Selecciona Edició
Connecta’t

El TNC exhibeix la musculatura ideològica de Rusiñol

El muntatge de ‘L’hèroe’ és una crítica ferotge al patriotisme espanyol i al masclisme ranci

Un moment de l'espectacle 'L'hèroe', al TNC.
Un moment de l'espectacle 'L'hèroe', al TNC.

Quan el discurs ideològic resta espai a l’emoció en una obra teatral es corren riscos. Els assumeix sense miraments el muntatge de L’hèroe, de Santiago Rusiñol, amb què s’inaugura a la Sala Gran l’última temporada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dirigida per Xavier Albertí, apassionat defensor del pintor y dramaturg català. La seva col·lega Lurdes Barba firma una molt brillant posada en escena que, en les seves pròpies paraules, “posa el discurs ideològic en primer pla”.

En el clàssic de Rusiñol, la crítica ferotge al patriotisme espanyol i al masclisme més ranci adquireix caires esperpèntics que Barba potencia amb corrosiu humor. És, potser, la millor manera d’abordar avui, amb autoritarismes rampants agitant la política, una obra ambientada en una Espanya enfonsada pel desastre colonial.

Rusiñol va escriure L’hèroe al 1903, després de la pèrdua de Cuba i les Filipines. Explica la història d’un jove que torna de la sagnant derrota a les Filipines i és rebut com un heroi per les autoritats civils i militars del seu poble. Al retrat de la mesquinesa d’uns polítics que, al crit continu de “¡Visca Espanya!”, tenen les penques d’apel·lar a la grandesa passada de l’imperialisme espanyol, Rusiñol no té pietat. Barba, tampoc: mou els personatges amb encert entre l’esperpent i la facècia.

És un muntatge de gran format, amb dotze actors a l’escenari, en un encomiable esforç coral que sosté el tour de force reservat al protagonista, resolt de forma notable per Javier Beltrán: funciona millor en la farsa que en la tragèdia, amb uns aires de gallet de corral a la recerca de baralla que hauria de rebaixar en algunes escenes, grandiloqüents, per mostrar altres capes del paper.

Rusiñol parla de gelosia, conquestes i misèries, del fracàs de la identitat nacional i la necessitat de regeneració política. I respon a la defensa del superhome de Nietzsche convertint el seu heroi en el gandul del poble, un borratxo, masclista i busca-raons que arruïna la seva família (és l’hereu de l’omnipresent teler, que tira endavant amb l’esforç dur dels seus pares) i causa desgràcies col·laterals en la seva inexorable destrucció. La solidesa de Rosa Renom i Manel Barceló atorguen credibilitat i força dramàtica als pares.

Albert Arribas, autor de la dramatúrgia, manté gairebé íntegre el text original, però ha canviat l’ordre d’algunes escenes i l’angle de visió dels personatges femenins, tan ploramiques i supeditats als homes en el teatre de Rusiñol, que mostren una actitud una mica més combativa. Aquí funcionen de meravella Georgina Latre i Mima Riera.

Caires macbethians

El repartiment encerta en el to, ben marcat per una direcció d’actors que deixa l’espai just a l’histrionisme. Com a contrapunt a la passada glòria militar defensada per uns, Rusiñol ofereix la convicció d’una família honrada i treballadora, farta de perdre els fills en guerres funestes: retrata un fracàs col·lectiu.

El vestuari i la imaginativa escenografia de Silvia Delagneau i Max Glaenzel (la carpa blanca que simbolitza el teler artesanal és una troballa) funciona de meravella. L’acció se situa en un jardí inspirat en les Filipines, però artificial, un marc ideal per emmarcar els malsons del protagonista, de caires macbethians. El muntatge, en cartellera fins al 10 de gener, va fer feliç el públic per tornar a veure un gran teatre al TNC.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >