Selecciona Edició
Connecta’t

Picasso i Barcelona, les noces d’or d’un antic matrimoni

El pintor va donar el 1970 un miler d’olis i dibuixos que havia conservat la seva família i que van permetre ampliar el seu museu a la ciutat. La covid impedirà celebrar-ne els 50 anys

'Retrat de la mare de Picasso', del 1896, una de les obres retirades del pis de passeig de Gràcia el maig del 1970, després de la donació de l'artista.
'Retrat de la mare de Picasso', del 1896, una de les obres retirades del pis de passeig de Gràcia el maig del 1970, després de la donació de l'artista. Arxiu Nacional de Catalunya

El 2 el juny de 1982 Jacqueline Picasso va deixar tothom bocabadat. L’última dona del pintor inaugurava a Barcelona, amb Narcís Serra, l’alcalde llavors, una exposició amb 41 ceràmiques de la seva propietat creades per Picasso quan, de sobte, va dir: “Les meves ceràmiques són seves. La relació entre Barcelona i Picasso era un antic matrimoni”, paraules que van causar sorpresa, i fins i tot el plor, d’alguns assistents. La donació d’aquestes peces va ser l’última acció de la intensa relació del pintor amb la ciutat on va viure entre 1895 i 1904 fins que es va instal·lar a París, on va viure uns anys d’aprenentatge amb grans amics, molts dels quals el van acompanyar la resta de la seva vida.

Picasso ja havia donat el 1919 a Barcelona un dels seus primers grans quadres, Arlequí, pintat el 1917 durant els mesos que va ser a la ciutat acompanyant la seva primera dona, Olga Khokhlova, ballarina dels ballets russos de Serguei Diàguilev. Va ser el seu primer quadre que va formar part d’una col·lecció pública en tot el món. El 9 de març de 1963 es va inaugurar al palau Berenguer d’Aguilar del carrer Montcada –situat al barri de la Ribera, on va viure l’artista– el museu amb les 562 obres que Picasso havia regalat al seu secretari Jaume Sabartés, un exemplar dedicat de tots els gravats que feia. I l’abril de 1968, Picasso va donar els 58 olis que formen Las Meninas, l’única sèrie completa que va donar en vida, a més d’un retrat de Sabartés, datat de 1901, de l’època blava.

Però la gran donació va arribar el 1970, quan Picasso va entregar a Barcelona les obres d’art que la seva mare, germanes i nebots havien conservat, durant anys, al seu pis del passeig de Gràcia: 236 olis, 1.149 dibuixos, 17 quaderns amb 826 dibuixos, dos gravats, quatre llibres de text amb dibuixos marginals i 40 pintures d’altres artistes. Unes obres que van convertir el museu barceloní en un referent per estudiar les primeres etapes de l’artista: des dels primers dibuixos malaguenys de 1890, l’estada a la Corunya, l’etapa barcelonina, els seus viatges a Màlaga, Madrid, Horta de Sant Joan i París, previs a la seva instal·lació definitiva a la capital francesa.

Les obres de Picasso al pis del passeig de Gràcia, el 1970.
Les obres de Picasso al pis del passeig de Gràcia, el 1970.

L’abril de 1959, després de la mort de la seva germana Dolores, Picasso va encarregar a Francesc Mèlich que fotografiés les seves obres. Va enviar les 994 a l’artista, que, amb l’ajuda d’un altre amic de joventut, el notari Raimon Noguera, les va identificar i documentar. Hi ha qui assegura que van ser els nebots de Picasso qui van prendre la iniciativa de fer les fotos i enviar-les al seu oncle amb la intenció de vendre-les. Potser per això, durant la identificació, Picasso va dir a Noguera que la seva intenció era donar-les totes en vida. Quan l’Ajuntament de Barcelona se’n va assabentar, va encarregar a Noguera que almenys n’aconseguís una per a la ciutat: El passeig de Colom, una obra cubista pintada també el 1917. “Quan vaig comentar a Picasso el desig de l’Ajuntament, em va dir: ‘Calla, home, calla. Tot això anirà a Barcelona!”, va explicar Noguera en una entrevista publicada aDestino el 1994.

El 23 de febrer de 1970 es van redactar dos documents. En un, Picasso dona totes les obres documentades el 1959 a més de Las Meninas, entregades dos anys abans sense cap paper. I ho fa amb la condició “que per cap causa no puguin ser traslladades a cap altre lloc sense la meva personal autorització”, segons Noguera, “perquè no les utilitzés el franquisme com a propaganda del règim”. En el segon document dona poder a Noguera per demanar que els seus quatre nebots les entreguin “al més aviat possible”.

Les obres van ser recollides al maig de casa dels nebots i traslladades als tallers dels Museus d’Art de Barcelona, al Palau Nacional de Montjuïc, per catalogar-les i restaurar-les.

