Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

El silenci del Camp Nou

Quan els veterans s’escaquegen a l’hora de donar explicacions és que no hi ha cohesió i falta sentit d’equip

Messi, a la sala de premsa del Camp Nou, en una imatge d'arxiu.
Messi, a la sala de premsa del Camp Nou, en una imatge d'arxiu.

—Quan no tinguis ningú que vulgui sortir a donar la cara, m’ho dius i ho faré jo, entesos?

Un dels membres de l’equip de comunicació del Barça es va quedar sorprès després de sentir Rakitic un cop acabada la seva presentació com a blaugrana al Camp Nou. L’oferta va ser un regal, perquè habitualment els futbolistes procuren evitar la premsa, sobretot quan s’ha perdut, i prefereixen confessar-se de manera individual en converses amables i fetes a la carta, o amb conductors de programes que generen expectació i sovint tenen gran audiència.

Fan bé de triar, perquè el periodisme produeix cada cop més desconfiança i s’ha de saber amb qui es tracta i quins interessos té; no és casualitat que tots els futbolistes de renom disposin del seu responsable de relacions amb els mitjans o bé prefereixen callar fins que no hi ha més remei o es doni l’oportunitat idònia per fer declaracions.

El que va contra les regles del joc i no té cap sentit és no respectar els llocs comuns, els espais de trobada, com ara la sala de premsa, la zona mixta o l’habilitada a la sortida de l’estadi per atendre les televisions que tenen els drets del partit, ja sigui amistós o de la Champions. Així es va acordar quan alguns entrenadors i jugadors van decidir evitar les entrevistes particulars a canvi d’atendre els mitjans de manera col·lectiva abans i després de l’enfrontament, un model proposat per Marcelo Bielsa. “No faig distincions, tothom tindrà el mateix tracte i possibilitats i hi estaré l’estona que faci falta”, va venir a dir l’avui entrenador del Leeds.

El protocol del partit exigeix també la presència almenys d’un protagonista per equip o, en cas contrari, s’imposen multes de l’organització, ja sigui la federació, la UEFA o la Lliga. De manera que els clubs han de fer mans i mànigues per trobar algú a qui li vingui bé després que hagin anat mal dades, cosa que ha passat sovint darrerament al Barça.

Acabat el partit amb el Reial Madrid al Camp Nou, el jugador que va sortir a donar explicacions de la derrota va ser Dest, un defensa de 20 anys acabat d’arribar de l’Ajax. El portaveu després de caure al Wanda Metropolitano va ser Pedri, un nouvingut menor d’edat, de 17 anys, protagonista de jugades de molt de mèrit en jornades anteriors, res a veure amb la seva actuació discreta contra l’Atlètic.

Els veterans, i especialment els capitans, es van escaquejar, com ja és costum en els mals moments, i han delegat en els més joves o en els fitxatges menys mediàtics, una manera de fer que semblava abolida des que la mili va deixar de ser obligatòria el 2001. Tot el contrari va passar després del 0-4 de Kíev. Aleshores va sortir tothom, tant els que els tocava com als que no feia falta. Ja se sap que la victòria té molts padrins i la derrota, cap.

Al Barça costa que surtin els que manen: a Messi no li agrada i se li perdona, Piqué surt quan li convé o vol llançar un missatge, Busquets ho fa de tant en tant, i a Sergi Roberto se’l veu molt poc, de manera que la imatge de l’equip queda malmesa i delata, en qualsevol cas, la falta de cohesió al vestidor i també la falta de sentit d’equip al camp.

Aquest és el gran repte del vestuari: l’individualisme no es pot imposar a la col·lectivitat perquè quan això passa les coses no acostumen a sortir bé. El Barça necessita un pla i un ideari futbolístic per defensar en comú, i no que cada futbolista s’expliqui quan li doni la gana i amb qui li vingui de gust, perquè aleshores es cau en exercicis de narcisisme i en la recerca de culpables en lloc de buscar solucions. Ja no queden jugadors com Rakitic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >