Selecciona Edició
Connecta’t

2021, un any fèrtil

Molts objectes, de manera inquietant, han adquirit aquests mesos una ‘mèdiumnitat’ que em retrotreu a la infantesa. L’últim, el ‘Calendari dels pagesos’

Roda perpètua original del 1617, en la qual es basa el Calendari dels pagesos des de 1874.
Roda perpètua original del 1617, en la qual es basa el Calendari dels pagesos des de 1874.

El tram de lleixa que li faig recórrer és curt: dels dos volums d’una història de la literatura espanyola a un parell més sobre cent escriptors universals. I arribats aquí, comprovo que la matrícula camuflada giri correctament, les metralladores treguin el cap, el sostre s’obri en el moment que surti volant el ninotet del copilot amb la pistola i la pantalla d’acer cobreixi el vidre del darrere després de prémer el tub d’escapament. Sí, la reproducció de l’Aston Martin DB5 de James Bond que em va regalar la meva àvia fa tot just mig segle encara aguanta. No sé des de i cada quan ho comprovo, però no va ser fins a la setmana passada que em vaig adonar del fons ritual d’un gest que sempre havia considerat atzarós: hi recorro, penso ara, quan em sento deprimit, potser ansiós, incòmode fa temps amb aquests temps que es desconfinen en aquestes latituds a un ritme, ahir, de 79 morts i amb inidicis mutants de la covid-19; aquest cotxet deu ser l’equivalent a la manteta que arrossega el Linus, l’amiguet del Charlie Brown i l’Snoopy, que l'ajuda a mitigar els seus sentiments d’inseguretat.

Aquest trajecte té una altra conseqüència immediata: com si fos un mèdium, em transporta a episodis de la infantesa (mai són els mateixos) amb una vivor de detalls que fa feredat. El problema afegit és que últimament la mèdiumnitat també ha mutat i arriba, de manera inquietant, a molts objectes, qualsevol ara ja: una cadira de fusta dels veïns de la terrassa de sota, idèntiques a la del minúscul habitacle que ens va allotjar quan era petit 14 estius a l’Alt Penedès; una vella estilogràfica en un aparador que, després de tres generacions de dones de la meva família, ara està en el meu poder; un anunci prenadalenc de perfums amb el qual feia broma el meu pare quan la tele i el sopar de Cap d’Any encara aplegaven tota la família; unes natilles del súper que llavors només es podien comprar a principis de mes i no sempre... Les coses no havien tingut mai aquest poder.

L’últim objecte-mèdium ha estat la portada del Calendari dels pagesos, que celebra 160 anys de vida. Em va arribar l’edició del 2021 i va ser treure’l del sobre i ja no recordo res més que veure’l enganxat a la paret de la cuina de la bodega que la meva família regentava als anys seixanta, on la germana de la meva àvia està matant un conill que sosté per les potes del darrere cap per avall, movent-se espasmòdic; llavors la pica de marbre gris tota vermella i un crit unit a una estrebada de la meva àvia, arrencant-me de l’escena...

Fullejant la revista, d’aquí salto a les torrijas de Santa Teresa que menjàvem durant aquella època a casa com si fossin un gran festí, quan no era més que una fórmula per aprofitar el pa que sobrava, però mai ho vam percebre així; el matriarcat que regentava la vida familiar les sucava amb llet bullida amb pells de llimona i branques de canyella, tot i que en comptes de llet els monjos del carrer del Carme de Barcelona, més rics i espavilats, les submergien en malvasia de Sitges. També veig el romaní al costat de l’ou ferrat, per mitigar l’efecte del greix (“Oli de romaní fregit, remei beneït”), o manyocs d’aquella planta de virtuts entaforats en una bossa darrere de la porta de la cuina o en algun test de la terrassa (“Si cremem romaní, el verí farem fugir”)…, potser perquè els grans tal vegada creien en els seus poders afrodisíacs si un es feia un massatge al cos amb el seu oli (“Colònia d’espígol, sàlvia i romaní, al marit fa reeixir”).

Mai es tallava o plantava res a les jardineres del pati que no fos de l’època; per exemple, no es feien esqueixos de gerani fins a mitjans de febrer; i ben d’hora al matí, quan s’esmorzava, ja se sabia a quina hora havien sortit i es pondrien el sol i la lluna, sempre després d’haver repassat primer el santoral del dia; i a l’hora de dinar era comentari habitual recordar nítidament quins dies eren les festes majors dels pobles d’on provenien les dues branques familiars: Tarragona i Lleida per una banda i Girona, rius que van anar a creuar-se a l’oceà de Barcelona.

Potser, sense adonar-me’n, intento compassar el ritme del veritable cosmos exterior amb el del meu interior

Tot això ha convocat el Calendari dels pagesos, que nodreix d’aquestes informacions (calendari de pràctiques agrícoles, de fruites i verdures de temporada, de celebracions, el dia a dia amb santoral i hores astrològiques…) des del 1861, quan el va llançar per primera vegada la llibreria i impremta Casa Llorens, que era al costat de l’actual mercat de Santa Caterina de Barcelona. Il·lustrat des del 1927 per Ricard Opisso, sempre en català (excepte entre el 1941 i el 1975), amb uns mínims i intel·ligents retocs de modernitat (consells per a un hort urbà; el neoruralisme; la tasca ecològica de recuperació de llavors autòctones de la cooperativa Les Refardes…) sobreviu (45.000 exemplars, la publicació més antiga editada ininterrompudament a Catalunya) en els nostres irreverents dies gràcies als germans Joan i Jaume Tomàs, després de 39 anys de feina del seu pare Estanislau (1975-2014). Un món fascinant en el qual he invertit dues hores per fullejar-lo; ell mateixa dona, en un dels seus textos, la clau: “El Calendari dels pagesos ens retorna als temps on tot avançava a un altre ritme, el que marquen els cicles de la natura, convidant-nos a una lectura tranquil·la”.

Llar d’urbanites nostàlgics de la cultura del món rural, la publicació corria sempre pels marbres de la cuina de casa, penjava de la paret del rebost o fins i tot reflotava periòdicament d’entre els diaris vells del menjador, àncora sentimental dels meus pares i avis amb el seu món. Des del 1874 ha estat una publicació fàcil de reconèixer: la portada mostra, inexorablement, una roda perpètua ideada al XVII pel frare Domènec Varni i publicada per Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà, al Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril (1617). S’hi indiquen astres, signes zodiacals i com saber si els anys seran fèrtils, molt fèrtils, estèrils o molt estèrils.

A la pàgina 48 de l’edició especial d’aquest any es reprodueix la roda original. No puc resistir a esbrinar què ens portarà el 2021. Començo a comptar caselles per la dreta des del 2000. Aquest any, efectivament, estava marcat com a estèril. Fidedigne. Una casella més, doncs: el que ve serà… fèrtil. I obvio, per uns segons, que es refereix al conreu. De nou, com amb el cotxet de Bond, he intentat compassar el ritme del veritable cosmos exterior amb el del meu interior.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >