Ultimàtum

A The Day the Earth Stood Still (Scott Derrikson, 2008), Jennifer Connelly es passa tota la pel·lícula intentant convèncer l’alienígena Klaatu que els humans valem la pena. No és que n’estigui gaire convençuda, i els fets remeten a l’evident: que els humans som uns sapastres que mereixem morir en bloc. Però davant l’imminent extermini, queda justificada l’energia del film per vendre sopars de duro. O no intentaríeu, vosaltres, d’amorosir la mà que està a punt de prémer el botó?

A Klaatu l’interpreta Keanu Reeves, convertit avui dia en el bon jan oficial de Hollywood. Sembla que agrada pensar-lo com una mena d’icona zen, una bondat predicable, i que la fila de rodamon estepari és una prova més de la seva esplendor moral. Mireu-lo com si poguéssiu no fer-ho: Reeves és l’estetització blanquejada del grunge. Per això no sembla d’aquest món. Per això fa tan bé de Klaatu, un marcià impertorbable, un Sòcrates silenciós que sobrevola la catàstrofe.

Però tornem a la humana que procura salvar-nos fins al final. Hi ha manera de saber si faríem com ella? Com ens comportaríem, individualment, si mai ens diuen que la fi s’acosta? Quan penso a repartir una enquesta, veig que se m’han avançat. I és que la pregunta ja se la va fer L’Intransigeant, una capçalera de París dels anys vint, tot plantejant la qüestió següent: “Un científic nord-americà ha pronosticat que el món s’acabarà, o que almenys una part enorme del continent serà destruïda. Passarà de manera tan sobtada que milions de persones moriran a l’acte. (...) Com creu que reaccionarà, la gent? A què dedicarà vostè l’última hora de la seva vida?”.

Entre les celebritats que van respondre, hi havia Marcel Proust. Ell va dir que a tots, de sobte, la vida ens semblaria meravellosa i que pensaríem en totes aquelles coses que el nostre dia a dia ens oculta (amors, viatges, projectes) i que ens són invisibles a causa de dos fets: la certesa d’un demà i la contravirtut que ens ha tingut escarxofats in extremis, quan ens han dit que mai més tindrem sofà. Proust es referia a la mandra, un vici que a ell no el va enganxar treballant, a jutjar per la naturalesa de La Recherche.

D’això de fer el dropo n’ha escrit Oriol Quintana (Barcelona, 1974). La mandra (Fragmenta) reflexiona sobre aquest desmesurat tragí nostre, tan occidental, gens keanureevesià —ni bell ni bo ni zen—. Sempre hem de ser més, voler més. Sense treva. I potser sí que en cal una mica, de treva. Perquè sense mandra i sense les altres passions subterrànies, ja no seríem del tot humans. Així, els Klaatus que ens vinguin a avisar captaran, anant bé, que som uns ganduls en l’excel·lir, uns pòtols performables, mereixedors d’una manyaga a les portes del final.