“Durant diversos dies vam comparar les fotos amb les obres. Els olis estaven penjats a la paret, però els dibuixos eren dins un bagul, alguns fins i tot arrugats”, recorda Rosa Maria Subirana, conservadora tècnica dels museus de Barcelona i directora del Museu Picasso entre 1975 i 1982. Ella va ser al pis, juntament amb el responsable dels museus barcelonins, Joan Ainaud de Lasarte, i el notari Noguera. “Quan les obres van arribar al museu es van instal·lar en una nau que anomenàvem “la Nansa” i a la qual només es podia entrar i sortir amb permís”, recorda. “Es va formar un equip d’unes 15 persones, la majoria dones, i com que treballàvem assegudes en unes cadires de l’Exposició de 1929 se’ns trencaven les mitges. Quan vam exigir que ens les paguessin o que ens deixessin portar pantalons, que llavors estaven prohibits, ens vam poder saltar aquesta prohibició”.

Trasllat de l'obra 'Ciència i caritat' del pis del passeig de Gràcia, el 1970. ampliar foto
Trasllat de l'obra 'Ciència i caritat' del pis del passeig de Gràcia, el 1970. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La donació va aixecar ampolles a França. El 1968 es va aprofitar, recorda Subirana, la confusa situació creada per les revoltes de maig per treure Las Meninas. La donació de 1970 va deixar perplex fins i tot el president Georges Pompidou, que no entenia la predilecció del pintor, a qui consideraven francès. En la decisió de Picasso el fet que, al demanar la nacionalitat francesa l’any 1940, el van rebutjar per “revolucionari”.

En canvi a Barcelona la notícia va ser una gran alegria, com reflectien els titulars de premsa: Benvinguts els 900 ‘picassos’; La donació demostra que Picasso mai va deixar de sentir-se barceloní; Picasso a l’abast de Barcelona. O els més gràfics: És com si s’hagués obert una tomba de Tutankamon i Barcelona 1, Madrid 0, amb referència que la capital només comptava “amb quatre quadres de Picasso, tres de regulars, comprats de pressa i corrent”, com va publicar en 1974 Juan Antonio Gaya Nuño, potser perquè el recentment assassinat president del govern, Luis Carrero Blanco, havia dit que mai no consentiria que exposessin a Madrid “artistes rojos”.

Per mostrar les obres donades, l’Ajuntament va comprar el palau del Baró de Castellet, contigu al museu. Picasso, com va ocórrer amb les obres per condicionar el museu el 1963, sempre en va estar informat i li van enviar maquetes per supervisar-les. “Un cop remodelat pels arquitectes municipals Ignasi Serra i Goday i Josep Ros de Ramis, es va dur a terme la unió per dos punts amb el primer. Durant un d’aquests treballs, un operari va perforar una de les parets amb tan mala sort que va foradar un dels quadres de Las Meninas penjat a l’altre costat; en concret, el Conjunt número 1, blanc i negre”, recorda Subirana, que puntualitza: “En aquell moment no hi havia ni aire condicionat ni cap aparell per mesurar la temperatura ni la humitat. No hi havia res”.

Pablo Picasso amb el notarti Raimon Noguera i el regidor Josep Blajot a la residencia de Picasso Notre Dame de Vie Mougins, el 1969. ampliar foto
Pablo Picasso amb el notarti Raimon Noguera i el regidor Josep Blajot a la residencia de Picasso Notre Dame de Vie Mougins, el 1969.

“La donació de 1970 és l’ànima del museu. Vull aprofitar aquests 50 anys per recordar als barcelonins que és seu i no dels turistes, ja que Picasso ho va donar a aquesta ciutat en un acte d’enorme generositat. El 2021 estarà centrat en aquesta actitud generosa amb la ciutat i anirà creixent fins al 2023, quan se celebraran els 50 anys de la mort del pintor”, explica Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso des del 2016.

El 1963, el museu es va inaugurar com a Col·lecció Sabartés, sense fer referència a Picasso, perquè el règim no estava disposat a fer propaganda d’un comunista, autor, a més, del Guernica. El 1970, el franquisme desitjava sortir a la foto per mostrar al món els nous aires. La inauguració estava prevista per al 25 d’octubre de 1970, coincidint amb el 89 aniversari de l’artista, però a causa del retard de les obres es va acabar fent el 18 de desembre. En els dies previs, Picasso, assabentat de les penes de mort dictades en el procés de Burgos, va trucar i telegrafiar a Noguera demanant-li que retirés les invitacions i suspengués els actes oficials. “Va ser bastant complicat, perquè l’Ajuntament va fer un gran treball i una enorme campanya convidant-hi tothom, fins i tot diplomàtics. Encara recordo el silenci sepulcral d’aquell dia a les sales. Però em continua sorprenent que les autoritats franquistes respectessin la decisió de Picasso i tot i així no continuessin amb el que estava previst”, rebla Subirana.

És el que tornarà a passar, aquesta vegada per les mesures sanitàries, el divendres 18, quan l’exposició centrada en els quaderns de dibuix de l’artista, els 17 donats el 1970 i dos comprats, commemorin aquests 50 anys de la donació i de “l’antic matrimoni” entre Picasso i Barcelona. No hi haurà inauguració oficial, aquesta vegada per les restriccions sanitàries.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >