona parlant amb els seus parents per telèfon. Té família a Blanes, Mataró i Lleida, explica. Ara el que més el preocupa és que en l'incendi va perdre un enviament de regals que estava preparant per a la seva família. “I tota la documentació”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Clara Blanchar
Centrada en la información sobre Barcelona, la política municipal, la ciudad y sus conflictos son su materia prima. Especializada en temas de urbanismo, movilidad, movimientos sociales y vivienda, ha trabajado en las secciones de economía, política y deportes. Es licenciada por la Universidad Autónoma de Barcelona y Máster de Periodismo de EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_