Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El déu imperfecte

De Maradona no és fàcil parlar ni bé ni malament. Hi entren en joc, a l'hora d'interpretar-lo, múltiples factors. Els socials, els humans i els professionals

Un home passa davant d'un mural de Maradona, carregat amb les seves pertinences, a Buenos Aires.
Un home passa davant d'un mural de Maradona, carregat amb les seves pertinences, a Buenos Aires. EFE

Com acostuma a passar amb tots els déus imperfectes (Spinoza deia que Déu era el dipositari del bé i del mal, tal és la seva infinita omnipresència), de Maradona no és fàcil parlar ni bé ni malament. Hi entren en joc, a l'hora d'interpretar-lo, múltiples factors. Els socials, els humans i els professionals. I per descomptat, els més absolutament i estrictament personals i interpersonals. D'aquests dos últims és, tractant-se de qui tractem avui, dels que més caldria parlar si es vol tenir una idea aproximada del seu pas per aquest món.

La seva mort només es pot explicar per la vida que va portar. La que no va decidir ell i la que sí que va decidir

Aquests dies s'ha escrit i parlat molt de Diego Maradona. S'ha parlat i escrit més de la seva vida que no pas de la seva mort, un cop superada aquesta després de la forta impressió que va causar per com d'inesperada va ser. I la veritat és que la seva mort només es pot explicar per la vida que va portar. La que no va decidir ell i la que sí que va decidir. La primera és el medi socioeconòmic, la categoria social del bressol on es neix. La segona és la gestió del propi destí, una vegada ja no es tenen més excuses, si n'hi hagués de justificades. Maradona va haver de lluitar contra aquesta antinomia insalvable. Va néixer molt pobre i va morir amb una riquesa material, tot i que no espiritual, que no va saber gestionar. (El seu patrimoni frega els 50 milions de dòlars, i segur que ningú de la seva extensa família es quedarà sense considerar que li pertany de ple dret una part sustanciosa). Com si els orígens no perdonessin qui acaba d'arribar, l'intrús.

Hi ha un concepte que funciona a l'Argentina, amb tanta èmfasi que sembla inventat pels seus ciutadans. Em refereixo al maleït “entorn”. Durant els anys previs a la dictadura militar de Videla i els seus sequaços, durant el Govern d'Isabelita Perón es va fer molt extensiu culpar els entorns de les presses polítiques de la mandatària (entre aquestes, la creació de la sinistra Triple A, un grup paramilitar, antecedent directe dels no menys sinistres “grups de tasques” de l'Exèrcit argentí per reprimir la guerrilla). L'entorn més conegut i maligne que se li va conèixer a Isabelita Perón va ser el del seu ministre de Benestar Social, López Rega. Doncs bé, un dia un periodista li va preguntar si no considerava que potser el seu entorn no era el més favorable per a la gestió del seu Govern, i ella, sense pensar-s'ho dues vegades, va respondre: “Vostè ha de saber que a mi no m'entorna ningú”. La resposta va ser combustible de mofa per als humoristes argentins. La resposta dona, sens dubte, motius sobrats per riure, però això no va en detriment de la seva realitat. Aquest entorn va existir. Com va existir el que va acompanyar l'astre argentí durant gairebé tota la seva vida professional. No hi va faltar gent que el va aconsellar bé, que va intentar canalitzar el deliri vital a què cada dia es lliurava sense remei. Hi van ser en el seu moment imprescindibles com César Menotti i el mateix Jorge Valdano. Però el viatge al mal ja estava escrit. Maradona va acusar la influència de l'infinit exèrcit de vividors que no van intentar mai fer-lo recapacitar del seu autoflagel·lament vital.

Mala vida, drogues, flirteig amb la màfia napolitana, infidelitats, alcohol, maltractament a les seves dones... I com a conseqüència de tot això, una salut, física i moral, cada dia més maltractada

Fa uns dies a TV3 Josep Cuní va explicar una anècdota força il·lustrativa del famós entorn de Diego Maradona. Poc després d'arribar per jugar al Barça, es va apropar a casa seva per fer-li una entrevista, una de les primeres que se li farien a la seva nova ciutat. La casa quedava a Pedralbes, immensa i sense mobles. Cuní relata que van començar a sortir persones que li deien, després d'oferir-li cafè, que Maradona ja sortiria a rebre'l. I així van desfilar uns quants “ajudants”, segurament a compte de la fàcil i dispendiosa generositat del jugador. Allà va tenir Cuní una prova eloqüent del famós “entorn”. Òbviament a Maradona sí que el van entornar. I de quina manera!

La resta ja ho sabem. Mala vida, drogues, flirteig amb la màfia napolitana, mil i una infidelitats, alcohol, maltractament a les seves dones, un tema del qual, per cert, no se n'ha parlat gairebé gens. I com a conseqüència de tot això, una salut, física i moral, cada dia més maltractada, gairebé sense retorn. Soc un admirador de Maradona. Crec, sense cap mena de dubte, que va ser i serà durant molt de temps el millor jugador de la història del futbol. El gol de la mà de Déu no taca aquesta consideració, tenint en compte que uns minuts més tard en marcaria, en el mateix partit, un altre, que segons el meu modest parer, si no el millor, és un dels millors gols de tots els temps. Alguns déus existeixen, però no són perfectes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >