Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Camina o mor

D’un simple fil argumental com una caminada, Stephen King en treu una novel·la impressionant.

L'escriptor Stephen King.
L'escriptor Stephen King.

'La gran caminada'

Stephen King
Traducció de Martí Sales
Males Herbes
384 pàg. 19,90 eu.

Per una vegada el mite és cert. És cert que el ritme de treball del jove Stephen King (Portland, EUA, 1947) era tan intens que en cloure l’any bé podia tenir a punt dos o tres manuscrits. Els criteris editorials, però, li impedien publicar més d’una novel·la al mateix temps. King es va empescar el pseudònim de Richard Bachman per donar sortida a la seva escriguera incontenible. Ja posats, volia descobrir si l’èxit de Carrie (1973) o El misterio de Salem’s Lot (1975) era cosa de la fortuna o si podia confiar en el seu talent d’escriptor. La gran caminada (1979) és un d’aquests llibres atribuïts al tal Bachman que ara sabem que es deuen a la mestria de King. Malgrat que aparegués en sisè lloc, va ser el primer gran projecte literari en la seva carrera. Un llibre predilecte. Hem d’agrair que Males Herbes hagi posposat la traducció dels hits més obvis del catàleg de King en favor d’un cop amagat que (sorpresa) resulta una de les novel·les més perfectes i impressionants de l’autor.

La premissa és mínima, vulgaríssima. Un centenar d’adolescents se sotmeten a una caminada maratoniana estrictament reglamentada: no et pots aturar, no pots abandonar la carretera. De fer complir les normes i liquidar els infractors, se n’encarrega una colla de soldats anònims. Els adolescents competeixen entre ells i, a mesura que se succeeixen les etapes i s’acumula el desgast físic i mental, lliuren una batalla contra si mateixos. El patiment dels nois és ascendent, igual que el nostre interès pel que pateixen quan les hores passen i s’eliminen concursants. En quedarà un de sol. La novel·la funciona com el compte enrere d’And Then There Were None (no li diguin Deu negrets, sisplau) d’Agatha Christie. La caminada serveix a King per arrenglerar episodis existencialistes, humorístics, terrorífics, polítics. És increïble que li tregui tant de profit a un punt de partida tan pedestre. L’estil és directe, impulsiu, sempre endavant. Quan King romanceja és perquè sap que la retòrica impacta (“Tots dos ranquejaven, com si els haguessin crucificat i després baixat i fer caminar amb els claus encara als peus”).

D’aquesta marxa forçada, el més preocupant és que no sabem mai què la força. Són els diners el que empeny els concursants? No ho sembla. La fama? L’ímpetu hormonal? En Garraty, el protagonista, s’esperona amb la idea que en cert tram veurà la xicota, la Jan, una mena de Beatriu que ell mateix es promet al final d’aquest infern on ha vingut a purgar qui sap què... D’en Garraty sabem que, per molt que tingui una xicota per magrejar, no s’ha desfet de les tensions edípiques de la infantesa. Idolatra la mare. Caminant, s’enfronta a la figura misteriosament paternal del Comandant, que controla la marxa i compensarà el vencedor.

La gran caminada recorda dos relats d’horror costumista que King s’estima amb deliri: La lotería, de Shirley Jackson, on els veïns no qüestionen la tradició inhumana de decidir a sorts qui serà lapidat enguany perquè és una tradició i llestos; i Duel (no li digueu El diablo sobre ruedas, sisplau), de Richard Matheson, amb tot un art narratiu desplegat a partir d’un motiu minúscul. D’altra banda, que tots els personatges siguin mascles immadurs, enfrontats a l’adversitat i la violència, emparenta el llibre amb El senyor de les mosques, de William Golding i amb tantes altres històries de pipiolis esdevinguts guerrers en aquesta o aquella guerra. Tal com farien al front, encara que aquests nanos mirin als ulls de la mort, xerren de les seves il·lusions, l’amor, el sexe, la família, l’amistat i l’homosexualitat.

Té sentit: els divuit capítols, de força creixent, estan encapçalats per cançons infantils, cites de retransmissions esportives i concursos (espectacles en què un s’humilia davant la càmera per quatre rals). Sospitem que King vol formular una opinió sobre el pa i circ del seu país, quan atenem a aquests retalls de cultura pop nord-americana i al fet que els caminants provenen d’arreu de la nació. Que la novel·la sigui una al·legoria made in USA de l’individualisme nord-americà, de la sagnia d’una guerra com la del Vietnam o del tempteig del jovent amb la mort fa de mal dir. Que faci de mal dir fa de bon llegir una novel·la que es prou seductora i gratificant sense buscar-li segones intencions. D’una escassa línia recta, una carretera que cal recórrer a peu i prou, King en fa una novel·la immensa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >