Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Estrena freda al TNC de l’obra sobre Hedy Lamarr i Marilyn Monroe

L’excés de cites cinèfiles i biogràfiques és un llast per al duel de les dives a la Sala Tallers del teatre

Elisabet Casanovas i Laura Conejero interpretant 'Monroe-Lamarr' al TNC.
Elisabet Casanovas i Laura Conejero interpretant 'Monroe-Lamarr' al TNC.

Fer teatre des de la passió pel cine comporta molts riscos. El dramaturg català Carles Batlle els afronta a la seva nova obra, Monroe-Lamarr. L’autor d’èxits com Temptació domina el molt britànic art dels diàlegs àcids que, sense perdre l’elegància i amb un humor fi, destil·len bones dosis d’irreverència i sarcasme. N’hi ha a la seva nova peça, centrada en una hipotètica trobada entre dos grans mites eròtics de Hollywood, l’avui menys coneguda Hedy Lamarr i la rossa més explosiva del cel·luloide, Marilyn Monroe, però l’excés de cites cinèfiles i biogràfiques acota les emocions dels personatges.

En aquesta setmana de resurrecció teatral després del tancament total, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va estrenar dimecres Lamarr-Monroe (a la Sala Tallers fins al 20 de desembre) en un muntatge dirigit, també des de la passió cinèfila, per l’atrafegat Sergi Belbel, a punt d’estrenar al Poliorama un nou muntatge del gran èxit de Jordi Galceran, El mètode Gröndholm. Vetllada freda, per cert, amb aplaudiments poc entusiastes i sense la presència de Batlle i Belbel en la ronda de salutacions

Fidel al seu estil, Batlle construeix a Lamarr-Monroe —títol menys atractiu que el subtítol, Still Life (Natura morta)— un laboriós puzle en què juga amb la juxtaposició d’espais i temps, la fragmentació d’escenes i la creixent tensió, planificada arran de les intencions ocultes dels personatges. Duel de dives que protagonitzen, amb bons moments, Laura Conejero (Hedy) i Elisabet Casanovas (Marilyn), i complementat per uns altres dos personatges reals, el periodista William J. Weatherby, autor d’un retrat biogràfic de Marilyn, i Anthony Loder (Tony), el fill de Lamarr, voluntariosament encarnats per David Vert i Eloi Sànchez, poc creïble com a adolescent embadalit pels encants de Marilyn.

El duel flaqueja pel costat humà, potser per l’artificiositat d’una posada en escena més sofisticada que glamurosa, o pel poc creïble d’alguns secrets ambientats en plena guerra freda, en la crisi dels míssils de Cuba, amb aires de thriller amb unes claus que no s’han de revelar. Els millors moments apareixen quan veiem com Monroe es mira en la decadència de Lamarr per contemplar la seva pròpia decadència.

En el cara a cara de dues estrelles en l’ocàs de les seves carreres —Lamarr va regnar al Hollywood dels anys quaranta i Monroe va ocupar el tron en els cinquanta— grinyolen moltes coses. D’entrada, parlen i parlen i parlen perquè l’espectador, que coneix més o menys bé la personalitat de Monroe, i el seu tràgic final —la trobada se situa el 1962, poc abans de la seva mort— vagi descobrint les moltes coses que ignora de Lamarr.

L’obra arrenca el 1997, amb el fill de Lamarr recollint, en un acte de desgreuge, el premi Pioneer per la invenció d’un sistema de comunicació destinat al control remot de torpedes que l’actriu vienesa, també enginyera i inventora, va patentar amb el seu segon marit, el compositor George Antheil, pioner en la sincronització d’instruments, autor de simfonies i música per al cine, amb partitures tan originals com Ballet mécanique en què va fer servir, causant un gran enrenou, 16 pianoles sincronitzades.

L’acció dramàtica arrenca realment amb un primer salt temporal, la trobada, una mica carregosa, de Weatherby i Lamarr el 1966, el mateix dia que l’actriu, ja fagocitada per la masclista i ingrata indústria de Hollywood, patia un patètic judici per un robatori en uns grans magatzems. Sí, a banda d’enginyera tècnica i inventora, era cleptòmana, fanàtica dels cosmètics i, tot i que això no surt a l’obra, de la cirurgia estètica. En la seva trobada, parlen de Clark Gable, Errol Flynn, Humprey Bogart, Frank Sinatra i John Kennedy, però també de Hitler i del primer marit de Lamarr, un empresari jueu que va vendre armes a Mussolini i fins i tot al führer; pels seus serveis li van concedir el títol d’ari honorari.

Com el gran públic ho ignora gairebé tot de Lamarr, en els diàlegs, que de vegades semblen monòlegs creuats per excés de dades, l’autor ens informa del seu origen jueu, de l’escàndol que va provocar la pel·lícula en què passeja despullada i fingeix un orgasmo, Éxtasis, de la seva fugida als Estats Units i de la seva faceta científica i el seu invent, un sistema de codificació de transmissions que va obrir el camí cap a l’actual sistema de wifi.

Per dosificar tanta informació (de vegades sembla un documental), el muntatge inclou projeccions domèstiques d’escenes d’Éxtasis, Sansón y Dalila i, entre altres pel·lícules, Blancanieves, de Disney: Lamarr afirmava que la Blancaneu portava el seu mateix pentinat. I algunes cançons: destaca Casanovas cantant A fine romance. Un puzle difícil d’encaixar en què la veritable emoció arriba en l’escena final, amb una Elisabet Casanovas, potser massa jove per al paper, que es creix en el retrat humà de Marilyn davant una Laura Conejero que intueix el tràgic final de la seva col·lega.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >