Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Ametlles, oblits i morts a Mallorca

El torró autòcton es va acabar per la devastació dramàtica dels ametllers, que tenia 1.500 varietats a l'illa

Un exemplar d'ametlla mallorquina.
Un exemplar d'ametlla mallorquina.

Mor un paisatge antic, artificial, humà i s'esfumen una realitat, la seva cultura agrícola, una economia, un repertori gastronòmic de lògica proximitat. Les extincions arrosseguen a l'oblit mirades i memòries, arxius irrecuperables.

Amb l'estrena del segle XXI, va col·lapsar la secular activitat pagesa dels pobladors illencs, la geografia íntima de generacions amb els seus mini cultius i collites. Es van estroncar sagues rurals, es van perdre fruits i grans, castes i topònims. Llocs, coses, noms, matèria del profesor Climent Picornell.

L'oblit i mort de vegetals i animals (conills, llebres, eriçons) succeeix amb les pestes invisibles i l'adéu del llaurar, sembrar, collir. El retorn del paisatge silvestre, comporta la pèrdua de petits capitals i frustra sensacions emotives lligades als aliments propis, tradicions i herències sense tributs.

L'expressió militant sensorial, gairebé confessional del nadiu amb el seu entorn vital va ser litúrgica, la comunió austera, en cicles religiosos. Un ritual obligat el consum quasi sagrat de les ametlles, el tresor agrícola.

El torró autòcton es va acabar per la devastació dramàtica dels ametllers (1.500 varietats a Mallorca). El clàssic i primitiu torró prim de pasta crua entre neules, massa d'hòsties del culte, es reparteix en la taula, és una forma d'un retaule gòtic.

Perillen en la seva identitat gelats d'ametlles crues o torrades, els pastissos monogràfics d'ametlles i ous, sense farines, ‘gató’ (gateau) de Mallorca i ‘pa moixó’ (de Felanitx), o el ‘fresque’ sorbet local. No són el mateix les ametlles torrades i/o rostides en la seva clovella (doble cocció protegida), els pastissos i picades, les salses de Nadal dels atàvics d'Eivissa i els altres de Formentera.

A Mallorca han mort més d'un milió d'ametllers. Sense remei s'assequen inexorablement, cap protecció els salva de l'atac intern de la pesta importada, la Xylella fastidiosa.

En una generació, 20 anys, se’n va el paisatge de 500 anys, com va apuntar a TV3 el pintor Miquel Barceló, home de pagesia i mariner, que té l'inventari de pèrdues vegetals i de la fauna, davall la mar i a la pell insular. Les alertes es disparen: a la muntanya silvestre i als espais conreats: moren les palmeres i els margallons propis ‘garballó’ fins a les ‘nacras’, morenes i ostres marines.

Entre molt poca terra, terra prima, i moltes pedres Mallorca es va definir, les plantacions en el territori original sotmès, conreat, van ser vector de l'economia, dels senyors i dels pagesos. No queda gairebé res, troncs morts amb el brancatge vençut, escultures negres dscambuixades, fantasmals.

Les figueres mortes de guix o cendra, dempeus, plenes de brancam, trencades. La bestiola invisible la Xylella ataca a l'ullastre, (ullastre), l'olivera salvatge, un arbre de la geografia original del Mediterrani, únic pare de l'olivar. Les oliveres són artificials, empeltades. Pep Solivellas, ex líder de la DO del Oli de Mallorca, va salvar amb empelts i regs els seus pioners olis moderns autòctons, i varietats gregues i italianes; i venent a Alemanya.

Al final del 2020, ha mort de càncer un dels qui millor coneixia l'ametller en tot el planeta, el poeta Rafael Socias Company (sa Pobla 1946). Va crear escola i llegenda des de Saragossa. Científic pràctic i enginyer amb credencials certes a Califòrnia era un savi mundial, en l'oblit local, com sol esdevenir.

Rafel Socias va deixar els seus neo ametllers resistents a Aragó, va batiar varietats de futur: Blanquerna, Vialfàs, Belona... I va alliçonar i tutelar les investigacions i treball de camp d’un payés universitari il·lustrat, JFC, ‘Metles’, investigador competent, i un missioner per salvar i documentar els ametlers, discret.

A IB3 tv aquest dilluns 7 de desembre al migdia, i en els seus arxius en web i en línia surt, el documental sobre la cultura de les ametlles de Mallorca, un miracle, des de Santa Margalida i un Zoom sobre la Xilleya amb l'últim testimoniatge de Rafel Socias en el seu laboratori i camp arxiu aragonès.

Les ametlles eren un capital de la payesía; poder dels terratinents, negoci fluid dels amos (administradors) de les finques, dels majoristes i pels petits flux de caixa certa (cases i carreres universitàries per als joves). Tots ordenaven el paisatge, amb murs de pedres, latifundis i parcel·les mínimes, ‘quartons’, micro rotes o mitja quartedada.

El passat medieval, la naturalesa a penes vulnerada, subsisteix en un balcó de la costa de Valldemossa. Entre alzinars, pinots de l'època de s’Arxiduc, just devora de les tres grans finques ultres cuidades del jove Bruno Entrecanales, en una cap de cantó damunt la mar gran, hi ha una ermita i un mini hort de meravella.

Els dos últims eremites vius de Mallorca, Pau i Biel, oren i laboren en el seu refugi. Va morir de la Covid l'ermità Honorat, abans es va perdre a la muntanya Benet, el gestor savi de de les plantes, un altre es va intoxicar amb bolets, un va perdre la vista. Temptant l’equilibri, isolats admirables.

(D'aquesta pesta invisible va morir ja gran però no vell en Guillem Puerto, poeta de Manacor, funcionari en tasques diplomàtiques, que un dia va confessar ser la rencarnación un cardenal renaixentista -es va reconèixer en un quadre a una catedral a Itàlia, crec que Milà. Els germans Puerto van ser companys de vaixell d'estudiant del cardenal Ladaria de Manacor i d'un altre il·lustre cervell Andreu Rigo de Felanitx).

Els ermitans, els dos sols, estan refugiats a Valldemossa. L’ordre van deixar Bonany, el Toro, Betlem, sant Honorat. La major ermita Són/Sant Salvador, deserta d'ermitans i sense els arrossos i omelette soufflé (92 anys de saga familiar Mateu), està en ocupada i gestionada pels ultraconfesionales del Camí Neocatecumenal, els ‘kikos’, situació beneïda i celebrada pel bisbe Taltavull.

Davant les elits i un acte públic massiu de la Cope, el senyor Taltavull, va donar lliçons als periodistes: “ni manipular ni enganyar; ni agressivitat ni insultar. No manipular ni ocultar informació.”

A Betlem, territori dels ermitans, domini episcopal, serva l’indret de la memòria el donat, en Joan Xamena, un home de molt de món i vida, ara un solitari en aquell redol desèrtic, assolellat i ventós, on un ermità antic morí sol dins un claper quasi com fan al Tibet.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >