Selecciona Edició
Connecta’t

Paco Camarasa, dossier confidencial

Passeig per l’arxiu i la biblioteca de qui va ser l’impulsor de la BCNegra i llibreter de referència del gènere, i que ara dona nom a un premi

Les etiquetes amb noms de les carpetes que havia fet Paco Camarasa, i que Montse Clavé ha aplegat en una petita llibreta.
Les etiquetes amb noms de les carpetes que havia fet Paco Camarasa, i que Montse Clavé ha aplegat en una petita llibreta.

“De nuevo las dudas. ¿Qué hago? ¿Guardo carteles y el material de promoción que me llega? ¿Para qué, con qué sentido? Es acumular por acumular y no sé si algún día le interesará a alguien. Decido no acumular más…”. “Punts de llibres, cartells, eren tants papers... Al final no ho vam guardar, no”, recorda avui Montse Clavé (Villamartín, Cadis, 1946), que admet que ara que han passat poc més de dos anys d’aquell 2 abril de 2018 que Paco Camarasa va morir, pot afrontar millor de parlar i remenar material del seu marit, amb qui el 2002 va fundar la primera llibreria especialitzada en gènere policíac de Barcelona —la ja mítica Negra y Criminal (2002-2015) al barri de la Barceloneta, on vivien—, i a qui va animar i ajudar a acomboiar la creació del celebrat festival literari BCNegra que promou l’Ajuntament, del qual va ser l’ànima durant 12 anys. Ara, dimarts vinent, es fallarà el primer premi que du el seu nom a la millor novel·la negra publicada enguany a criteri dels seus antics col·legues, directors de nou festivals del gènere d’Espanya.

Els dubtes els expressava Camarasa el 19 de setembre de 2012, en una de les entrades d’una carpeta del seu ordinador, sota l’epígraf Diario. La darrera és del dimecres 22 de novembre de 2017, cinc mesos abans de morir: “Ayer me dieron la Medalla de Oro al Mérito Cultural de la Ciudad (...) Mucha gente. Muchos besos, abrazos y fotos (esto de los móviles es terrible). Mucha emoción. Y después conseguí que, además de la consabida copa de cava, hubiera vino tinto”. “Més que diaris, va deixar alguns dietaris anuals amb anotacions de coses fetes, poc més”, fixa Clavé. Aquella és la darrera de les només cinc entrades del document. Però no deixa de ser una petita part de les desenes d’arxius del seu ordinador. Així, en una carpeta, Gatos y perros, hi ha dos Excels: són personatges amb aquests animals. Apuntats, mitja dotzena amb gats i només un en el de gossos, Kollberg, mascota de Konrad Sejer, l’inspector creat per Karin Fossum. Més impressionant és el llistat de 110 autors, per ordre alfabètic (Ambler, Eric; Woolrich, Cornell), amb lloc i dates de naixement i mort. És el Calendario por autores, que complementa el Calendario, a seques, on la cosa està dia per dia: així, l’1 de gener es pot llegir: “Nace en Estambul Petros Markaris”, i acaba amb un dels seus autors favorits: “31 de diciembre: Nace en Los Ángeles, California, Edward Bunker”. Entremig, sense any però, hi apareix en un 6 de gener: “Nace Sherlock Holmes”.

Hi ha els ítems d’un Curso de Historia de novela negra que donà a l’Ateneu Barcelonès, el text fundacional del primer programa de la BCNegra, de 2008 (“buscar el mestissatge entre el que és nou i el que està ja consolidat i perquè el lector pugui tenir contacte amb els autors que li han proporcionat moments de plaer (...) Consolidar la realitat d’un gènere carregat de futur”), una Bibliografía de novela negra barcelonina (que arrenca el 1932 amb El secreto del contador de gas, d’E.C. Delmar) i una altra que és Ciudades en novela negra (Barcelona, Dublín, Argel, Tòquio, Madrid....). També hi apareix un apartat més pragmàtic, Puerta (“Si no estoy, le ruego que deje el paquete en la peluquería / barbería, que està en la calle Ginebra, 17”: un cartell per als repartidors de llibres), una carpeta més trista com Ideas cierre (“Nos hemos quedado sin balas...”) i un prometedor Proyectos, amb tan sols un contingut d’una ratlla: “Una guía de crímenes reales en BCN ciudad”. Només tindria temps per fer la seva selecció d’imprescindibles a Sangre en los estantes (2016), primer i darrer llibre seu, un èxit que fou una de les grans alegries al tram final de la seva vida.

Diaris i tisores

Havent-hi força cosa, el vessant digital (incloses 325 fotografies només d’autors i amics amb la famosa samarreta negra de la llibreria, d’unes 1.500 en total) no deixa de ser, com si fossin nines russes, una ínfima part del material que Camarasa acumulà com a lector i estudiós, si es posa al davant, per exemple, de les 671 carpetes de les més d’una vintena de caixes d’arxivador de documentació en paper sobre qualsevol autor, personatge o matèria que un pugui imaginar en el món negrecriminal i que s’ha catalogat a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella, on es conserva fruit de la generosa donació de Clavé. “No era tant d’internet com de diaris; cada matí es prenia el seu cafè amb llet i els fullejava; els caps de setmana els devorava”, recorda la seva companya, que ha enganxat en una llibreteta negra les etiquetes originals de les carpetes que va crear Camarasa amb la seva lletra grossa, molts cops filla de retolador gruixut, bellugadissa, com si tingués pressa.

La biblioteca de Montbau recull uns 800 libres de Paco Camarasa.
La biblioteca de Montbau recull uns 800 libres de Paco Camarasa.

Clavé recorda que, quan Camarasa es va instal·lar a Barcelona el 1986 provinent de la València, on va néixer el 1950, “ja va venir amb carpetes de documentació, però no eren tant d’autors com retalls de premsa, no del tipus El Caso, de sang i fetge, sinó de lladres amb mala sort, amb rerefons social i humà... Per això li agradaven molt les cròniques de successos i tribunals del periodista Josep Martí Gómez”. La tasca és ingent perquè, a banda de les lògiques carpetes per autors, n’hi ha un bon grapat de temàtiques i de ben exòtiques: des d’una dedicada a Bolívia (només amb l’autor Gonzalo Lema), a una altra al Mossad israelià (amb grans operacions) i al narco mexicà (amb la trista necrològica del periodista Sergio González Rodríguez, el de Huesos en el desierto, sobre els feminicidis a Ciudad Juárez), passant per la mítica col·lecció de la sèrie Noire de Gallimard (amb fotocòpies de pròlegs de llibres, xifres de vendes apuntades a mà i amb informació impresa del web de l’editorial) o de personatges, com Sherlock Holmes (on hi ha la famosa data del 6 de gener de 1854 com la del seu naixement, que va treure de l’expert William Stuart Baring-Gould).

Hi ha papers força antics, d’almenys 1994 (els de Dashiel Hammett), tot i que ja n’hi ha alguns de 1980, i de capçaleres de diaris inversemblants, com La Tribuna de Salamanca o El Norte de Castilla. També un detall curiós: tot està perfectament retallat amb tisores resseguint les columnes del diari... fins el 2001. Des de llavors, la plana que interessa al llibreter es veu arrencada i de vegades conté altra informació. Canvi del modus operandi? “Ja no deuria tenir gaire temps, perquè el 2002 vam començar amb la llibreria”, proposa Clavé, que recorda que bona part de la documentació, que Camarasa va aplegar fins ben entrat el 2017, en l’etapa final de la malaltia, “la feia a la botiga. Malauradament, passàvem moltes hores sense que entrés ningú; el fenomen Stieg Larsson va ser el nostre gran desastre: va estendre el gènere negre, que llavors gairebé no tenia ningú, a totes les llibreries, supermercats i benzineres... I nosaltres no estàvem preparats per a allò: no estàvem, per exemple, ben ubicats, d’aquí els meus vi i musclos dels dissabtes al migdia”, exposa Clavé, recordant una tradició gastronòmica per atreure clients fins al cor de la Barceloneta.

Rebuts de la llum, albarans d’entrega, galerades... només prenia notes de lectura en paper reciclat

Els dossiers més gruixuts són, de llarg, els destinats a Andrea Camilleri (més de 70 documents, entre ells un quadernet d’espiral ple de notes comparatives entre l’autor i Manuel Vázquez Montalbán i els seus personatges), Francisco González Ledesma, el mateix Vázquez Montalbán i Leonardo Padura Fuentes. “Padura i Manolo li agradaven molt, però amb Camilleri, a més, hi va haver una química des que es van tractar i conèixer; a banda, jo no sé si amb la secretària de l’Andrea hi havia amor o alguna cosa més. perquè la relació era constant”, fa broma Clavé, que sosté que “Camilleri mai va anar enlloc menys aquí a Barcelona i va venir pel Paco”, diu recordant l’èxit de l’acte que els va reunir (omplint-la a vessar: unes 900 persones) a la Sala Barts per la BCNegra de 2014. “La conversa va ser fantàstica, molt sincera, i encara guardo la foto d’ell alçant-li el puny a Camilleri, li encantava”. Amb González Ledesma, “es van adoptar mútuament”, resumeix Clavé sobre el primer premi Pepe Carvalho de la BCNegra.

L’obsessió per reciclar

Entre fotocòpies de pròlegs, dossiers de premsa i prospectes de promoció les carpetes deparen de tot, fins i tot un treball d’una alumna de segon de batxillerat de l’escola Betània-Patmos: La BCNegra. Barcelona y la novela negra español entre 1980 y 1990 (“per allà passava tothom: estudiants, doctorands, periodistes, escriptors... Li preguntaven de tot, tenia una memòria fotogràfica, especialment pels llibres”). Però mai no hi deixa d’haver les seves notes de lectura dels autors, on a mà apunta tipus de pistoles, tics, begudes, escenaris i trets psicològics dels personatges, sempre amb la corresponent plana del llibre entre parèntesi. O, fins i tot, hi deixa deures per fer, com en la carpeta d’Ed McBain: ha de consultar l’escriptor basc José Javier Abasolo sobre bibliografia del pare de la sèrie Distrito 87.

Paco Camarasa i Montse Clavé, a la llibreria Negra y Criminal.
Paco Camarasa i Montse Clavé, a la llibreria Negra y Criminal.

Geni i figura de Camarasa, tampoc són anotacions en un paper qualsevol. No són mai fulls nets i nous. Són, sempre, papers reciclats: els rebuts de l’aigua o llum de la llibreria, factures de comandes d’editorials, albarans d’entrega, galerades, papers de la nòmina de Clavé de l’empresa que ella va crear per editar llibres de cuina (Libros de Allende)... “No era gasiveria perquè era generós, ni tampoc perquè vingués de família pobra perquè a casa tenien alguna cosa de camions; potser era influència de l’austeritat inculcada pel col·legi de capellans on va anar”, apunta Clavé.

També recorda que d’aquestes tirallongues de paper, amb un gros clip negre unint-les, n’hi havia a la llibreria, on Camarasa feia els números. “No utilitzava mai la calculadora”. Llicenciat en Econòmiques (“encara que mai vaig aprendre comptabilitat”, afegia sorneguer al seu currículum, on constava també la creació d’una distribuïdora que va fer aigües), totes les operacions les feia a mà, com mostra la llibreta comptable del primer any de Negra y Criminal: hi posava, amb la seva lletra un punt anàrquica, títol, autor, editorial i preu. El primer dia, 6 de desembre de 2002, cinc simenons i una biografia de Hammett, entre d’altres, van portar la facturació als 63,49 euros.

Les notes fan sospitar que els llibres no els deuria guixar. Se’n pot resseguir la pista a la Biblioteca Municipal de Montbau, on hi ha el Fons Paco Camarasa-Negra y Criminal, amb uns 800 volums dels més de 3.000 de la seva biblioteca particular que Clavé ha donat també a l’Ajuntament. “No hi escrivia mai res; com a molt, hi posava paperets amb apunts que després llençava, perquè no tenia sentit de posteritat; era pragmàtic... O hi deixava post-its petits de colorets llampants”, recorda, partidària de fer doblecs a les puntes de les pàgines.

On llegia més a gust era a casa, en el sofà de vellut vermell que li havia regalat la dona, juntament amb una bona llum. “Amb això i l’aparell del CD ja feia prou”. Un cop llegits, els llibres, majoritàriament, anaven al soterrani de la llibreria. Això explica que sovint estiguin picats per la humitat. “A casa només tenia els títols més utilitaris”, diu Clavé. I és que, llibreria a banda, el seu marit va dirigir fins a vuit clubs de lectura del gènere. A la biblioteca municipal es pot fruir de les seves fonts secretes de saber: Cartas y escritos inéditos, de Chandler; Fuera de la ley: hampa, anarquistas, bandoleros y apaches. Los bajos fondos en España (1900-1923), ben farcit de fitxes policials; el gruixut Teatro policiaco español; Brigada criminal, de Tomás Gil Llano (l’actuació d’aquest grup policial a Barcelona entre 1944 i 1953), o Matar al Chino. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona, de l’antropòleg i criminòleg Miquel Fernández González. La seva indestructible militància comunista es reflectia, via inquietud social (“el gènere permet dir i denunciar allò que per altres vies no es pot”, recorda la llibretera), en la passió per la novel·la negra, a la qual, deia, havia arribat per error, tot agafant un dia de 1969 Collita roja de Hammett pensant-se que anava de col·lectivitzacions agràries. D’aquí la proliferació d’autors amb càrrega sociopolítica, com Jean Claude Izzo o el matrimoni suec Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que també tenien carpeta gruixuda a l’arxiu.

A la biblioteca són 166 els llibres amb dedicatòries al duet Camarasa-Clavé: Markaris ho fa en anglès o francès (“en Paco el valorava més com a persona, pel seu compromís, que com a escriptor”, diu Clavé); “Mantingueu la difusió de la paraula”, els deixa en anglès Michael Connelly; “A mis queridos y guerrilleros hermanos Paco y Montse, herejes de pies a cabeza”, els bateja Padura, mentre que Juan Madrid, de qui tenen tota la sèrie de Brigada Central, li diu en un dels títols: “Para Paco, que inventa sueños y los vende”.

Un 10 en llengua i literatura

Totes les dedicatòries traspuen molt afecte, van més enllà del protocol. “Era millor comunicador i venedor que gestor, i es feia estimar: era molt d’abraçar i tocar, molt valencià en això”, evoca Clavé. La caixa 20 de l’arxiu municipal ho copsa: recull la documentació més íntima. En l’agenda 2017-2018, les entrades domèstiques (“Llamar al dentista”, “Buscar funda para el móvil”) estan salpebrades per una “A” o per una “M”. Responen a efemèrides d’aniversaris (“Estudio en escarlata”; “Golpe de estado en Grecia”) o de morts (“Stieg Larsson”). D’una carpeta vermella surten fotos amb Montserrat Roig (ell, irreconeixible, amb els cabells llargs) i una postal d’ella de juny de 1980 des de Leningrad. “Eren amics de joves, de quan Paco ja era llibreter a València”.

Del bagul íntim sura també un butlletí de notes del Col·legi La Salle. Camarasa és a “Bachillerato, 6º año”. Són dels exàmens oficials del curs 1965-1966. En “Matemáticas”, no passa del 6, com en “Formación del Espíritu Nacional” o “Educación Física y Deportes”; però si en “Física y Química” hi ha la nota més baixa (5), a “Lengua y Literatura” hi brilla una “Matrícula de Honor” (10). Això de llegir ho duia a la sang: “Anava a les sessions de químio sempre amb un llibre de butxaca, molts clàssics nord-americans, els seus preferits: Jim Thompson, Burke...”. Quan les forces ja fallaven, es va inclinar per sèries de Neflix... del gremi: Mindhunter, Peaky Blinders, Borgen, El puente, Calderero, sastre, soldado... “No volia anar a dormir; sempre responia: ‘No, uno más’... No volia morir-se”.

En una llibreteta blava, entre un plumall de post-its fúcsia, que, com bona part del seu material (un sucós dossier confidencial) sí que s’ha conservat, hi pot haver la clau de volta d’aquells darrers dies de Paco Camarasa, i de tota la seva intensa vida. La tenia farcida de cites de llibres. Una, d’Amin Maalouf, deia: “La vida no es lo suficientemente larga como para que uno pueda cansarse”.

Entre tortures i bombes

Part dels documents polítics de Camarasa.
Part dels documents polítics de Camarasa.

En l’ingent quantitat de material que va deixar Paco Camarasa ressalten, d’una banda, els guions originals de la sèrie policíaca radiofònica Taxi Key, escrits per Luis Gossé de Blain entre 1948 i 1967, amb només algun buit perquè Camarasa, generós sempre, n’havia regalat més d’un als amics. I de l’altra, el bon feix de documents, retalls i fotografies sobre un episodi que va marcar profundament la seva vida: la seva detenció el 1971 a València, premonitòriament un llibresc 23 d’abril, per la seva militància comunista.

Camarasa va estar 19 dies incomunicat en dependències policials, torturat amb immersions en aigua i cops a les orelles que li van deixar per sempre més greus problemes d’oïda. De l’11 de maig al 6 de juliol va estar tancat a la presó Model valenciana. Jutjat el 19 de maig de 1975 pel famós Tribunal del Orden Público (TOP), va ser condemnat a sis mesos de garjola. D’aquella època guardava fins i tot un atrotinat val de cartró d’una pesseta de la presó i retalls de premsa, ja en democràcia, que explicaven la caiguda dels seus companys, com un retall en què ell mateix recordava els fets i la frase del policia Manuel Ballesteros, famós torturador, dient als seus homes: “Tened cuidado, no le rompáis nada”. El cas, que no es va treure mai del record, el va presentar a la justícia argentina, com demostra un escrit de to oficial del seu ordinador que servia de presentació de la documentació aportada.

També va conservar un text esfereïdor: “Librería La Araña, ya que has ayudado a la supuesta democratización de España, pronto iremos a darte un premio. Librería La Araña, ha llegado tu hora”. Era un full signat per un autoanomenat Comando de la Triple Calavera. Al costat, hi ha un telegrama del 7 d’agost de 1976, des de la llibreria Rafael Alberti, de Madrid: “Recibid nuestra solidaridad y condena canalla atentado fascista”. Sí, els van tirar una bomba. La Araña era la llibreria que tenia a València el germà gran de Camarasa, on aquest va anar per ajudar-lo per tres mesos i on acabaria descobrint, deia, “que la tinta d’impremta és addictiva i vaig quedar enganxat als llibres per sempre”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >