Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARIS

Mor Jordi Nadal, pare de la història industrial espanyola

Deixeble de Vicens Vives i company de Fontana, va investigar sobre població i manufactura

L'historiador Jordi Nadal, mort dimarts passat.
L'historiador Jordi Nadal, mort dimarts passat.

El motor dels Hispano-Suiza estava compost per unes 500 peces, en comparació de les 900 que tenien els de Mercedes-Benz. Era un avantatge competitiu brutal… Saber aquest tipus de detalls i com interpretar-los és una mostra del rigor i l'exigència amb la qual treballava l'historiador Jordi Nadal, que va dedicar gairebé dues dècades a investigar i reconstruir la vida d'una autèntica anomalia en la indústria espanyola, la de la més prestigiosa i espectacular fàbrica d'automoció i aviació que hi ha hagut mai a Espanya. El seu treball es va plasmar a principis d'aquest mateix any en La Hispano Suiza. Esplendor y ruina de una empresa legendaria. Serà el seu últim llibre, ja que el gran historiador de la demografia i de la història econòmica de Catalunya i Espanya, autor de l'encara avui indispensable El fracaso de la revolución industrial en España, que va publicar en 1975, va morir dimarts als 91 anys, segons va transcendir ahir. Amb ell mor també l'escola d'historiadors de Barcelona nascuts sota l'ègida del seminal Jaume Vicens Vives.

L'exigència intel·lectual i l'afany d'excel·lència que s'autoimposava Nadal es van filtrar també en la seva personalitat com a professor, que es va traduir en un caràcter temible, una mica intransigent i amb unes dificultats extremes per superar les seves assignatures, que només podia tenir com a resultat deixebles excel·lents, com van ser Carles Sudrià, Josep Maria Benaul i Albert Carreras, entre d'altres. No gaires més: qui va ser vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, també va ser alumne seu i no va poder quedar-se amb ell al seu departament davant les exigències dels requisits.

La forja de la manera de ser i de treballar de Nadal (Cassà de la Selva, 1929) potser va tenir la seva gènesi en la voluntat de demostrar al seu pare, d'una família d'emprenedors i reeixits fabricants de taps de suro de l'Empordà, que valia per a aquesta especialitat d'Història que, en matrícula lliure, havia cursat a Filosofia i Lletres alhora que estudiava Dret, sortida més ben vista pel seu progenitor. Portentós, es va llicenciar de totes dues el 1951, però el gran magnetisme de Vicens Vives com a catedràtic el va arrossegar cap a la Història, amb un selecte i reduït grup de deixebles en el qual aviat va destacar amb Josep Fontana, Emili Giralt i Josep Reglà.

“Em va ensenyar a escriure poc i bé i a sintetitzar moltíssim. Sense ell no hauria estat historiador”, reconeixia Nadal, que, encaminat pel seu mentor, aviat es va convertir en professor ajudant i es va endinsar en l'encara no gaire explorat camp de la demografia, amb pioners estudis sobre la població a Catalunya dels segles XVI i XVII, que van acabar conformant la seva tesi doctoral el 1957.

Aquesta branca d'estudi va ser la raó de ser intel·lectual fins a mitjans dels anys seixanta i li va permetre entrar en contacte amb la mítica escola dels Annales francesa de París i amb Pierre Vilar (1953) a partir de l'historiador Fernand Braudel, que va conèixer a Tolosa de Llenguadoc, i més tard estudiar a Pavia (1955) i impartir a Liverpool (1958). Pel camí, va construir del no-res, juntament amb el seu mentor, l'assignatura d'Història Econòmica d'Espanya del curs 1955-1956 per a la flamant Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (UB), creada l'any anterior. La traducció va ser un Manual de Historia Económica de España (1958), que alguns estudiosos defensen avui encara com a modèlic.

La prematura mort de Vicens Vives el va deixar a ell, com a la resta de deixebles, a la intempèrie acadèmica, que en el seu cas es va rematar perdent unes oposicions a catedràtic a la UB, resultat que no semblava aliè al pes d'algunes maniobres d'influx franquista. Un resultat que li va generar, segons els seus amics més íntims, un sentiment d'injustícia i de persona maltractada que hauria reforçat la seva posterior personalitat com a professor i que mai va acabar traient-se de sobre.

Amb la publicació de La población española (1966), un dels seus títols cabdals fruit d'ampliar un treball seu en un apèndix d'un llibre francès gràcies a la insistència de qui va ser el seu editor i amic, Gonzalo Pontón, Nadal va donar un gir als seus estudis i es va endinsar en la història industrial. “Porto la indústria a la sang”, feia broma anys després, en un gest als seus orígens familiars. Com amb la demografia, es va mostrar pioner i laboriós sense igual, en una tasca per estudiar el desenvolupament històric de la indústria catalana i espanyola a la qual en els seus inicis tampoc va ser aliena l'ajuda que va rebre dels industrials tèxtils catalans, en una mediació en què van arribar a intervenir l'economista Fabià Estapé i l'escriptor Josep Pla.

El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, Cataluña, la fàbrica de España (1986), Josep Bonaplata: pioner del primer ‘vapor’ barceloní (1997) i Atlas de la Industrialización de España: 1750-2000 van ser algunes de les fites d'una bibliografia que va mantenir com a eix una doble primacia: la d'una Catalunya sobre Espanya en l'àmbit industrial des de l'inici i la del capital privat sobre el públic, sobre la intervenció de l'Estat, tesi que també aflora en el llibre de la Hispano-Suiza. Qui acabaria sent catedràtic d'Història Econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona i després catedràtic emèrit de la UB, doctor honoris causa de la Pompeu Fabra i autor d'una Història de la Caixa de Pensions rebria l'Orde de la Creu d'Alfons X el Savi i la Medalla Narcís Monturiol i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. O sigui, el seu pare n'hauria estat orgullós: Jordi Nadal va ser, ell mateix, un Hispano-Suiza de la Història.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >