Selecciona Edició
Connecta’t

Els 120 de la història de Catalunya

Un centenar d’especialistes, dirigits per Borja de Riquer, posen cara a 2.000 anys d’episodis a ‘Vides catalanes que han fet història’. D’Indíbil i Mandoni a Kubala

La periodista Irene Polo, el jugador Ladislao Kubala i Juan Antonio Samaranch.
La periodista Irene Polo, el jugador Ladislao Kubala i Juan Antonio Samaranch.

La història s’escriu i s’explica majorment des de la geopolítica, les estructures socials, el pensament econòmic... ¿I on queda el factor humà? O sigui, “el que va fer molt més del que es podia esperar d’un, el que amb la seva trajectòria explica d’alguna manera la història dels que hi van conviure i van acabar construint el lloc i el moment on van viure; perquè la història la protagonitza tothom, sense comptar el lloc que ocupen en la societat”, perfila el catedràtic d’història medieval Josep Maria Salrach. Ell i els seus col·legues Joaquim Albareda, Margarida Casacuberta i Isabel Rodà, dirigits tots pel també catedràtic d’Història Borja de Riquer, han rastrejat aquests personatges en la història de Catalunya per poder elaborar Vides catalanes que han fet història (Edicions 62).

El resultat: un mosaic de 2.000 anys a partir de 120 figures, des de Jaume I, Rafael Casanova i Jaume Balmes a Manuel Girona, Pau Casals, Joan Miró i Montserrat Caballé, però també Eulàlia, l’adolescent rebel que seria santa i patrona, els futbolistes Samitier o Kubala, l’escenògraf Fabià Puigserver i l’agent literària Carme Balcells, entre moltíssims altres.

“La gràcia és la lectura aleatòria”, convida d’aquesta manera De Riquer a encarar les mil pàgines de biografies, resumides cadascuna en tot just vuit, escrites amb voluntat d’estil i claus interpretatives per més d’un centenar d’experts, en un volum que recull els últims escrits dels ja desapareguts historiadors Hilari Raguer (sobre la figura del cardenal Vidal i Barraquer durant la Guerra Civil) i Antoni Moliner (que aborda el general Prim i el més desconegut Tomàs de Puig, un catalanista afrancesat).

Així, fruit de l’atzar i picant més enllà dels grans noms (els astuts il·lerdencs Indíbil i Mandoni, Gal·la Placídia, Guifré el Pilós, Ausiàs March, Rosa Sensat, Fabra, D’Ors, Pla, Dalí...), el lector que segueixi el mètode riquerià es pot creuar amb Ferran Sor, guitarrista per antonomàsia del XVIII, una composició del qual va servir per inaugurar el teatre Bolxoi de Moscou el 1825 i nom amb què el malaguanyat Ernest Lluch comprovava si una botiga discogràfica era seriosa o no. I ensopegar després amb Luci Licini Segon, tarragoní que va acabar administrant a la Barcino del segle I dC el patrimoni del seu patró, amb tal destresa que “es van aixecar almenys 24 estàtues en el seu honor, demostració que la romana era una societat classista, però també amb possibilitat de ràpid ascens social”, remarca Rodà, que ha coordinat la d’història antiga.

Les figures de l’àmbit cultural i econòmic predominen en el període més pròxim (que es tanca amb Montserrat Roig, nascuda el 1946), en què amb prou feines apunten Joan Antoni Samaranch i Josep Benet. “El tall estava en què els que apareixien havia d’estar morts, no volia ningú viu actualment”, fixa De Riquer, que recalca tant la pluralitat de l’obra i del període en concret (“va de Frederica Montseny a Samaranch, o sigui de la CNT al franquisme”) com la qualificació d’”indiscutibles” dels que hi són (“Ramon Margalef és el científic català més important del XX, una figura mundial en ecologia; Irene Polo és la millor reportera de la dècada de 1930 i Kubala va revolucionar el Barça i si hi és ell i no Cruyff és perquè va acabar més catalanitzat”, recita aplicant la seva fórmula aleatòria).

A més de fugir de l’entrada del diccionari, les biografies també intenten aportar novetats estrictes. En aquesta línia, el director destaca el perfil del periodista Agustí Calvet, Gaziel, en què, a través d’una carta inèdita a Jordi Rubió i Balaguer, es revela que, malgrat haver apostat durant anys per la convivència amb la resta d’Espanya, al final de la seva vida només veia com a solució “el separatisme integral (...), però com no hi crec per impossible, em refugio en el separatisme platònic o mental”. També crida l’atenció sobre la nova mirada a Joan Maragall: “S’han amagat coses de la seva vida”, diu, recordant que el text parla de lectures heterodoxes i eròtiques de la seva obra silenciades, així com elogia el retrat de Manuel Vázquez Montalbán, “la millor biografia que he llegit mai sobre ell”.

No apareixen figures indiscutibles com Llull, Gaudí, Víctor Català o Tarradellas perquè ja van formar part de la Història mundial de Catalunya (2018), que també va coordinar Borja de Riquer i de la qual Vides catalanes que han fet història no deixa de ser una continuació o complement, amb una tirada inicial de 10.000 exemplars, esperonada pels ja gairebé 30.000 venuts del primer: “Els catalans han llegit el doble que els francesos del títol equivalent en què ens inspirem”, apunta De Riquer. La causa: “Es tracta d’alta divulgació històrica sota un format atractiu que arriba aquí en una conjuntura política de notable sensibilitat pel passat a causa dels problemes del present”.

23 dones en total, el 19% dels biografiats

Joaquim Albareda destaca en la selecció la figura desconeguda de Juliana Morell, monja dominicana del XVII, que dominava sis llengües, era doctora en Dret i es pot considerar “impulsora d’un primer feminisme cristià”. El de Morell és dels relativament escassos perfils de dones que hi ha al volum: són 23 en total, un 19% dels biografiats, una xifra que, a més, es maquilla gràcies a l’etapa contemporània, que n’aporta 15. “És extremadament difícil trobar documentació i biografies de dones dels segles XII o XVI; millora una mica en el XIX i XX, però la dona té un paper subaltern i no hi ha prou investigació des de la perspectiva de gènere”, emmarquen, conjuntament, De Riquer i Casacuberta, coordinadors de l’etapa contemporània, en què aflora molta vida de saga familiar (els Vayreda, Güell, Pi i Sunyer, Rubió...) , “un signe de continuïtat en un període de discontinuïtat, havent patit dues dictadures”, recorda la historiadora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >