Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una informació important

El fracàs o l’èxit de la candidatura de Laura Borràs orientarà al voltant de quina és la part de la societat catalana que ha decidit que, almenys de moment, no té cap intenció de sortir de la polarització generada pel procés

Carles Puigdemont i Laura Borràs.
Carles Puigdemont i Laura Borràs.

Alea jacta est. El partit de Puigdemont acaba de fer les seves primàries i la victòria de Laura Borràs ha estat més folgada del que es preveia. Encara no se sap quina serà la fórmula concreta de l’articulació amb la figura de Puigdemont, que ja va fer saber que formarà part de les llistes.

Sigui com sigui, la configuració del tàndem electoral Borràs-Puigdemont –que els militants i la majoria dels comentaristes consideren molt competitiu– envia alguns missatges dels quals cal prendre bona nota.

En primer lloc, s’ha optat per intentar capitalitzar el que per a molta gent ha estat una veritable experiència personal fundacional, com va ser l’1 d’octubre. En posar en primer pla aquesta qüestió –i més enllà del fet constatat que no hi ha res semblant a un “mandat” derivat del que va passar aquell dia–, s’aposta per l’emotivitat. Segons Junts, continuarà existint una porció significativa de la ciutadania d’aquest país que, tot i que situació ha canviat, continuarà prioritzant l’adrenalina experimentada aquell dia a qualsevol consideració vinculada a la gestió. Avui molts potser opinen que és un error, però no s’ha d’infravalorar mai el pes de les emocions i d’“allò viscut” en política, especialment aquelles que reafirmen com a col·lectiu en moments difícils.

En segon lloc, s’ha optat per un lideratge que no prové de l’antiga Convergència. L’intent és separar-se d’un passat incòmode per agitar, amb alguna possibilitat d’èxit, la retòrica de la ruptura amb l’anomenat “règim del 1978” i, alhora, projectar una certa transversalitat ideològica. Ara bé: no s’ha d’oblidar mai que la superació de la dimensió estrictament partidista, així com la idea de la transversalitat ideològica –que pràcticament sempre es tradueix en opcions conservadores, d’altra banda–, són dos elements de la més preuada cultura política pujolista.

En tercer lloc, s’ha optat per una dona, intentant capitalitzar el nou sentit comú feminista que, gràcies a la feina de moltes (que no militen exactament en l’espai polític puigdemontista) travessa la societat. S’ha plantejat com una innovació, tot i que més aviat sembla ser una adequació gairebé deguda: Laura Borràs no serà l’única candidata a la presidència, ni tan sols en la galàxia de les formacions polítiques que han derivat de la implosió del postpujolisme, ja que fa unes setmanes el PDeCAT va anunciar la candidatura d’Àngels Chacón i, si no hi ha canvis, també es presentarà Marta Pascal amb el seu PNC.

En quart lloc, el puigdemontisme ha optat per una figura clarament mediàtica (especialment vinculada a les xarxes socials), amb un biaix clarament populista. Borràs és molt coneguda i és objecte per part de l’independentisme digital de base d’una veritable veneració, que ella mateixa cultiva de manera incessant. Cal esperar una proposta política adaptada a aquest tipus de comunicació: poques idees, amb poca complexitat, però amb una alta capacitat de mobilització.

En cinquè lloc, s’ha optat per continuar insistint a projectar el concepte de repressió com a actiu electoral. Borràs té actualment un procediment obert al Tribunal Suprem per presumptes delictes de prevaricació, frau, malversació i falsedat documental durant la seva etapa com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), entre el 2013 i el 2017, i el Congrés ja ha tramitat el suplicatori corresponent. S’ha declarat víctima de persecució política i haurà de decidir si deixa el seu escó a les Corts, de manera que el seu cas passi a dependre del TSJC. Si el procediment arriba a Catalunya, guanya temps, però perd la possibilitat d’utilitzar discursivament l’espantall del Suprem per apuntalar un relat de persecució que neix dèbil.

Finalment, la candidatura de Borràs és la concreció del com pitjor va, millor, de la unilateralitat, de la renúncia a la política parlamentària, del simbolisme portat a l’extrem i, sobretot, de la puresa. Els del tàndem Borràs-Puigdemont són els independentistes “de debò”, contraposats als que diuen que ho són però no ho són, perquè estan disposats a col·laborar amb “l’enemic”: a la diana, evidentment, hi ha ERC, que ha claudicat amb el seu sí als Pressupostos Generals de l’Estat. Un discurs capaç d’exhaltar els convençuts i polaritzar el debat dins del mateix món independentista recollint uns impulsos de crítica a la moderació i al pragmatisme que es detecten en les bases del procés, de manera transversal.

Es fa difícil saber si l’aposta de Junts té opcions de prevaldre entre l’electorat en general i dins de l’electorat independentista en particular. Encara més en uns comicis que estaran marcats profundament per la pandèmia, sense saber exactament el que això pot implicar. Malgrat tot, el fracàs o l’èxit d’aquesta candidatura orientarà al voltant de quina és la part de la societat catalana que ha decidit que, almenys de moment, no té cap intenció de sortir de la polarització generada pel procés. Per al conjunt de la ciutadania, és una informació extremadament important.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >