La FlyHard bufa 10 espelmes
La sala de Sants reobre dijous amb ‘Instruccions per enterrar un pare’ i continua repassant els seus 10 anys d'història en documentals
“10 anys de coneixement, de teatre, de maduresa, d'històries, d'atreviment, de contactes, de programació, d'amistats, de risc, d'entusiasme”. Aquestes són les 10 raons de les quals fa bandera la sala FlyHard per celebrar (si és que es pot fer servir aquest verb en aquesta situació) la seva primera dècada, ben barrejades, descobreixen el que és aquest petit (minúscul!) teatre del barri de Sants, a Barcelona, bressol de bona part de la dramatúrgia catalana actual. Clara Cols, actriu, productora i cofundadora de la sala, definia fa cinc anys el producte que tenien entre mans en aquesta caixa d'eines: “Teatre actual, narratiu, proper, jove, directe, quotidià, parlat com es parla al carrer, àgil”. Cinc anys després, la definició continua encaixant a la perfecció.
La pandèmia va fer que les idees que sorgien per celebrar l'efemèride se n'anessin en orris. “Havíem pensat reunir la gent que ha anat passant per aquí, però amb les mesures sanitàries seria impossible; o representar algunes de les obres clau d'aquests 10 anys, però amb la reprogramació d'obres suspeses que tenim pendent, tampoc es podia”, comenta Clara Cols. “Així que se'ns va acudir fer 10 vídeos d'uns 10 minuts cadascun repassant la història de la sala”.
El format documental permet recuperar imatges antigues, oferir píndoles d'obres, declaracions d'artistes i d'aficionats… per teixir un repàs àgil i entretingut d'aquesta dècada. “Més que una proposta cronològica, hem intentat donar una visió fidel del que és la FlyHard”, diu Cols. Cada dia 15 de mes n'aniran publicant.
En el primer documental, publicat el 15 d'octubre, veus autoritzades, algunes de les quals van començar a la FlyHard, deixen clar el que han trobat entre aquestes quatre parets que respiren teatre per totes les esquerdes. “La meva primera impressió en veure un espai tan petit va ser pensar: ‘aquí no es pot fer teatre’. Però… i tant que es podia, i molt bo!”, diu Guillem Clua, flamant Premi Nacional de Dramatúrgia, que hi va estrenar Smiley, una història d'amor, obra que encara es continua estrenant a tot el món. Cristina Clemente, dramaturga que es va estrenar a la FlyHard amb Volem anar al Tibidabo, es mostra agraïda per aquesta acollida que li van oferir: “La tranquil·litat que em van donar, acabada de sortir de l'Institut, va ser importantíssima, explica l'autora de Ventura o Consell familiar.
Marc Crehuet, autor de la reeixida El rei borni, que es va estrenar al carrer Alpens i ha tingut també versió cinematogràfica, explica com la FlyHard fa de la necessitat virtut: “Un dels grans avantatges és estar tan prop de l'espectador, per al públic és millor que veure una pel·lícula en 3D”, diu. I l'actor Jacob Torres intenta explicar què té aquesta sala que la fa especial: “Saps que el que faràs agradarà, que connectaràs amb el públic. No sé per què, però té alguna cosa que fa que funcioni, aquesta cosa que busca sempre un productor que no se sap què és… però la FlyHard ho té”.
“Vam començar com a companyia de teatre el 2006”, recorda Cols. “Vam apostar per un teatre alternatiu que expliqués coses de l'ara i de l'aquí i en el qual es veiés reflectida la gent jove que també va al cinema i devora sèries, la gent del carrer”. Per això quan el 2010 van convertir l'antic taller de cotxes on assajaven en sala de teatre, van decidir posar preus assequibles, a 5 o 10 euros, a gust del consumidor: el que no en pogués pagar 10, pagava la meitat i en paus.
“Amb els anys ens hem anat professionalitzant, el 2013 vam accedir a ajudes públiques i ara tenim una estructura que ens ofereix unes condicions laborals dignes”, reconeix Cols. “Això ha passat a ser una feina, vocacional, és clar, però una feina. Les primeres tres temporades vam comptar molt amb la complicitat de les companyies, que, d'alguna manera, venien a jugar. Ara ens movem en altres paràmetres i les companyies ja no venen perquè els fa il·lusió (que crec que també), sinó perquè els oferim unes condicions interessants. I se senten acompanyades (que no controlades) i a gust”. El resultat és un teatre que desprèn l'aroma de la casa. “Un segell, un color, un estil amb el qual ens identifiquem”, diu Cols.
Si la FlyHard va començar a funcionar en plena recessió econòmica, ara la crisi del coronavirus li està fent molt de mal. “Hem hagut d'apujar els preus”, explica la gestora de la sala. “Si haguéssim pogut obrir amb tot l'aforament [parlem de 45 butaques] no els hauríem apujat, però cal tenir en compte que a les sales grans ocupar un 70% dels seients ja els és rendible, a nosaltres no. Quan es va parlar d'habilitar només una tercera part de l'aforament ni ens vam plantejar obrir i amb el 50%... doncs hem hagut de fer l'esforç. Tenir 30 butaques a 20 euros és com tenir les 45 a 14 euros”. La comèdia negra Instruccions per matar un pare, de Carmen Marfà i Yago Alonso, torna a obrir la sala després de l'enèsim tancament obligat per la pandèmia. Estarà en cartell fins a l'11 de gener.
Bressol de la dramatúrgia
La FlyHard s'ha convertit en bressol de la dramatúrgia catalana contemporània. D'aquí han sortit obres que han rodat món i autors que han tocat el cel. Aquí hem vist Smiley, de Guillem Clua; Litus, de Marta Buchaca o El rei borni, de Marc Creuhet (de totes dues se n'han fet pel·lícules); Burundanga, de Jordi Galceran; Sunday Morning, de Carol López; AKA, de Dani J. Meyer, premi Max a autoria revelació l'any passat, o Els dies mentits, de Marta Aran, mateix guardó aquest any.
Sobre la firma
