Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La botifarrada de la línia 9

El metro que va començar les seves obres el 2002 com un enaltiment d’Artur Mas ha acabat sent un exemple de dilapidació de diners públics

Artur Mas, en aquell moment 'conseller en cap', a les obres de la línia 9.
Artur Mas, en aquell moment 'conseller en cap', a les obres de la línia 9.

Una botifarrada popular a la Salut va ser el tret de sortida per a la construcció de la línia 9 del metro. Artur Mas es passejava radiant i triomfal pel mercat ambulant de dissabte del barri. David Madí, llavors secretari de Comunicació del Govern català, li insuflava ànima, autoestima i projecció política, ja que va manipular enquestes a favor del seu cap. Madí va actuar com príncep Potemkin perquè al dofí de Pujol tot li somrigués aquell calorós dissabte 22 de juny del 2002 a Badalona. L’escenari triat era una zona poblada per nous catalans entre qui havia figurat fins i tot Manolo Escobar. Res millor doncs que emular el popular cantant i pujar a una excavadora en mànigues de camisa. Aquell dia Artur Mas va insistir fins i tot mitja dotzena de vegades que la L9 era la inversió més gran feta en 23 anys de pujolisme, amb un cost de 2.247 milions d’euros. La va vendre també com la línia mes llarga d’Europa. Segur que llavors el continent va començar a mirar-nos amb sana enveja. Així que motius de celebració no faltaven. Fins a mitja dotzena d’inauguracions de diversa índole es van repetir en aquells agitats anys de precipitada obra pública. Tota ajuda era benvinguda per publicitar el dofí de Pujol. El 20 de desembre del mateix any, Mas va viatjar a Alemanya per veure una de les quatre tuneladores que havien de fer realitat el miracle català. L’eficàcia germànica era proverbial: la màquina fabricava 15 metres diaris de túnel a punt per col·locar vies i senyalització.

En un no-res apareixerien 45 estacions que al llarg de 46 quilòmetres farien realitat l’obra pública més gran en 23 anys d’autonomia. El traçat entre el Prat de Llobregat i Badalona passant pel centre de la ciutat podia figurar al frontispici de l’edifici pujolista. Aconseguia cosir gràcies al metro la perifèria immigrant i el centre autòcton. Tot això es faria realitat com a màxim el 2007, al final de la primera legislatura triomfal d’Artur Mas.

La L9 no tenia l’objectiu de reportar la immortalitat a ningú, al contrari del que Mitterrand va perseguir amb la piràmide de Pei al Cour Napoleon. Tot era molt més prosaic. Es tractava d’impulsar la figura de Mas gràcies al fragor de les tuneladores que obsequiaven la ciutadania amb la millor línia de metro.

Però alguna cosa es va torçar en aquesta carrera d’èxit. El 20 de juny de l’any electoral 2003 el llavors conseller en cap va haver de llançar dues vegades l’ampolla de cava contra la tuneladora “Besi”, que havien batejat així perquè sortia de la banda de la L9 que tocava al Besòs. La mala sort del doble llançament es va confirmar al desembre. CiU va ser desallotjada del poder pel Govern tripartit de Pasqual Maragall.

Ara, 17 anys després d’aquella veloç sortida, amb la L9 encara sense acabar, un informe de la Sindicatura de Comptes revela que fins a finals del 2016 la línia pressupostada en 2.247 milions s’havia menjat ja 3,5 vegades el pressupost inicial i fa quatre anys ja havia costat 6.916,4 milions d’euros. Tot va ser precipitat, un autèntic nyap. Les adjudicacions es van fer a la velocitat de la llum, cosa que va impedir una gestió responsable. A més, sobre aquest somni de ser l’enveja d’Europa pesa la coneguda història de les comissions del cas 3% per a Convergència. I és que la L9 va tenir una estació inesperada als despatxos del Palau de la Música. El metro va sacsejar els fonaments del coliseu líric quan va transcendir el finançament extractiu del partit de Pujol. Ara l’informe de la Sindicatura afegeix algunes adjudicacions com la que graciosament va recaure sobre una empresa de Joan Lluís Quer, que era alhora president d’Infraestructures. O sigui, que l’empresa adjudicadora i l’adjudicatària tenien al capdavant la mateixa persona. A Quer –com demostra el seu pas per l’Agència Catalana de l’Aigua– l’avala la seva gran habilitat en la col·laboració publicoprivada sense perdre de vista les necessitats del partit.

La L9, en definitiva, es va acabar convertint en un capítol més dels despropòsits de la fase terminal del pujolisme. Però, contràriament a les expectatives suscitades, l’adveniment del Govern tripartit no va fer res per acabar amb el desgavell. En nom d’una lleialtat institucional malentesa no només es va assumir acríticament l’herència, sinó que va engreixar la desviació pressupostària. La L9 no passarà a la història com la línia de metro més llarga d’Europa. Probablement es posi com a exemple d’irresponsabilitat política de qui no va dubtar a dilapidar diners públics en alguns casos en benefici propi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >