Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La novel·la de Barcelona

La capital catalana és i ha estat el tema major d’una gran part de la novel·lística en català i en castellà dels últims 150 anys

La ciutat de Barcelona des del Carmel, un dels escenaris de les novel·les de Juan Marsé.
La ciutat de Barcelona des del Carmel, un dels escenaris de les novel·les de Juan Marsé.

Cada vegada que els historiadors de la literatura catalana es pregunten si mai hi ha hagut, o no, una “novel·la de Barcelona”, s’entra en una discussió mal plantejada, perquè Barcelona és i ha estat el tema major d’una gran part de la novel·lística en català i en castellà dels últims cent cinquanta anys, com ho demostren diverses obres, les unes més reeixides que les altres, que van de La febre d’or (1890-1892), de Narcís Oller, fins a les darreres novel·les de Juan Marsé, passant per les novel·les gracienques de Mercè Rodoreda. No és cert, doncs, que Barcelona no hagi estat matèria de la novel·la catalana.

Si la discussió ha estat mal plantejada és solament pel fet que cap de les novel·les centrades en la gran ciutat —o només una— no és una enorme i indiscutible obra d’art, d’un valor tan universal com ho són, posem per cas, la que va fer Thomas Mann sobre la ciutat de Lübeck —i, per escreix, sobre l’ascens i la caiguda de la burgesia alemanya—, Els Buddenbrook (1902), o la que va fer Joyce sobre la ciutat de Dublín (Ulysses, 1924). Això d’una banda. De l’altra, la discussió s’ha esgarriat pel fet que les novel·les “barcelonines” han agafat sempre aspectes més o menys parcials de l’estat de la ciutat en els diversos moments de la seva transformació, i amb focalitzacions igualment incompletes: adés sobre els “baixos fons”, com La xava, de Juli Vallmitjana (1902), adés sobre la petita burgesia de Gràcia, com La plaça del diamant (1962), o la del Guinardó en una colla de novel·les de Marsé.

Però cap novel·lista no està obligat a fer un llibre semblant a la Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà, d’Edward Gibbon, que va de l’any 476 al 1453: uns mil anys. De fet, les novel·les, quasi per definició, són sempre un tall arbitrari que es fa en el decurs de la vida d’uns personatges, o d’una ciutat, o del planeta sencer: podrien haver començat molt abans —què sabem de la Rússia anterior a les campanyes napoleòniques, a Guerra i pau?— i podrien continuar fins als nostres dies —què sabem de la Cartago posterior a la guerra dels mercenaris, a Salambó?

En aquest sentit, si hi ha, al nostre entendre, una novel·la que va abastar el màxim de nivells i d’ambients de la Barcelona de final del segle XIX fins a l’adveniment de la República —és un exemple—, aquesta és Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. El problema és que aquesta novel·la no ha arribat a convertir-se en model per a una novel·lística ulterior, cosa que hauria pogut donar uns resultats admirables, fins i tot alliçonadors.

Les lletres catalanes van tenir la mala sort de no veure reeditada la gran novel·la de Sagarra, a causa de la censura, fins el 1962, en un moment en què els novel·listes catalans començaven a emmirallar-se més en la novel·lística estrangera que en la nostra, o en què ja no es trobaven ni es reeditaven les novel·les escrites abans de la Guerra Civil. Així, el rendiment d’aquella novel·la, que Josep Pla va considerar “un llibre d’una normalitat europea inqüestionable”, es va mig fondre, o fondre del tot. Hi va col·laborar, naturalment, el fet que, com a la novel·la de Miquel Llor sobre Vic —Laura a la ciutat dels sants (1931)—, hi apareixien assumptes que van fer enrojolar burgesos i missaires, ànimes belles amigues de la mediocritat, les novenes i la pau eterna kantiana.

Perquè Vida privada no parla solament d’unes quantes famílies aristocràtiques barcelonines (de pa sucat amb oli, en general), les que Sagarra va conèixer, sinó també d’altres aspectes de la ciutat que ell coneixia igualment bé, o encara més bé: una burgesia que detestava, però amb qual convivia, i unes classes deprimides i facineroses, de les quals l’autor dona completa notícia en la visita que fan els seus aristòcrates als locals més corromputs del Raval de l’època.

Vida privada va ser considerada una novel·la “crua” pels lectors benpensants coetanis de l’escriptor. I si el rendiment que podria haver tingut una obra de tant de calibre ha quedat en quasi no res, això ha estat solament pel fet que, si algun escriptor tan valent com Sagarra, lliure de prejudicis eclesiàstics i petitburgesos, hagués volgut traslladar a la vida burgesa dels decennis posteriors la cruesa d’aquell llibre i d’aquella semiaristocràcia decrèpita i crepuscular, no hauria hagut de fer una novel·la solament “crua”, sinó cruel, com les de Thomas Bernhard sobre els vienesos: el paper que ha fet la burgesia catalana i barcelonina durant la darrera dictadura, i també després, és digne d’una obra que posaria els pèls de punta. De fet, la misèria moral que ha exhibit (també política) mereixeria un blasme molt superior al que Sagarra va vessar sobre els seus congèneres aristocràtics, que, almenys, eren carders sense ombra de penediment.

Tot estava a punt, a Vida privada, perquè un bon escriptor rebentés, al cap d’uns quants decennis, aquesta burgesia, dinàmica des del punt de vista industrial i econòmic, però mediocre, gasiva, estafadora i oportunista que va néixer amb el franquisme i va arribar a l’apoteosi al temps del pujolisme. Però potser Flaubert tenia raó quan deia que per blasmar aquesta classe social —que ha estat l’eix vertebrador de la Catalunya contemporània— no era una novel·la el que s’havia d’escriure, sinó una comèdia com les d’Aristòfanes. Els Joglars van saber-ho.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >