Selecciona Edició
Connecta’t

Viure a les trinxeres d’una pandèmia

EL PAÍS acompanya durant un dia una intensivista de l'UCI de l'Hospital del Mar després del flagell de la segona onada

La doctora Ana Zapatero, intensivista de la UCI de l'Hospital del Mar, parla amb dues companyes a la UCI covid. Veure fotogaleria
La doctora Ana Zapatero, intensivista de la UCI de l'Hospital del Mar, parla amb dues companyes a la UCI covid.

Condueix com viu. A tota velocitat, gairebé sense frenar, la doctora Ana Zapatero creua Barcelona amb la seva Flebi plegable per arribar puntual al torn de guàrdia de la unitat de cures intensives (UCI) de l'Hospital del Mar. Encara no són les vuit del matí i el sol es desemmandreix amb calma sobre la platja de la Barceloneta, als peus del centre sanitari. De pressa, l’Ana busca un pijama i corre a un despatx per seguir la reunió del servei, telemàtica, a causa de la pandèmia. És dimarts: hi ha 17 pacients amb covid-19 i set més amb altres patologies a la seva UCI. Els companys de la guàrdia de nit passen llista i relaten l'evolució clínica de cadascun en les últimes hores. L’Ana s’acaba un cafè amb la Mapi, la Yolanda i la Irene, les seves “més amigues”; es posa el pijama, guarda la Flebi i es posa a caminar per l'hospital. Per davant, set hores de treball i desenes de vides a les seves mans.

L'equilibri. Avui l’Ana està al comandament de la unitat de semicrítics, reconvertida ara en UCI no-covid. La pandèmia ha centrat el focus en els danys del coronavirus, però la gent continua emmalaltint d'altres coses. De moltes altres. Un infart, un atac d'asma, una dissecció d'aorta, un politraumatisme. Cada llit és una història. “El meu treball habitual és veure gent molt greu que acaba morint. Els drames són els mateixos. Cada dia mor gent a l'UCI”, explica amb resignació la intensivista, de 40 anys. Tres lustres en la unitat de crítics enforteixen, tot i que la pèrdua d’alguns pacients fa més mal que la d'altres, admet.

Personal de la UCI atenen un pacient. ampliar foto
Personal de la UCI atenen un pacient.

A pocs metres del taulell de control de semicrítics, una jove de 24 anys lluita per la vida després d'una hemorràgia subaracnoide al cervell. Aparells de medicació, drenatges i sistemes de monitoratge i respiració la mantenen lligada a la vida. El pronòstic no és bo, però cal esperar. Paciència.

L’Ana passa revista als pacients i posa rumb a l'UCI de pacients amb covid. En una impressionant sala circular amb claraboies al sostre que colen la llum natural d'un dia assolellat a Barcelona, desenes de pacients amb covid-19, la majoria sedats i intubats, també lluiten per viure.

Conviure amb pacients covid i no covid és difícil. “Ara hi ha 24 pacients, però van arribar a ser 74 en la primera onada. Hi va haver dies en què no sabíem si podríem atendre a tothom. Ens feia mal veure que potser ens quedaríem sense respiradors”, relata.

L'espera. A l'UCI, cada minut compta. La noia de l'hemorràgia cerebral pateix vasoespasmes cerebrals, una complicació greu provocada una constricció arterial, i l’han d'operar per posar-li vasodilatadors. L’Ana l'acompanya fins a la sala de neuroangiografia. El pacient d'UCI, vagi on vagi, sempre ha d'anar acompanyat d'un intensivista i una infermera de crítics. Pel que pugui passar.

La metgessa fa quilòmetres per l'hospital. Va i ve a urgències quan la reclamen. Primer a l'UCI covid, després al despatx a reunir-se amb una companya. Després una altra vegada a semicrítics.

Personal d'infermeria preparant medicació a la UCI covid de l'Hospital del Mar. ampliar foto
Personal d'infermeria preparant medicació a la UCI covid de l'Hospital del Mar.

En un dels boxes, la Rosario s'esforça per respirar sola. El cap de setmana li van treure la ventilació mecànica però l’hi han hagut de tornar a posar perquè els seus pulmons no aguantaven. La doctora ho intenta una altra vegada, “només una estoneta, a veure com va”, li explica a la dona mentre la desintuba. La Rosario ja fa setmanes que és a l'UCI: va entrar per una insuficiència renal, després va agafar la covid-19 i ara una pneumònia. “En els casos de covid-19 la situació és una mica més desesperant perquè són pacients que no avancen”, admet l’Ana. La Rosario ja no té la covid-19 però encara li falta per tornar a casa. Bastant.

La incertesa. Els intensivistes tenen experiència per mantenir el cap fred en moments de tensió. Però això no els treu el neguit. La pandèmia, de fet, va cristal·litzar la volatilitat de l’evolució clínica d'un pacient. “Estàvem acostumats a veure pacients amb destret respiratori [una de les complicacions més greus de la covid-19] que amb la intubació se’n sortien. Amb la covid-19, en canvi, veies que empitjoraven. Són pacients de llarga estada i evolució tòrpida”, explica.

Els metges mai saben el que pot passar. Aprendre a gestionar la incertesa és molt important. La seva i la dels familiars. “La incertesa és molt dolenta per a les famílies. Saber comunicar-t'hi és molt important. Cal tenir habilitats comunicatives per saber dir la veritat. No mentir”, apunta l’Ana.

Algú truca d'urgències i la intensivista camina ràpid pels passadissos de l'hospital per veure una pacient amb un xoc sèptic. Una infecció bacteriana posa en perill la funció renal. Dubta entre derivar-la a semicrítics o deixar-la a planta. “Crec que ens queda un llit lliure”, reflexiona.

Trasllat d'un pacient a l'Hospital del Mar. ampliar foto
Trasllat d'un pacient a l'Hospital del Mar.

Prioritzar és clau, amb pandèmia o sense. En la primera onada, la falta de recursos va posar en perill l'accessibilitat als hospitals. L’Ana, que coordina el Comitè de Bioètica de l'hospital, admet que van ser moments “dolents”, però que en tots els protocols es van mantenir “els criteris que hi ha habitualment”. “No vam voler posar criteris d'edat. De fet, a la nostra UCI hi va haver pacients de més de 80 anys. Vam tenir por que no hi hagués recursos per a tothom. Però per sort no va passar”, assegura.

La solitud. El temps passa lent a l'UCI. Els xiulets incessants dels monitors dibuixen una sintonia insuportable a la qual s’acaben acostumant. Però el rellotge no avança. La Rosario, un altre cop amb la ventilació mecànica enganxada a través d'una traqueotomia, mira a l'infinit. Dos boxes més lluny, una altra dona rossa dormisqueja a estones.

A causa de la pandèmia, les visites estan restringides. En el cas de la noia amb l'hemorràgia cerebral, només han permès la visita de la seva mare, encara en xoc per la situació. Els altres familiars s’han de conformar amb una trucada diària del metge.

L’Ana prefereix el cara a cara. La solitud dels pacients, de vegades, es fa insuportable. Per això la Yolanda, la infermera d'UCI que porta un barret de dibuixos, utilitza les videotrucades per pal·liar els silencis de la Rosario. Gairebé tots els dies truca el Vicente, el seu marit, perquè vegi com va la seva dona. “Que maca que estàs avui”, diu l'home, eufòric, a l'altre costat de la pantalla. La Rosario somriu. “Ahir em vaig quedar una mica trist perquè no em vau trucar. Però estic molt content de veure't, Ana”, agraeix el Vicente. La intensivista li explica l'estat de la seva dona i el Vicente respon amb el report de les feines de casa. “He netejat la pols i avui he de posar la rentadora”, anuncia abans d'acomiadar-se.

La resiliència. Després de les trucades als familiars i el torns de guàrdia, l’Ana es treu el fonendoscopi. Canvia el pijama pels texans i desplega la Flebi per tornar a casa. Una de les poques coses bones que ha portat la pandèmia és que, com que no poden dinar a l'hospital, avancen el final de la jornada laboral de cinc a tres de la tarda. Ara li dona temps a recollir de l'escola les seves filles, la Berta i l’Alba, de vuit i sis anys, i portar-les a les extraescolars. “De vegades sents certa culpa que no estàs fent tot el que pots per elles. Però la veritat és que tot el meu temps lliure el dedico a la família”, reflexiona.

La doctora Zapatero marxa de l'hospital al final de la jornada. ampliar foto
La doctora Zapatero marxa de l'hospital al final de la jornada.

Els primers dies de pandèmia van ser durs, admet el David, el seu marit. “Va ser estrany. Ella va desaparèixer. Passava tot el dia a l'hospital i quan arribava a casa havia de muntar protocols, documents ètics. Estava feta pols. No parava. I jo pensava: ‘petarà’”. Però l’Ana no va petar i ara la situació s'ha normalitzat una mica. L'hospital ha après a conviure amb la pandèmia i els professionals també, tot i que l'amenaça del virus segueix present. Ni ella ni la seva família no han passat la covid-19, però tampoc no li té por, assegura.

A mitja tarda, l’Ana i el David esperen les nenes a les portes de l'escola. Després toca classe d'art: “Portar-les, recollir-les, dutxa, sopar i a les 21.30 a dormir”. El dia no dona per a més.

De vegades, l’Ana torna mentalment a l'UCI. Però intenta desconnectar: “Una vegada ens va arribar un nen de cinc anys, vam intentar reanimar-lo però es va morir. Vaig estar tres nits sense dormir. Per molt que passin els anys, et preocupes. De vegades revises analítiques o preguntes com està el pacient. Però has d'intentar separar l’àmbit personal del professional perquè si no és molt difícil”.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >