Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Mort, diable i ànima

'La música del diable', de Silvestre Vilaplana, i 'Mangata', de Ricard Ruiz Garzón, tenen en comú el tema de la mort, que plana, de diferent manera, a les dues novel·les

Ricard Ruiz Garzón, autor de 'Mangata'.
Ricard Ruiz Garzón, autor de 'Mangata'.

A banda del públic jove a qui van dirigides, entre La música del diable, de Silvestre Vilaplana, i Mangata, de Ricard Ruiz Garzón, hi ha un altre punt en comú: el tema de la mort, que plana, de diferent manera, al llarg de les pàgines d’ambdues novel·les.

El valencià Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) compta amb una llarga trajectòria i una bibliografia extensa, amb diversos guardons importants. De la seva obra, destaca la narrativa per a joves de gènere històric, i també policíac. Encara que amb pinzellades històriques, és en aquest darrer gènere on s’emmarca La música del diable, darrer premi Gran Angular de narrativa juvenil. Vilaplana parteix del mite de Faust, que arrenca amb la desaparició d’un músic ric, excèntric i famós. La seva neta i un vell amic esdevindran els protagonistes en la recerca del desaparegut i en l’objectiu de treure l’entrellat d’un cas extremament complex, on hi ha un paper principal per al diable, que, amb aparences distintes, assetja personalitats febles per aconseguir-ne l’ànima.

LA MÚSICA DEL DIABLE
Silvestre Vilaplana Cruïlla
134 pàg. 11,95 euros 

MANGATA
Ricard Ruiz Garzón Edebé
168 pàg. 10,50 euros

Vilaplana planteja, als protagonistes i al lector, una proposta detectivesca d’alta complexitat, on es barreja la matemàtica, la música (al llarg de les pàgines hi figuren codis QR per escoltar peces musicals clau en el desenllaç), les representacions del diable i la trajectòria del desaparegut. Malgrat la dificultat a què sotmet uns i altres, el ritme i la tensió s’adapten a cada moment de la història i aconsegueixen que el fil i l’interès no desapareguin.

La música del diable respon, amb eficiència, al lector habituat a la novel·la negra, amb l’afegit d’una documentació rica i captivadora entorn de la història de la música i la figura del diable.

El català Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) compta amb una trajectòria un pèl menys extensa que la de Vilaplana però igual d’intensa, tant en la crítica literària com en la narrativa, on destaca el premi Edebé 2017 de narrativa per a infants amb La immortal. Amb Mangata, presenta una obra per a joves. L’obra s’emmarca clarament en el gènere realista i esdevé una novel·la iniciàtica on Jana, protagonista adolescent i narradora en primera persona, se sent pressionada per una promesa que va fer a la Zya, la seva germana gran, abans de la seva mort, alhora que té un embolic enorme en el seu interior. L’argument podria semblar el d’innombrables novel·les juvenils de caire realista, però hi ha un aspecte clau i ben visible, des del principi a la fi de l’obra, que la diferencia: el plantejament de la narració i l’estructura.

Ruiz Garzón divideix la narració en tants capítols com lletres té l’alfabet, i en dedica un a cadascuna. En la narració sobresurt el ritme, marcat per frases curtes i paràgrafs breus, que dona una enorme agilitat a la lectura i una força tremenda al narrador. I que defineix amb precisió la manera de ser i d’estar de la protagonista, amb un volcà al seu interior, en plena adolescència i amb un dol que no sap com conduir. L’estil és un encert a l’hora de donar versemblança a la primera persona del narrador i a la seva energia, que sorgeix per totes bandes i en qualsevol moment. I si bé la Jana és l’eix al voltant del qual gira la novel·la, l’autor basteix una xarxa precisa on cadascun dels personatges secundaris té el seu paper i el seu caràcter molt ben definits.

Enmig del conjunt, s’entrelluca la passió de l’autor pel llenguatge, per la literatura, per les paraules (molt interessant el glossari que insereix al final de cada capítol), per la tradició i les llegendes, i que emergeix constantment com un doll irrefrenable. El lector s’endú un cabàs farcit d’informació i de curiositats i es veu captivat, i a estones sobrepassat, per la força i els estirabots d’un personatge que porta a sobre una motxilla carregada de dol i adolescència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >