Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’escopeta de tots

M'ha alegrat que aquest dimecres l'hemicicle s'hagi convertit per un instant en un cineclub

'Saza' en una escena de 'La escopeta nacional'.
'Saza' en una escena de 'La escopeta nacional'.

Agrada veure que, en alguna ocasió, els parlamentaris catalans demostren que comparteixen un mateix univers cultural, encara que estiguin políticament allunyats. En uns temps en què la fractura entre els uns i els altres sembla més profunda que la falla del Rift, en què se suggereix que hi ha més semblances entre un diputat i un habitant de Nauru que no pas entre dos diputats de partits contraris, tranquil·litza veure'ls debatent sobre alguna cosa que tots dos coneixen i valoren. Encara que sigui una pel·lícula.

Per això m'ha alegrat que aquest dimecres l'hemicicle s'hagi convertit per un instant en un cineclub on es debatia sobre el missatge de La escopeta nacional, la pel·lícula amb la qual Luis G. Berlanga va retratar l'últim franquisme amb encert i gràcia. Tant encert i tanta gràcia que gairebé s'ha convertit en un tòpic utilitzar-la com a metàfora de certa Espanya. Per si no l'heu vist o no la recordeu, la sinopsi és aquesta: un empresari català –José Sazatornil, Saza– sufraga una cacera amb sàtrapes i potentats del règim, ministre inclòs, per veure si aconsegueix col·locar els seus porters electrònics a les noves urbanitzacions per construir. Tot en un esplèndid to berlanguià, per descomptat.

Alejandro Fernández (PP) ha al·ludit a la pel·lícula per acusar Pere Aragonès de ser pitjor que aquest empresari català, que anava a Madrid a vendre els seus productes. Esquerra, segons Fernández, “va allà a fer mal als altres” (aquest “mal” és la queixa d'ERC per la baixa pressió impositiva de la Comunitat de Madrid, que els republicans qualifiquen de dúmping fiscal. Avui mateix ho ha tret al ple el diputat republicà Ernest Maragall).

El vicepresident/president de la Generalitat no ha desaprofitat l'ocasió de participar en el cinefòrum: el que denuncia Berlanga –diu Aragonès– és la connivència entre el poder polític i l'econòmic al si de l'Estat. Donava gust sentir-los debatre sobre cinema i sobre el seu significat. I resultava inevitable traslladar-se mentalment a les escenes de la pel·li. Entre tantes escenes esplèndides i frases impagables, destaca aquella que el capellà espanyolíssim (Agustín González) vocifera: “El que jo he unit a la Terra no ho separa ni Déu”. El sacerdot es refereix a un matrimoni, però no és difícil buscar-hi paral·lelismes polítics. Fins i tot avui.

En fi, que aquest intercanvi intel·lectual entre Fernández i Aragonès sobre una pel·lícula de referència, aquesta constatació d'un terreny cultural comú per sobre d'ideologies, ha estat segurament el més distret d'una sessió força tediosa. Fins i tot quan es parla de les mesures de control de la pandèmia, fonamentals alhora que una mica vacil·lants en ocasions, el Parlament de Catalunya és víctima d'una sensació general d'epíleg. Alguns diputats en són tan conscients que utilitzen l'hemicicle més que res com a caixa de ressonància de mítings o espais gratuïts de propaganda electoral. Des dels partits que formen part del Govern, les intervencions solen ser massatges amb sabó i sense vergonya als consellers, oblidant-se fins i tot de formular l'ensabonada en forma de pregunta. L'oposició, per la seva banda, es dedica en bona part a treure lemes de campanya i ficar amb calçador conceptes clau apresos en reunions amb directors de comunicació.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >