Selecciona Edició
Connecta’t

Art comunitari al Raval

Xamfrà, centre de música i escena, és un entorn de convivència del barri

Moment de l'espectacle 'Indòmites', del centre cultural Xamfrà del barri del Raval.
Moment de l'espectacle 'Indòmites', del centre cultural Xamfrà del barri del Raval.

“Xamfrà acull qualsevol persona, tingui l’edat que tingui, sigui d’on sigui. El que més m’agrada de Xamfrà és que si tu vols ser percussionista, o vols ser cantant, o ballarí, o actor... pots fer-ho. T’ensenyen que les barreres te les poses tu mateix”. Així s’explica el Kevin, que participa a Xamfrà des de fa 10 anys. Ho diu en un youtube on aquest centre de música i escena del Raval fa una campanya de donacions d’un euro al mes. Fa uns dies, l’entitat va rebre el Premi Nacional de Cultura, que s’afegeix a una considerable llista de guardons.

Xamfrà s’obre al Raval l’any 2005. Primer ho fa refugiat a les aules de l’institut Miquel Tarradell i, finalment, en un espai de 300 metres quadrats, a un extrem del terreny que ocupa l’edifici del nou Conservatori del Liceu, un racó cedit per l’Ajuntament, propietari de tot el solar. Aquest any, la covid ha fet baixar una mica la matrícula. Tot i així, hi ha més de 300 participants de totes les edats, des de mares amb nadons a adults, i una dotzena llarga d’ètnies. També la covid ha obligat a una mudança parcial per tenir més ventilació a les aules. Una part de les activitats les ha acollit el seu veí, el Centre de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa. La matrícula costa 60 euros al trimestre. “Però qui diu que no pot pagar... no paga. No demanem justificants d’Hisenda. La relació amb el veïnatge es basa en la confiança mútua. També hi ha, és clar, qui aporta més perquè s’ho pot permetre”, comenta Ester Bonal, l’actual directora del centre.

Bonal és un cognom clau en la llarga història que explica la creació de Xamfrà. L’any 1967, Maria Dolors Bonal funda una escola de música a Sarrià-Sant Gervasi. La seva ambició és que aquestes escoles no es limitin a ensenyar música, sinó que la música sigui una eina per educar. Amb aquesta idea crea, amb altres persones, la Fundació L’Arc Música, que l’any 2001 es fa càrrec de l’escola municipal de música del barri. Des d’allí es començarà a cuinar el projecte per al Raval. L’altre cognom és Roger. L’Àngels Roger, ara jubilada, era professora de música al Milà i Fontanals, i participava de les mateixes idees sobre les possibilitats d’inclusió i creació col·lectiva que té l’aprenentatge musical. Roger recorda com l’Ester Bonal, neboda de la Maria Dolors, la va citar un dia de l’any 2002 i li va presentar un document amb el projecte de casal de música i escena del Raval. “Allí es parlava de fer música d’una manera activa, participativa, treballant amb les persones, en grup, perquè se sentin valorades. Al final de cada curs es fa un espectacle. Hi participen tots, sense excloure o amagar ningú. El que importa no és l’èxit de la representació, que acostuma a tenir-ne, sinó tot el camí, el procés que s’ha fet per arribar-hi”. Roger no va trigar ni 24 hores a comprometre-s'hi. El trio fundador estava en marxa. Ella i Maria Dolors Bonal van ser les principals encarregades de cercar els recursos econòmics. Dos anys de peregrinacions per despatxos. La primera gran empenta va arribar d’Avina, una fundació d’un empresari suís. Després, d’altres, de particulars, institucionals... A les pàgines del projecte fundacional s’assenyala que en altres societats del planeta es fa música de manera quotidiana i col·lectiva. “Cal deixar clar, doncs, que els objectius que es persegueixen van més enllà de l’aprenentatge del llenguatge de la música (...) per això les sessions de treball sempre seran en grups que respectaran i deixaran espai a totes les capacitats i ritmes de progrés individual”.

Divuit anys més tard, els objectius escrits en aquell projecte continuen vigents. Ester Bonal recorda quan era professora al Tarradell –ara ho és de l’ESMUC–, que ja defensava la música com una “eina de comunicació”. Ho diu pensant en joves immigrants que estaven incòmodes en un país inhòspit –un amic seu pakistanès sempre porta la factura de l’iPhone perquè la policia no es pensi que és robat. “Bàsicament tenien por i integrar-se en un col·lectiu mitjançant la música els feia guanyar confiança, canviar la mirada d’ells en un país diferent”. El lèxic de Xamfrà té molta intenció. No es parla de classes –són activitats–, ni d’alumnes –són participants. No hi ha ni exàmens, ni notes. No es fa piano, tot i que ara, lligat a les bandes, fan teclat. I el treball es col·lectiu. Si algú vol aprofundir un instrument com a solista el deriven a una escola o conservatori, tot i que els costos d’aquestes matrícules i els perfils acadèmics que es demanen poden resultar un mur impossible de saltar per  l’aspirant. A Xamfrà, tres nois que han fet percussió els ha contractat el centre per a tallers a casals i escoles i miren de contractar-ne tres més per portar tallers de rap i rima, una manera també de treballar la llengua. Xamfrà va més enllà de la música. Et pots apuntar a coral, flabiol i tamborí, violí, orquestra, break-dance, batucada... Però també a audiovisuals, dansa, teatre... Amb l’ajut d’un lutier ara volen obrir tallers de construcció de cajones (instrument de percussió) i ukeleles....

Ester Bonal insisteix: Xamfrà no és una escola de música. “El centre de l’activitat és acompanyar les persones creant, gràcies a la música i les arts escèniques, entorns de convivència entre persones que estan en risc d’exclusió i d’altres que no”. Xamfrà treballa en xarxa amb escoles i casals del barri per lluitar contra la segregació. Necessiten ser permeables a la diversitat social del barri, que la diversitat es visqui a dins, sense exclusions d’uns o altres. Fa 10 anys, per tenir indicadors d’impacte de la seva feina van proposar a les famílies que escrivissin sobre la seva experiència de Xamfrà. “Moltes d’elles et deien que, més enllà del fet artístic, hi havia el fet vital. Els havia canviat la vida. Una tasca és generar coneixement i discurs sobre el que fas. A la Gran Bretanya i Austràlia, on hi ha una llarga tradició de community arts, saben avaluar millor aquests intangibles. Gràcies a l’ajuda d’estudiants de Sociologia estem generant codis i protocols per a la recollida d’aquesta mena d’informació”. I ara, l'experiència de Xamfrà ha estat la llavor d'Educarts, projecte del Pla de Barris municipal, als barris de Vallbona, Torre Baró i Ciutat Meridiana. Més enllà del seu territori fundacional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >