Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Salut, ciència i democràcia

Sens dubte, és millor obeir la ciència que els déus, però qualsevol simplificació, i tota raó dominant ho és, resulta letal per a la democràcia

Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública.
Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública. EP

Anem cap a una legitimació científica de la política? Seria eventualment compatible amb la democràcia? La pandèmia ha fet que la ciència ocupés un lloc privilegiat en el retaule del poder polític. És l’inici d’una nova fórmula de governabilitat basada en la presumpció de la raó científica? La modernitat ha vist el pas de la legitimació religiosa del poder a la legitimació ideològica, ¿ara apareix la ciència, preparada per prendre el relleu? La religió, basada en la creença, per tant en el que és inefable, tot i que continua maniobrant pels barris de la vida pública, ha estat col·locada al seu lloc per la tradició liberal. Les ideologies portaven el segell de la religió, especialment en la seva formulació més comuna, el nacionalisme, construït sobre el principi sagrat de la nació. Sobre aquest territori lluitaven les ideologies emanades de la revolució industrial, que van configurar les democràcies occidentals al voltant de l’eix dreta-esquerra. Gairebé sempre amb la nació com a marc insuperable de l’adhesió col·lectiva. Las noves fases del capitalisme global auguren un desplaçament de la legitimació del poder cap a la ciència i la tecnologia. Es podria entendre que la gestió de la pandèmia és un primer assaig en aquesta direcció?

Fins ara la legitimació presumptament científica s’havia intentat per la via de l’economia: la pretensió que disposem d’uns models objectius de desenvolupament polític i social, a partir de la reducció del ciutadà a subjecte econòmic. En el passat, se’n va dir tecnocràcia, ara duu el vestit ideològic de l’anomenat neoliberalisme. Fins i tot l’Espanya franquista, als anys seixanta, va intentar recórrer a la tecnocràcia com a forma de legitimació de l’anomenat desarrollismo. Amb la credibilitat del règim ensorrant-se a poc a poc, es buscava una legitimació per aguantar el tipus. I aquesta ja no podia venir ni de Déu ni de la pàtria, arguments massa gastats pel règim, sinó pels diners. Es van aferrar a un precedent, el de l’anomenat miracle alemany, convertit en miracle espanyol. El miracle alemany, com ha explicat Michel Foucault, va ser una aposta del govern del canceller Konrad Adenauer per legitimar el règim de Bonn. Venint d’on es venia, hi havia pocs arguments en el passat pròxim per prendre com a fonament. “La història ha dit no a l’Estat alemany. És ara l’economia la que li permetrà afirmar-se”, va dir Ludwig Erhard, ministre d’Economia. I va afegir: “Cal alliberar l’economia de les limitacions de l’Estat”. Naixia el neoliberalisme, que unes dècades més tard trobaria la seva formulació actual en el Consens de Washington. Serà a l’ombra de la veritat científica que es desenvoluparà la política d’ara endavant? O continua estant aquesta idea en l’àmbit de la distopia?

Afortunadament, la ciència inclou alhora la presumpció de veritat i el principi de falsació contingut en el seu mètode. La societat sent respecte per la ciència, especialment quan es tracta de la salut, però la càrrega de complexitat és tan gran que l’autoritat de la ciència xocarà inevitablement tant amb la lògica del poder –que per definició és possessiva i arbitrària– com amb la diversitat del sistema d’interessos. Ho hem vist amb la gairebé ingènua confessió que han fet les autoritats sanitàries de la Generalitat: si ens atenguéssim a criteris científics no hauríem iniciat la desescalada, però no tenim recursos per salvar del desastre els sectors més perjudicats pel tancament.

La ciència ha servit mentre la vida era l’amenaça sentia més urgentment la ciutadania, però davant del desassossec de la majoria i la ruïna d’alguns sectors econòmics els seus criteris són insuficients. La democràcia viu en la contradicció. I per això qualsevol via superior de legitimació li resulta letal. Del saber al decidir hi ha un pas (en el qual figuren interessos, drets i llibertats) i l'anomenem política. El professor Ian Lipkin deixava un senyal preocupant en aquest diari, referint-se a la Xina: “Hi ha avantatges i inconvenients en les dictadures, però en salut pública clarament la seva política és molt més consistent”. I, malgrat tot, no és possible una democràcia sense risc. Perquè si alguna virtut té la democràcia és la fragilitat que l’apropa a la vida. Sens dubte, és millor obeir la ciència que els déus, però qualsevol simplificació, i tota raó dominant ho és, resulta letal per a la democràcia. Les paraules de Lipkin em posen en guàrdia: se sap quan es comencen a retallar llibertats, però no se sap quan s’acaba. I l’algoritme està a l’aguait.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >