_
_
_
_
_
Entrevista

Ramon Folch: “No ens enganyem: al planeta no se’l pot salvar... ni destruir”

El socioecòleg i recent premi NAT, crític amb la postura “massa teatralitzada” de la capital catalana amb la gestió ambiental, ho té clar: “O canviem el model o ens extingim”

El recent premi NAT, Ramon Folch.
El recent premi NAT, Ramon Folch.Toni Ferragut
Carlos Garfella Palmer

Tot i admetre que la seva vida ja entra en l’etapa de “porcellana delicada”, el socioecòleg Ramon Folch (Barcelona, 1946) segueix sense entendre com hi ha gent que s’avorreix. “És molt divertit ser curiós”, diu. Curiositats de la vida, el seu interès exacerbat per les plantes, els animals, el vent o el sol ja va fermentar en una infantesa inquieta. Eren temps en què la natura es capturava amb els ulls i no amb smartphones. “El primer pas per adquirir el coneixement és que t’entri pels sentits”, opina el també director tècnic, comissari d’exposicions i impulsor de grups d’investigació ambientals en els darrers anys d’una dictadura en la qual encara retrunyien els crits de “mori la intel·ligència!”.

A Folch li agrada que el tractin fonamentalment com a divulgador. Per la seva tasca divulgativa i de defensa de la biodiversitat ha rebut el premi NAT, que atorga el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. En temps de pandèmia, els seus ulls continuen oberts: “La crisi que s’ha generat tempta de tornar als errors del passat”, alerta.

Pregunta. A L’energia en l’horitzó del 2030 va escriure que l’aposta sostenibilista ha d’estar distanciada del fonamentalisme. Però avui no cal, justament, un integrisme ecologista?

Imagino una Barcelona amb nous sistemes de desplaçament, amb cintes transportadores com les de l’aeroport. Per què no?

Resposta. O canviem el model o ens extingim. Jo soc radicalment sostenibilista i per això no soc fonamentalista. Una cosa és avisar que si no abaixem la velocitat ens estavellarem, i l’altra és dir tota l’estona a quina velocitat hem d’anar. Radical és adoptar amb fermesa decisions que ens mantindran en uns límits sostenibles. Fonamentalisme és fer complir una normativa sense estudiar si serveix.

P. El secretari general de l’ONU, António Guterres, va afirmar que els humans “estem amb guerra contra la naturalesa”.

R. Hem declarat una guerra absurda contra nosaltres mateixos, no contra la naturalesa. Jo crec que Guterres ho va dir d’una manera simbòlica. Si no, seria d’una arrogància extraordinària pensar que ho podem fer... És com si jo ara vaig a la platja i declaro la guerra al mar. No ens enganyem: al planeta no se’l pot salvar... ni destruir.

P. El canvi climàtic no és, doncs, una guerra contra el planeta?

R. El canvi climàtic no té cap transcendència per a la Terra. En 4.600 milions d’anys ha tingut temperatures altes, baixes... Unes condicions en les quals l’ésser humà no podria viure. La qüestió és mantenir els paràmetres perquè nosaltres i altres espècies puguem viure milers d’anys més.

P. La crisi generada per la pandèmia pot posar fre a la lluita del canvi climàtic?

R. Com un fumador que deixa el tabac, la temptació de tornar enrere és forta. I mentrestant, el Mediterrani ha pujat 8 centímetres en 75 anys. Al ritme actual, la pujada de mig metre a 30 anys vista és inevitable. I pregunto: a Catalunya qui voldrà anar a una platja que no existirà?

P. El Govern català s’ha compromès que el 2030 el 50% del consum elèctric provindrà d’energies renovables. Hi arribarem?

R. Amb 10 anys es poden fer moltes coses. Però l’important no és que es faci el 2030, sinó dirigir-nos cap un nou model energètic. I això implica canviar les pautes de consum. Si renovem les fonts d’energia però el consum augmenta, el percentatge de les fòssils continuarà igual... Cal ser més eficients.

P. Per terra, mar o aire. Quin camí és el més adient perquè Catalunya arribi a la sostenibilitat? L’energia eòlica sembla la gran aposta, amb grans parcs a Tarragona.

R. Sembla una ximpleria, però només es pot aprofitar el vent allà on n’hi ha. I en general, hi ha poc recorregut. Tenim vents interessants a Tarragona, a la Catalunya meridional i a l’Empordà. Però no podem aprofitar el del mar perquè els molins s’haurien d’ancorar a massa profunditat. L’energia fotovoltaica, en canvi, la podem treure de tot arreu. Es tracta de fer una mica d’aquí i d’allà. Ens hem d’instal·lar en la gestió de la complexitat.

P. Catalunya ha perdut un 25% de les espècies els darrers 20 anys. És partidari de reintroduir espècies com l’os o el llop?

R. M’agradaria veure aquestes espècies. Però alguns em mataran per dir-ho: no estic segur que avui siguin compatibles amb l'ús del territori. Qui sobra: el llop o els habitants de la muntanya? S’han de prendre les mesures en funció de les circumstàncies.

Qui sobra: el llop o els habitants de la muntanya? S’han de prendre les mesures en funció de les circumstàncies

P. Alguns diran que això és voler erigir-se en l’espècie que mana sobre la natura...

R. No es pot no acceptar la nostra capacitat per governar l’ambient davant l’os i sí acceptar-la davant del mosquit anopheles, que vam haver d’eliminar per evitar el paludisme. Per què està bé que hi sigui la cigonya però no el mosquit? És una decisió antròpica.

P. El 2019 Catalunya va declarar l’emergència climàtica. En canvi, fa 10 anys que no hi ha conselleria de Medi Ambient...

R. Catalunya és un esquitx al món i tampoc té competències per intervenir en qüestions cabdals. Anem a remolc. Tot i que si pogués, no sé si les faria bé... No em preocupa tant que no hi hagi conselleria, sinó que el Govern no funcioni amb sensibilitat suficient. I ara per ara, ni el de Catalunya ni el d’Espanya tenen una voluntat clara de fer una transició cap a l’automoció elèctrica, per exemple.

P. Veu l’Eixample barceloní sense cotxes?

R. Me l'imagino buit dels vehicles actuals i amb nous sistemes de desplaçament. Per què no imaginar-la amb cintes transportadores com les de l’aeroport? Si ja s’han posat escales mecàniques en els barris de muntanya...

P. L’Ajuntament de Barcelona està definint un nou paradigma urbanístic de la ciutat. Què pensa de la gestió actual?

R. Veig una fraseologia excessiva. Està massa teatralitzada. La situació no em fa feliç.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carlos Garfella Palmer
Es redactor de la delegación de Barcelona desde 2016. Cubre temas ambientales, con un especial interés en el Mediterráneo y los Pirineos. Es graduado en Derecho por la Universidad de las Islas Baleares, Máster en Periodismo de EL PAÍS y actualmente cursa la carrera de Filosofía por la UNED. Ha colaborado para otros medios como IB3 y Ctxt.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_