Selecciona Edició
Connecta’t

Joan Laporta, el president excessiu i genial que va ensenyar a l’afició del FC Barcelona a gaudir dels triomfs

Més enllà del bé i del mal, una vegada s’ha diluït el record dels seus excessos i el seu llegat esportiu desperta més nostàlgia que mai, l’expresident del Barça es presenta altre cop al càrrec que el va propulsar a la primera línia mediàtica

Joan Laporta celebrant la seva elecció com a president del FC Barcelona el 2003.
Joan Laporta celebrant la seva elecció com a president del FC Barcelona el 2003.

Diguem-ho d'una vegada: Joan Laporta va portar a Catalunya l'hedonisme triomfal. No és mal llegat. Laporta es va encarregar, sense cap mena de dubte, d'orquestrar des de la llotja el que potser ha estat el millor FC Barcelona de tots els temps, un dels grans transatlàntics de la història de l'esport. Però també cal atribuir-li la paternitat d'una idea que resulta poderosa pel que té de contracultural: que és del tot possible gaudir de l'èxit amb alegria i sense culpa, que fins i tot l'arrogància i l'ostentació, l'escàndol i la desmesura, són legítims. Es pot (i potser fins i tot és el que cal fer) triomfar sense demanar perdó.

Per entendre com de suggeridor i revolucionari resulta el concepte, cal fixar-se en el context social en què va arrelar: la Catalunya dels primers anys del segle XXI. El català mitjà es concep a si mateix des de fa dècades, potser segles, com una criatura resignada i escèptica, que persegueix l'èxit material a través de l'esforç quotidià. Si arriba a obtenir-lo, s'imposa l'imperatiu moral de gaudir-ne amb mesura i, si pot ser, en la intimitat, a resguard d'enveges i malentesos. Potser es tracta d'una imatge tòpica, part d'un imaginari compartit que no es correspon del tot amb la realitat, però la vigència d'aquest relat idealitzat de la idiosincràsia local explica, en certa mesura, la història de la Catalunya contemporània, de la (fracassada?) persistència del procés a la irregularitat ciclotímica del Barça passant per la industrialització, la Renaixença o la resistència passiva a la dictadura franquista.

Joan Laporta amb Pep Guardiola el dia que va signar el contracte com a entrenador del Barça el 2008.
Joan Laporta amb Pep Guardiola el dia que va signar el contracte com a entrenador del Barça el 2008.

Laporta, català i catalanista, va impugnar amb contundència aquesta cultura de l'esforç abnegat, l'èxit culpable i l'al·lèrgia visceral a l'exaltació i l'alegria. Ho va fer des del ventre de la balena, des de l'epicentre simbòlic de la catalanitat, aquest FC Barcelona que sempre va ser ric, però feia dècades que es comportava com si fos pobre, amb un aferrissat victimisme i ressentiment de classe. La imatge que millor resumeix aquesta nova cultura de l'ostentació eufòrica, del seu abast i els seus límits, es va captar la matinada del 30 de novembre del 2009 a la pista de ball de la sala barcelonina Luz de Gas. Aquella nit, poques hores després que el Barça derrotés al Camp Nou el Reial Madrid amb gol de l'acròbata Zlatan Ibrahimovic, un Laporta a punt d'ebullició va ser retratat amb un cigar havà entre els dits, l'americana fosca ben molla de xampany francès, i l'expressió d'abandonament i dolç èxtasi de qui se sent a dalt de tot. Un home de mitjana edat, (una mica) rodanxó i rialler, ric i famós, en ple episodi d'eufòria etílica, en pau amb la vida, cedint a l'impuls visceral de gaudir de l'èxit, segons declararia ell mateix anys després, amb cigars, dones i licors. Canta i balla quan vagis guanyant.

Avui ho veuríem més aviat com un exemple de suprema ordinarietat, egolatria ridícula i qui sap si fins i tot masculinitat tòxica. Però, en aquell moment, la imatge del Laporta nocturn i canalla va despertar més aviat la divertida complicitat dels seus partidaris i la secreta enveja dels seus detractors. Va ser el seu instant de glòria al sol, de genuïna esplendor a l'herba, de plenitud efímera. El llorer que intenta fer rebrotar ara amb el seu tardà intent de reconquesta de la llotja del Camp Nou, la poltrona en què ell, home acostumat a trepitjar despatxos de direcció, parlaments i consistoris, més còmode s'ha sentit en els seus ja més de 20 anys de trajectòria pública al màxim nivell.

Joan Laporta ensenyant una foto de David Beckham, jugador que va voler i no va poder fitxar, en una entrevista el 2003.
Joan Laporta ensenyant una foto de David Beckham, jugador que va voler i no va poder fitxar, en una entrevista el 2003.

A Joan Laporta Estruch (Barcelona, 1962), l'hedonisme triomfal li ve de sèrie. Deu ser un instint biològic, arrelat des del bressol i conreat després a consciència en el seu procés formatiu, en centres com els Maristes del passeig de Sant Joan, d'on va ser expulsat a finals dels setanta per, pel que sembla, passar-se de gamberro i d'hedonista, tot i que les versions sobre aquell fosc episodi de la seva adolescència no coincideixen. Després acumularia èxits acadèmics i gestes lúdiques en escenaris com la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Dret, o a l'Abat Oliva, on es va especialitzar en societats mercantils i impostos. Els seus hagiògrafs diuen que va ser un triomfador precoç, fundador i titular del seu propi bufet d'advocats, Laporta & Arbós, i que futbol, política i vida nocturna van ser gairebé des del principi les seves tres grans passions.

En el futbol Laporta hi va trobar la seva última gran escola d'hedonisme. Va ser en l'herència de Cruyff, l'home que va introduir, gairebé de contraban, el culte a l'alegria i l'èxit desacomplexat en els anys més foscos del nuñisme, quan el Barça semblava més aviat un contrit i depriment vaixell a la deriva. Tot i que estava a les ordres de Josep Lluís Núñez, un gestor gris, molt avesat al regateig en curt i el càlcul mesquí, Cruyff va portar tota una retòrica esportiva basada en l'estil neerlandès, l'escola de l'Ajax i el fonamentalisme del teva-meva. Però la seva aportació fonamental va ser una frase recollida anys després per Laporta: “Ha de ser divertit”. Si t'has d'esforçar, passa-t'ho bé. I si no et sents capaç de passar-t'ho bé, millor que no t'hi esforcis, que segur que no valdrà la pena.

Per descomptat, el cruyffisme, amb la seva perenne exhortació a l'excel·lència, el talent i l'eufòria frívola, va ser un cos estrany en l'ecosistema Núñez, un entorn crispat, amb olor de naftalina burocràtica, corrupció, estretor de mires i sagristia. El profeta del futbol art i el rei del totxo van coexistir a empentes i rodolons durant anys gràcies a l'argamassa de l'èxit, però la fractura final d'aquesta fràgil coalició de contraris va conduir a un profund cisma en el barcelonisme. Laporta va recollir, ja el 1998, amb 35 anys, l'estendard de l'oposició hedonista a Núñez i al seu calvinisme esportiu de via estreta. Com a impulsor de la plataforma opositora Elefant Blau, es va proposar ja aquells dies gestionar l'herència de Cruyff (a qui pretenia portar fer tornar al club perquè exercís de guru plenipotenciari) i contribuir a fer que el catalanisme d'ordre recuperés el control de la institució. De manera gradual, el jove advocat es va anar convertint en un dels rostres més reconeixibles d'aquella oposició vinculada tant al Palau de la Generalitat com al nou independentisme transversal, en aquells dies encara incipient. Després d'embolicar-se en matrimonis de conveniència amb candidats a la presidència del Barça no del tot propers a la seva òrbita, com el publicista Lluís Bassat, Laporta va fer finalment el pas que la seva trajectòria prèvia demanava a crits i es va presentar com a cap de cartell a les eleccions del juny del 2003, que suposarien un punt d'inflexió decisiu.

Laporta felicitant Ronaldinho després de guanyar al Camp Nou el 2005.rn rn
Laporta felicitant Ronaldinho després de guanyar al Camp Nou el 2005.

Laporta va concórrer a aquells comicis amb un eslògan que avui ens porta ressonàncies trumpianes ("Primer, el Barça") i una promesa seductora: “Dedicarem al club els millors anys de les nostres vides”. I ho van ser, i tant. Encara que va arrencar a mig gas, incomplint la seva promesa electoral de portar la gran estrella mediàtica del moment, David Beckham, i apadrinant fitxatges extravagants, com el del porter turc Rüstü Rebçer, la fórmula d'exaltació juvenil, connexió directa amb el món dels negocis, cruyffisme innegociable i energia desacomplexada acabaria fent forat en tot just una temporada i mitja. Guiat amb seny i mesura des de la banqueta per un altre neerlandès amb pedigrí, Frank Rijkaard, l'equip va començar a jugar. Un tal Ronaldinho va omplir el Nou Camp de màgia i somriures i el club va començar a traçar el primer dels dos grans cercles virtuosos amb els quals deixaria enrere la seva travessia del desert. El segon cicle triomfal, el de Guardiola, Messi i la generació dels cruyffistes superlatius, seria encara millor i deixaria un record inesborrable.

En paral·lel, Laporta va continuar alimentant la seva imatge de canalla competent i lúcid, d'un dandisme autoindulgent, fins i tot una mica groller. Se'l va veure desafiant les mesures de seguretat dels aeroports amb un arrogant “vostè no sap amb qui està parlant”, va maltractar l'oposició amb el despotisme i l'agressivitat desdenyosa dels qui es consideren homes providencials (“Que n'aprenguin!”, una frase que resumeix una manera de ser i d'estar al món), es va implicar en escàndols d'espionatge al si de la seva pròpia directiva i en episodis d'un nepotisme culpós, com deixar la seguretat del club en mans del seu cunyat, Alejandro Echevarría, un tèrbol personatge a qui al final acabarien passant factura els seus vincles amb la Fundació Francisco Franco. Més o menys va ser en aquells dies que la seva vida privada va començar a ser notícia, cosa que va contribuir encara més a aquesta imatge de perdulari impenitent, encantador a la seva manera, que acabaria donant-li una dimensió mediàtica molt superior a la que acostuma a tenir un dirigent esportiu.

Tot això, en set anys d'(intermitent, però inqüestionable) excel·lència esportiva, convulsos en l'àmbit social i presidits per una cada vegada més perceptible politització del club. La seva deriva personalista el va portar a cavar rases molt profundes fins i tot amb els seus col·laboradors més íntims. Un d'ells, Sandro Rosell, el va succeir el 2010 amb la promesa amb prou feines encoberta d'assajar un laportisme de rostre humà: continuar prement la tecla de la bona gestió esportiva, del futbol excels i amb vocació d'estil, però renunciant al culte de la personalitat i l'estridència que havien deixat el seu predecessor sol al cim.

Desallotjat ja del club al que havia dedicat els seus millors anys, Laporta va seguir amb la seva vida extremant encara més, si és que era possible, el seu personatge. Va ser diputat al Parlament de Catalunya i regidor a l'Ajuntament de Barcelona, representant sempre un independentisme químicament pur, doctrinari i gairebé sense matisos, però força indiferent al tradicional eix esquerra-dreta. Els seus rivals l'acusaven de fer la migdiada als plens, amb les energies minvades pel rutilant caos en què s'estava convertint la seva vida. Separat de qui va ser la seva esposa i mare dels seus tres fills, va conrear amb ironia complaent la seva faceta de seductor en sèrie, de playboy berlusconià, amb parelles eventuals com la diva trash multiformat (encara que aquells dies s'insistia molt a presentar-la, sobretot, com a actriu porno, una professió que gairebé no va arribar a exercir) María Lapiedra.

Laporta s'havia construït un personatge tan dúctil, tan coherent en la seva volàtil incoherència, que podia saltar sense solució de continuïtat de la crònica rosa a l'actualitat esportiva i fins i tot ja a la política, sempre al servei d'un infatigable projecte de promoció personal en absolut exempt de vanitat i d'egolatria, però legitimat pel seu carisma i la seva intel·ligència.

Passats els anys, el cruyffista irredempt i alegre s'ha acabat consolidant com una d'aquestes figures dotades d'una certa aura que les situa més enllà del bé i del mal. Ara es postula altre cop al càrrec que el va propulsar a la primera línia mediàtica, i es diria que ho fa en el moment oportú, una vegada s'ha diluït en certa mesura el record dels seus escàndols i excessos i el seu llegat esportiu desperta més nostàlgia que mai.

D'ell s'espera un nou (i gairebé impossible) cercle virtuós que porti, tal vegada, de tornada Pep Guardiola, a temps de liderar, des de la banqueta o des dels despatxos, el cant del cigne de Leo Messi i la transició cap a un futur de Pedri, Ansu Fati i cruyffisme triomfant i resurrecte. Se n'esperen grans coses perquè es tracta d'un personatge desmesurat, i la desmesura, no cal dir-ho, té molt en comú amb la veritable grandesa. El que ja ningú li arrabassarà al Napoleón de la gerència esportiva és el seu instant d'esplendor a l'herba: el dia en què la pista de ball de Luz de Gas es va convertir en símbol d'una Catalunya que no demana perdó i no passa vergonya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >