Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La gran reforma de la Fiscalia

La tercera és la bona. És desitjable que, ara sí, arribi al debat parlamentari i que no rebi esmenes que desnaturalitzin el que és essencial, en el que coincidien els projectes, de Zapatero i de Rajoy

La fiscal general del Estado, María Dolores Delgado.
La fiscal general del Estado, María Dolores Delgado. EFE

El Govern espanyol acaba d’anunciar un avantprojecte de reforma de la llei que regula el procés penal. Entre les novetats destaca que la instrucció dels assumptes penals ja no serà responsabilitat dels jutges d’instrucció, sinó dels fiscals. Això canvia l’estructura del procés penal, i de la fiscalia tradicional. Des de perspectives d’oposició política o de severa crítica acadèmica es dirà que la reforma s’ha planificat per desplaçar els jutges independents i substituir-los per fiscals subordinats jeràrquicament a un fiscal general nomenat pel Govern, i en conseqüència, que en depenen. Però no ha de ser així necessàriament, ni és bo que ho sigui.

El model d’instrucció penal espanyol és el napoleònic, dominant a l’Europa continental fins després de la Segona Guerra Mundial. Consistia a atribuir al jutge d’instrucció el domini total de la primera fase del procés, en la qual es reuneixen les proves contra l’investigat, que a Espanya rebia el nom de processat. Les crítiques al model francès van anar creixent. Es considerava que aquest model de jutge instructor és ambigu perquè no és totalment imparcial. D’una banda, ha de garantir la igualtat entre l’acusació i la defensa, però de l’altra busca les proves acusatòries. Fins i tot pot ordenar la presó provisional del processat o investigat si ho considera pertinent, a petició del fiscal. En termes esportius, es podria dir que el jutge d’instrucció del model francès és alhora àrbitre i jugador.

La reforma processal alemanya del 1974 va ser el primer efecte legislatiu d’aquestes crítiques. Va atorgar el domini de la instrucció al fiscal, que des de llavors té el monopoli de l’acusació, ordena a la policia les investigacions, i aporta al procés les proves obtingudes. Malgrat tot, no pot decidir sobre els drets fonamentals de les persones investigades. El jutge queda alliberat de la seva històrica i ambivalent doble funció d’arbitrar i perseguir, i recupera plenament la seva funció d’àrbitre del procés i garant dels drets de l’acusat. Valora i controla les peticions del fiscal, ordenant o denegant la presó provisional, l’escorcoll domiciliari o la intervenció de les comunicacions.

La reforma alemanya va ser seguida a Europa per moltes altres, i en primer lloc la portuguesa del 1987 o la italiana del 1988. A Espanya aquest corrent reformador va xocar amb insuperables obstacles històrics conservadors, polítics, corporatius i pressupostaris. Bona prova d’això és que els primers treballs preparatoris per equiparar-se amb Europa no són coneguts fins més de 20 anys després, amb el Govern de Rodríguez Zapatero. Es van forjar quan era ministre de Justícia Fernández Bermejo i van arribar al Congrés quan ho era Caamaño. Però va finalitzar la legislatura i el projecte no es va arribar a debatre. El Govern de Rajoy, quan era ministre Ruiz Gallardón, també va preparar un altre projecte de codi processal penal, curiosament similar a l’anterior, en el qual també s’introduïa la figura del fiscal instructor, a la manera alemanya. El redactor principal d’aquest projecte, pel que sembla, va ser Manuel Marchena, president de la Sala Penal del Tribunal Suprem que va jutjar i condemnar els del procés. Aquest projecte no va tenir millor sort parlamentària.

Serà necessari perfeccionar les vies legals per assegurar la imparcialitat efectiva dels fiscals

La tercera és la bona. És desitjable que, ara sí, aquesta gran reforma arribi al debat parlamentari i que no rebi esmenes que desnaturalitzin el que és essencial, en el que coincidien els anteriors projectes, de Zapatero i de Rajoy. Ara bé, serà necessari, en primer lloc, perfeccionar les vies legals ja existents per assegurar la imparcialitat efectiva dels fiscals, dependents d’un fiscal general designat pel Govern. Perquè, com la dona del Cèsar, no n’hi ha prou que siguin imparcials i independents, sinó que a més ho han de semblar. Les suspicàcies, històricament raonables, ara s’hauran de sufocar. A més, genera especial inquietud la sospita que, com tantes vegades a Espanya, la gran reforma neixi sense suport material suficient. Caldran noves oficines, més personal, i nous mitjans materials. Per fer el que ara fan els jutges d’instrucció amb plena dedicació i extraordinari esforç, caldran més fiscals, perquè els que hi ha estan calculats mil·limètricament per a les funcions que ara tenen i que hauran de continuar fent. Sense tot això, la gran reforma, desitjable i necessària, homologant-nos amb els millors corrents europeus, faria que els fiscals exercissin la nova funció amb les mans lligades, incapaços d’una direcció efectiva de la instrucció, i dependents, a la pràctica, de la iniciativa investigadora de la policia. Seria pitjor el remei que la malaltia.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >