_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Trump i nosaltres

La derrota de Trump és un bon moment per mirar de saber què hi tenim a veure, en què ens va influir i si en quedarà alguna cosa entre nosaltres

Lluís Bassets
El president dels Estats Units, Donald Trump, en una imatge del passat mes de novembre.
El president dels Estats Units, Donald Trump, en una imatge del passat mes de novembre.AP

Ara que se’n va i que diuen que no acabarà de marxar, és un bon moment per mirar de saber què hi teníem a veure nosaltres, en què ens va influir, i si en quedarà alguna cosa a casa nostra. Quan va començar el procés independentista, ara fa vuit anys, i Donald Trump encara no havia ni tan sols anunciat la seva candidatura a les primàries republicanes, poques possibilitats d’analogies podia haver-hi. Si de cas, una de molt genèrica, donada la segura adscripció del magnat novaiorquès al populisme en cas que es fessin realitat els rumors de les seves aspiracions presidencials.

Tot i el negacionisme d’un processisme inicialment enamorat de la puresa democràtica del dret a decidir, el moviment que va impulsar Artur Mas ja era populisme en estat pur i encaixava en totes i cadascuna de les característiques dels populismes de dretes i esquerres molt abans que es donés per declarat el seu ascens, primer ideològic i després electoral. Mas ho va expressar de forma probablement irreflexiva en el cartell electoral amb què es va presentar a les eleccions del 2012, sota el lema ‘La voluntat d’un poble’ i amb una imatge evocativa del Moisès encarnat per Charlton Heston de la pel·lícula ‘Els Deu Manaments’.

Prou que se’n va penedir i excusar, especialment en un article titulat ‘El nostre sobiranisme no és populista’, publicat quatre anys després: ‘excusatio non petita, accusatio manifesta’, diu la dita llatina. Les proves materials del populisme nacionalista són poc discutibles: rebuig de les elits, mitificació del poble, antipluralisme, antipolítica, polarització, explicacions conspiranoiques, interpretacions històriques deterministes i, sobretot, exaltació de la democràcia directa.

Hi ha fenòmens històrics, doncs, que són difícils de veure quan comencen, però que van aclarint els seus perfils amb el temps. Ara ja sabem que el Brexit, els nacionapopulismes d’Hongria i Polònia, la momentània ascensió de Salvini i d’Alternative fur Deustchland, les victòries de Jair Bolsonaro i Donald Trump i també molts elements i actors del procés, pertanyen al mateix univers ideològic, tal com han reconegut fins i tot conspicus intel·lectuals de l’independentisme.

Trumpisme i processisme éren com un ou i una castanya al començament, però ara s’assemblen cada cop més fins i tot en aspectes molt concrets que depassen la conceptualització populista, com és el cas de la política internacional desplegada per Donald Trump. El més destacat és el de l’unilateralisme practicat i exhibit per la Casa Blanca de Trump i convertit en dogma de l’independentisme, mantingut fins i tot com a reserva de darrer recurs fins i tot quan no es practica. També en alguna mesura, l’aïllacionisme, l’excepcionalisme i el supremacisme, expressats en la retirada trumpista de les institucions internacionals, el proteccionisme comercial, el rebuig de la immigració, o la idea de replegar-se dels compromisos globals, tot i que en el nostre cas és d’aplicació exclusiva a Espanya i no al conjunt de les institucions europees i internacionals.

Però el capítol més suggestiu de la diplomàcia trumpista és el que expressa en un llibre ja antic que porta per títol ‘L’art de la negociació’, inspirat en les tècniques de persuasió més o menys coactives dels negocis immobiliaris a què es va dedicar per herència familiar. La negociació trumpista, inspirada en la seva activitat com a promotor, és merament transaccional: dona lloc a acords concrets en què s’intercanvien actius, terrenys, edificis i diners i que s’acaben i s’obliden un cop tancats. Trump vol ser-ne el vencedor sempre, i per això aconsella comptar amb palanques que permetin imposar les seves condicions i la seva voluntat a la part adversària.

No es tracta per tant de pactes entre socis que generen relacions de confiança i vincles de lleialtat fins a construir institucions. És un món sense aliats ni amics, tan sols clients i socis de

negocis concrets. Els pactes es respecten quan no hi ha cap altre remei, és a dir, quan el càstig per no fer-ho és més costós que els avantatges de la ruptura. Els exèrcits de picaplets, disposats a plantejar costosos litigis que condueixen a la rendició per cansament, fan una part de la feina. L’amenaça directa i fins i tot la coacció violenta fan la resta. No corresponen a la tradició secular del pactisme, tan arrelada en terres fortament romanitzades com Catalunya, sinó a l’‘omertà’ defensiva entre mafiosos organitzats sota la llei de la venjança, tan habitual a les ciutats americanes de fortes comunitats immigrants, que tant joc han donat a la literatura negra i al cinema.

Com més en sabem de la intrahistòria política catalana dels darrers 40 anys, més ens allunyem de la teoria sobre la persistència del pactisme d’origen medieval en la nostra societat, tan ben formulada per Jaume Vicens Vives a ‘Notícia de Catalunya’, com a “responsabilitat absoluta del governant envers els governats, de l’acceptació per una banda i l’altra de les normes del joc social, econòmic i polític comunament establertes” i més ens acostem al transaccionalisme trumpista, equivalent al ‘peix al cove’ pujolista, que fa estendre la sospita sobre un poder corrupte i deslleial, en el fons descompromès amb el destí de la democràcia espanyola, que es va consolidar poc després de l’adveniment de l’autogovern català fins a convertir-se en un fet normal, acceptat i celebrat fins i tot per una part molt considerable de la població.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_