Selecciona Edició
Connecta’t

El llibre negre de Pla

‘Història de la Segona República Espanyola’ recupera una versió en català, inèdita, de l'obra més polèmica de l'autor d'‘El quadern gris’

L'escriptor Josep Pla, el 1942, en una foto de la Fundació de Palafrugell.
L'escriptor Josep Pla, el 1942, en una foto de la Fundació de Palafrugell.

“No sé els resultats que Pla pugui donar en matèria d'espionatge; però soc més aviat escèptic. En canvi, és una primera figura literària a casa nostra (…) Seria un intel·lectual de marca, català, que es manifestaria ostensiblement al costat de Burgos”, comunica el gener del 1937 a Francesc Cambó el seu home de confiança intel·lectual, Joan Estelrich, que vol convèncer l'exlíder de la Lliga i mecenes que el futur autor d'El quadern gris seria més útil com a propagandista que no pas com a home d'acció, escrivint per legitimar la causa dels revoltats feixistes als països democràtics europeus i, de passada, reforçar la confiança de Franco en el seu grup, una cosa que mai aconseguirien.

Cambó, des de l'octubre del 1936, tenia Josep Pla en una llista de gent de la qual es podia “disposar” per treballar com a espia a favor dels insurrectes als Servicios de Información de la Frontera Nordeste de España (SIFNE). Després d'un episodi tèrbol i no gaire ben executat al port de Marsella (on hauria passat informació sobre un vaixell de càrrega que es dirigia a Barcelona i que va acabar torpedinat i enfonsat), Pla, igual que altres grans noms, com Agustí Calvet, Gaziel, i Ramon d’Abadal i de Vinyals, acabaria en el vessant propagandista. L'esperit “càustic” i “la seva gràcia literària”, segons Estelrich, el feien idoni. Així, i per justificar decorosament els diners que li passa perquè pugui viure refugiat a Roma, Cambó encarrega a Pla el que acabaria sent el seu llibre negre, una Historia de la Segunda República Española que apareixeria en quatre volums entre el 1940 i el 1941, publicada per Destino. No es reeditaria mai més.

Amb un ritme apassionat, basant-se en les seves pròpies cròniques que elaborava des de Madrid per a La Veu de Catalunya i una miríada de fragments de discursos parlamentaris per justificar certa objectivitat, el quadre que pinta l'escriptor destil·la agror i hostilitat cap al règim republicà i els seus polítics, excepció feta de Cambó. No hi ha sorpresa. Però sí en què bona part del manuscrit original, tot el primer volum, i bona part del segon, exactament 114 quartilles a mà plasmades en paper bast i groguenc, estiguessin escrits… en català. Una troballa de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona que ara publica Destino: Història de la Segona República Espanyola (1929-abril 1933).

La innocència de pensar el 1938 a publicar un text en català és la mateixa per la qual Cambó li demana a Estelrich, l'abril del 1939, que davant la imminència de la victòria final proposi ja a Burgos la sortida d'un diari en català a Barcelona i un ampli programa per reprendre l'edició dels clàssics en català de la seva editorial Alpha. Es tracta de creure que, una vegada que Franco hagués fet passar per l'adreçador la suposada radicalitat republicana, les aigües tornarien a lloc i les forces conservadores reprendrien el poder, amb o sense cop militar interposat, com amb la dictadura de Primo de Rivera i la dictablanda de Berenguer.

Manuscrit de Josep Pla per al seu llibre 'Història de la Segona República Espanyola’.
Manuscrit de Josep Pla per al seu llibre 'Història de la Segona República Espanyola’.

Aquesta il·lusa petició de Cambó la recorda l'especialista planiana Maria Josepa Gallofré, que, juntament amb un altre text del també expert Xavier Pla, prologuen el manuscrit català inacabat, que, com tot a la vida de l'autor empordanès, té un rerefons fascinant. L'escriptor i periodista havia iniciat les seves relacions amb el mecenes el 1928 després de publicar el volum Francesc Cambó. Materials per a una història d’aquests últims anys. El contacte va ser tan estret que Pla va deixar el diari La Publicitat per saltar al més cambonià La Veu de Catalunya, on escriurà les seves cròniques polítiques sobre l'adveniment de la República, que li serviran per a un llibre homònim del 1933.

L'octubre del 1936, suposadament informat que un grup d'anarquistes el vol matar, Pla fuig a França, amb Marsella i París com a primeres parades. El 1938 passarà a Itàlia, on anirà escrivint articles per denunciar el “terror roig” amb el qual alimenta la propaganda antirepublicana per Europa. A la capital romana Pla hi arriba acompanyat de la seva companya, Adi Enberg, instal·lada a Suïssa, on és secretària-mecanògrafa de Cambó. Des d'aquí li envia cada mes 50 francs suïssos per complementar la seva subsistència.

Pla i Cambó es prendran molt seriosament l'assaig crític sobre la República. El periodista es passarà el dia a la Biblioteca del Vaticà i a la de l'ambaixada espanyola a la Santa Seu, consultant diaris. Quan té un capítol a punt, l'envia a Cambó, que, després de fer-lo mecanografiar a Enberg, el llegeix i l'hi retorna, comentat fins al més ínfim detall: que si un adjectiu, que si cal carregar més les tintes contra els intel·lectuals i els catalanistes esquerrans, que si falten dates concretes... Però, en general, li agrada: “Té la vivacitat i la frescor de totes les coses que vostè escriu”. Això sí, veu que el text agafa “proporcions enormes” i recomana que retalli les “cites excessives”, fragments de discursos que Enberg transcriu i sobre els quals Pla anirà afegint enfilades i retocs.

Tot funciona fins al maig del 1938, quan Cambó i Pla es troben a Roma i el mecenes li demana si pot obtenir del banquer Juan March, a qui tracta, més informacions sobre les reunions que va haver-hi a Biarritz durant l'origen del moviment insurreccional feixista i sobre el paper dels falangistes. Cambó i March mantenien pèssimes relacions i rivalitzaven com a financers de Franco, recorda Gallofré. En un episodi no aclarit del tot, per indiscrecions i gestions (involuntàries o intencionades) de Pla, la relació es va tensar i al final de mes Cambó frena l'encàrrec del llibre.

Manuscrit de Josep Pla, mecanografiat per Adi Enberg, per al seu llibre 'Història de la Segona República Espanyola’.
Manuscrit de Josep Pla, mecanografiat per Adi Enberg, per al seu llibre 'Història de la Segona República Espanyola’.

Com que les coses sempre poden empitjorar en la vida de Pla, durant una estada que fa poc després, al juny, a l'Alguer, li roben la documentació, els diners i part dels papers. No torna a Roma. En un periple que en un dels seus futurs textos equipararà amb “la retirada de Rússia de Napoleó”, Pla es dirigeix a Abbazia (avui Opatija, Croàcia), on Cambó estiuejava en una luxosa vil·la, on també treballava Enberg. Serà una última trobada amb el polític que aquest volia evitar. Aquell 13 d'agost del 1938, potser va sortir a col·lació la sospita que Pla tenia còpia de molts dels documents confidencials de Cambó que aquest feia passar a net a la seva secretària.

Quan Pla entra amb les tropes franquistes a Barcelona el gener del 1939, ja fora de la supervisió de Cambó completa la seva història de la República, treballant amb la documentació que troba a la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, com demostren els retalls que pateixen els volums de l'hemeroteca de l'entitat. Com tornava a tenir l'original és un misteri, així com qui el va acabar traduint al castellà. Després d'oferir-lo infructuosament a l'editorial Calpe, el llibre serà editat per Destino, segell al capdavant del qual, així com de la revista homònima, hi ha Ignacio Agustí. Serà ell, molt ben connectat amb el poder, qui sol·liciti l'autorització a censura per a la seva publicació, l'abril del 1940. No hi ha d'haver problemes perquè és “una obra objectiva que concorda amb l'esperit estatal de revisió d'aquell període històric”, escriu. A més, “he polit, llimat i retallat el que he volgut”, aclareix Agustí.

El 15 de juny del 1940 se signa el contracte: Pla cobrarà per endavant el total de l'edició, un 15% del total d'exemplars, que es vendran a 25 pessetes. De cada volum se'n van fer 2.449 unitats, tot i que el mateix Pla va haver d'escriure al seu amic, el ministre d'Indústria, Demetrio Carceller, per aconseguir el paper necessari davant de l'escassetat que hi havia d'aquest material en la immediata postguerra. Pla s'embutxacaria 9.153 pessetes de l'època. L'impacte de l'obra va ser relatiu.

En l'edició de la seva obra completa, el 1966, Pla va escriure al seu editor i amic, Josep Vergés: “Què s'ha de fer amb la Història de la Rep.?”. L'hi devia desaconsellar perquè mai es va reeditar en castellà i només ara, parcialment, es recupera en català. El misteri potser està resolt en una missiva que Cambó va enviar a Estelrich el maig del 1940 (recollida al llibre), on, a banda de reclamar la propietat intel·lectual del treball (“li vaig encarregar que l'escrivís per a mi”), recorda que la seva secretària Enberg feia dues còpies del llibre “i en va fer una tercera, que es va endur, sense demanar-me permís ni tenir-ne jo coneixement fins a molt després (…) i ara va venent un llibre que no li pertany a còpia d'un exemplar que la seva dona va sostreure clandestinament de la casa on treballava”. Xavier Pla, que bateja la Història de la Segona República Espanyola com “el llibre negre de Pla”, reprodueix una frase de l'escriptor sobre si mateix: “Jo sempre jugo amb foc, sempre contra mi mateix”.

Sense mirada catalanista

Les diferències entre el manuscrit original de Josep Pla i el llibre publicat en castellà passen, segons Xavier Pla, per la desaparició de la referència al “lector estranger” del pròleg com a destinatari del llibre, la disminució de la primera persona i del to literari i l'“eliminació substancial” de la perspectiva catalanista. En aquesta línia va la supressió de paràgrafs dedicats a Macià o a Cambó, el canvi de Catalunya per “regió catalana” i el salvar i mitigar el paper de Primo de Rivera amb els catalans. També es donen afegits més insidiosos, com unes suposades dramàtiques últimes hores de la família reial la nit del 14 al 15 d'abril del 1931 o unes altres contra el nou govern, com el comentari que després del decret de la República “va augmentar la criminalitat d'una manera indicible”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >