Selecciona Edició
Connecta’t

El Liceu vibra amb l’insòlit debut mozartià de Marc Minkowski

El director francès ofereix una selecció de ‘Mitridate’ en dues sessions per a 500 espectadors cadascuna

El director francès Marc Minkowski.
El director francès Marc Minkowski.

En el seu debut al Liceu, Marc Minkowski va transmetre, des de la vibrant obertura, la seva passió per Mitridate, re di Ponto, la primera òpera seriosa que Wolfgang Amadeus Mozart va compondre amb només 14 anys. El prestigiós director francès va obtenir un triomf memorable malgrat la dràstica reducció de l'aforament a 500 espectadors imposada pel Govern: per donar cabuda als 1.000 espectadors que havien comprat una entrada, va oferir dues sessions de 90 minuts cadascuna amb només els millors moments de l'òpera en versió de concert, al capdavant d'un gran repartiment i la seva excel·lent orquestra, Les Musiciens du Louvre.

L'entusiasme de Minkowski per Mitridate, òpera d'espectacular virtuosisme vocal estrenada al Teatro Regio Ducale de Milà el 1770, és contagiós. La partitura és una successió de recitatius i àries –només hi ha un duo, fenomenal, en una òpera que dura gairebé tres hores–, que poden resultar molt avorrides sense un director i unes veus capaces de convertir aquest Mozart d'adolescència en un espectacle tan electritzant com el que van oferir dimecres en un Liceu inhòspit, amb menys del 20% de l'aforament. Pocs espectadors per a una sensacional festa mozartiana que va apassionar.

Amb simpatia i bon humor, Minkowski va anar presentant les peces seleccionades per salvar una versió de concert inicialment programada per al 24 de novembre, cancel·lada a causa de l'últim tancament dels escenaris catalans i rescatada parcialment, gairebé per sorpresa, en dues sessions seguides. El públic va agrair amb entusiasme l'esforç dels intèrprets i l'equip del Liceu per salvar in extremis el retorn de Mitridate al coliseu de la Rambla.

Accidentat retorn, per cert, amb canvis, a causa de la pandèmia, en el repartiment previst a la gira internacional de la producció de la qual, per cert, es va poder gaudir completa a València. El tenor Michael Spyres i el contratenor Paul-Antoine Bénos-Dijan van substituir respectivament Pene Pati i Jakub Józef Orliński, que no han pogut viatjar a Europa a causa dels protocols per la covid-19.

A qui més mal li fa la cruel poda de la partitura –gairebé una hora menys de música i dos personatges eliminats– és al mateix Minkowski, entusiasta de les edicions completes i filològicament més fiables. El magnífic director francès, que estima les veus amb bogeria, va haver de deixar fora moltes àries, però va defensar amb energia, precisió i brillantor una selecció –ja ho va dir en la presentació, amb “el millor de Mitridate”– que va inundar el Liceu amb l'espectacular virtuosisme i el sentit expressiu del cant mozartià.

Va fer filigranes al capdavant de Les Musiciens du Louvre, una orquestra d'extraordinària qualitat que va sonar amb frescor, agilitat i exuberants accents i va acompanyar amb vivacitat els cantants. En aquesta òpera l'espectacle són les veus. I al Liceu va causar impacte la bravesa i l'aplom tècnic de Michael Spyres en el paper titular, des de la seva ària d'entrada a l'espectacular Vado incontro al fato estremo del tercer acte. La soprano Julie Fuchs va captivar plenament amb una Aspasia amb una veu bella i expressiva, una tècnica segura i una agilitat impecable. També va triomfar la soprano Elsa Dreising com un Sifare d'apassionants accents i sòlids mitjans.

Molt irregular el Farnace del contratenor Paul-Antoine Bénos-Djian, convincent en el cant més àgil, però de greus limitats i destemprats. Imponent, per força i expressivitat vocal, l'Arbate de la mezzosoprano Adriana Bignani Lesca, que va completar el repartiment. La sessió mozartiana va passar volant; després del feliç debut, hi ha moltes més ganes de tornar a veure Minkowski al Liceu, si pot ser amb una òpera escenificada... i completa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >