Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Per un grau universitari d’arts liberals

Cal superar tres obstacles: la rigidesa del sistema d’accés a la universitat, el cost reduït de les matrícules i la dificultat innegada de comptar amb molts professors amb molt bon nivell d’anglès

Una classe a la Universitat Pompeu Fabra, a l'octubre.
Una classe a la Universitat Pompeu Fabra, a l'octubre. efe

Barcelona dona per a un bon grau en arts liberals, un que uneixi història i literatura amb filosofia i ciències socials, matemàtiques i lògica amb argumentació fundada, comunicació escrita i verbal amb creativitat i crítica. Les arts liberals són un invent europeu que al final han consolidat l’èxit universitari americà: alguns dels millors colleges nord-americans s’hi han centrat. Són el Williams College (Williamstown, Massachusetts) —on va estudiar Louise Glück, Nobel de literatura d’aquest 2020— o l’Amherst College (també a Massachussets) —on ho van fer Joseph Stiglitz i Edmund Phelps, premis Nobel d’economia el 2001 i el 2006, respectivament. Un altre, menys conegut a Europa, però igualment notable és el St. John’s College (Annapolis, Maryland i Santa Fe, Nou Mèxic), que va organitzar als anys trenta del segle passat un grau centrat en la lectura de més de cent grans llibres (Great Books Movement). A Berlín, el Bard College acull 250 estudiants de 60 països, amb un 72% de beques i ajuts. Holandesos i suïssos en tenen alguns altres d’excel·lents.

Un dels avantatges de l’educació universitària americana és la seva divisió entre undergraduate —el college— i graduate education, com, per exemple, els graus preprofessionals en dret i medicina, que segueixen els ensenyaments del college, no se simultaniegen. És un sistema costós, però genera professionals de primer nivell. Per comparar, tots els advocats americans parlen i escriuen bé l’anglès. Però és que abans de la carrera de dret, han cursat quatre anys d’arts liberals, de ciència política, d’anglès o un altre de similar (o no) en un college. Dret, hauré escrit unes quantes vegades, seria una carrera extraordinària si es cursés a partir d’una altra.

Podríem portar l’experiència a Barcelona després de la pandèmia. Començaríem amb un centre adscrit a una universitat o a un consorci, ofert primer a estudiants estrangers i obert de seguida als locals. De seguida els explico per què podria convenir començar amb els de fora.

Cal superar tres obstacles: la rigidesa gran del sistema d’accés a les universitats espanyoles, el cost reduït de les seves matrícules i la dificultat innegada de comptar amb molts professors molt bons que sàpiguen ensenyar en un anglès igualment bo. A Espanya, l’accés a un grau universitari passa per les proves d’accés la universitat, les PAU, o per un procediment d’homologació i convalidació de títols burocràtic i llarg. Per obviar-los, una escola d’arts liberals hauria de desembocar en un grau acceptat per un sistema estranger, americà per exemple, una cosa que requereix, entre altres coses, consorciar-se amb una universitat d’aquest país. Si no, no hi haurà gaires estrangers que vulguin passar quatre anys a Barcelona. Però si se salva aquesta qüestió, tindríem cua.

Una segona qüestió és que les taxes de les universitats espanyoles són entre trenta i cinquanta vegades més reduïdes que les pagades als EUA. Per exemple, el més semblant a un estudi d’arts liberals que tenim a Barcelona és el grau mixt de Filosofia, Política i Economia que ofereixen conjuntament la Universitat Pompeu Fabra, les autònomes de Madrid i de Barcelona i la Universitat Carlos III: costa 1.200 euros per curs, una meravella per als 60 privilegiats estudiants que hi accedeixen cada any, però una quantitat que no finança un programa com el suggerit en aquest article. I com tampoc crec que l’hagués de pagar el contribuent, la solució seria sufragar-lo amb taxes ad hoc i tenir un bon programa de beques.

El tercer tema és comptar amb un claustre ampli de professorat de primer nivell i amb molt bon anglès. No és tan fàcil: pensin que un grau en arts liberals té unes quantes assignatures bàsiques, una oferta complerta d’obligatòries i moltíssimes d’optatives. Barcelona, Catalunya i Espanya compten amb molts bons professors joves que s’espavilen bé en anglès. Caldria conjurar-se a convocar-los i atraure’ls al projecte.

La covid-19 és tràgica per als que han mort i per als que pateixen seqüeles greus de la malaltia, però no sempre es posa de manifest que, al món, ens ha fet anar enrere una generació en la lluita contra la pobresa extrema, o que al nostre país ha deixat moltes persones al carrer. Cal reaccionar amb nous projectes concrets, complexos d’armar i portar a terme, però poc costosos de finançar. Amb cent, tirarem endavant. Que aquest —que no és idea meva— en sigui un.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >