Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Les ‘Elegies de Duino’

La traducció de Fulquet i Santiago de Rilke és un regal per als escassos lectors de bona poesia que queden

El poeta Rainer Maria Rilke, en una imatge de 1906.
El poeta Rainer Maria Rilke, en una imatge de 1906.

La poesia catalana, i en general tota la seva literatura creativa, va tenir la mala sort d'agafar embranzida sota els auspicis de Verdaguer (molt gran, d’altra banda) i un estol de novel·listes bohemis i pijos, per la qual cosa ha anat desencaminada des de final del XIX. De vegades s’ha posat al dia, però el més comú ha estat que la nostra literatura, incapaç d’ancorar-se en els nostres clàssics, per massa antics (trobadors, Ausiàs March, Joanot Martorell), i incapaç de seguir al dia els grans corrents en francès (de Baudelaire a Lautréamont), en anglès (de Wordsworth a T.S. Eliot o Joseph Brodsky) i en alemany (de Lessing a Musil, de Schiller a Gottfried Benn), ha anat fent tombs (Foix és una gran tombarella anacrònica), provatures avantguardistes i novel·les sentimentals que muntanyegen: les unes molt bones, com Solitud, d’altres inclassificables i guimerenques, com la d’Irene Solà —ai, persistència de les guerres carlistes!

A manca d’haver agafat el tren quan calia, a mitjan XIX, en especial pel que fa a la tradició dels moderns, tant aquesta producció com les traduccions de poesia que s’han fet a Catalunya arrenquen d’una circumstància fortuïta i molt personal (Riba traduint Hölderlin, encara desconegut a casa nostra; Vinyoli i Riba traduint Rilke per simpathia; Benguerel traduint Valéry per haver aquest estat honorat a Barcelona en diverses ocasions; Riba, Joan Ferraté i Alexis Solà traduint Cavafis, els dos segons per una secreta afinitat), etcètera, però no han estat objecte d’una lectura escampada i consolidada entre la població. Ni els millors dels nostres poetes recents (Carner, Riba, Foix) són avui pertinença del comú: el poble s’adelita amb obres menors, com la d’Espriu, la de Martí i Pol o la de Lluís Llach, i no creu que li falti res de semblant a les fites de la poesia europea dels últims 150 anys. Com deia Martí de Riquer, tot va començar a anar malament quan a França es publicaven Les flors del mal (1857) i Catalunya donava al món (?) Lo gaiter del Llobregat.

Un d’aquests grans poetes que han estat traduïts a cop de voluntat, afecció o passió personals és Rainer Maria Rilke (1875-1926), escriptor en alemany nascut a Praga. Fruit d’aquest desfici singular han estat diverses traduccions de Rilke, de vegades més apassionades que amb qualitat (els Sonets a Orfeu, d’Alfred Badia), de vegades bones però sense cap ressò (els Rèquiems editats a Arola); amb molt bona voluntat altres vegades (Cinquanta poemes de ‘Neue Gedichte’, igualment ignorats pel gran públic), de vegades a proposta d’un home de fiar (Joan Oliver aconsellant que es traduïssin els Quaderns de Malte Laurids Brigge); de vegades a causa d’una flama simpàtica (Vinyoli i les seves Versions, i Noves versions de Rilke) i de vegades per meres raons comercials (Cartes a un poeta jove, i no a un “jove poeta”, que és una altra cosa, de les peces més fluixes d’ell). També teníem unes Elegies de Duino a càrrec de Joan Vinyoli, però ni hi eren totes ni es troben a l’altura de la seva poesia.

Per això hem de celebrar que dos homes de lletres del país, Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago, posant-hi l’un més aviat els versos i l’altre més aviat el coneixement de la llengua alemanya, acabin d’oferir als escassos lectors de bona poesia que queden a casa nostra una extraordinària versió de les Elegies: Rainer Maria Rilke, Elegies de Duino, traducció i notes de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago, postfaci molt bo de Sam Abrams, edició bilingüe (Barcelona, Flâneur). Es tracta de deu elegies vagament relacionades amb les de Hölderlin, també vagament pautades segons les regles del dístic elegíac, encetades (1911-1912) pel poeta de Praga al castell de Duino, prop de Trieste, de la munificent princesa Marie von Thurn und Taxis-Hohenlohe, de gran fortuna, i acabades poc abans de ser publicades en llibre, a Leipzig, el 1923.

La traducció és un dels grans llibres de l’any literari, o quinquenni o decenni. La poesia de Rilke no té res de fàcil, i l’alemany que fa servir, a diferència de la del també praguès Kafka, presenta tota mena de dificultats. Però Fulquet i Santiago, sense amoïnar-se per fer hexàmetres i pentàmetres amb cesura, però amatents al ritme dels versos (sense tal cosa ja no hi ha versos que valguin) i molt respectuosos amb el contingut adés religiós, adés teològic, adés metafísic dels poemes, han acabat oferint un poemari català (amic Bargalló: quan entendreu que una traducció al català és literatura en català?) que hem de considerar tan important com les catalanitzades Elegies de Properci, de Tibul, d’Ovidi, de Hölderlin, de Joan Alcover o de Riba.

La clau és, com expliquen els traductors, haver emprat una llengua en què els traductors no es permeten ni un per a (o només un), i, no cal dir, cap llur, ni car, ni puix: ja no els fa servir ningú quan parla. Ja és prou gran la dificultat d’entendre aquests poemes (les notes hi ajuden) com per, damunt, fer servir una llengua “com filferros cargolats” (del pròleg).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >