L’ànima tecnològica
'Coníferes' de Marta Carnicero és, a voltes, un 'thriller' com el film de David Lynch 'Carretera perduda'
No seria estrany pensar que la ciència-ficció ha deixat d’existir com a tal des del moment que internet s’ha convertit en la realitat: no hi ha una màquina més impossible i alhora més quotidiana, com si les noves tecnologies fossin l’espai idoni per parlar del que s’accepta com a normalitat i la distància entre el laboratori i la vida elemental de cada dia s’hagués perdut. Per combatre la por generalitzada al perill de les tecnologies, associat a una mena de gran germà orwelià que tot ho sap i ho controla tot, a l’estat de Nova York hi ha una comunitat dedicada a recuperar els valors d’abans, a la recerca “del silenci i la desconnexió”, a certificar que “si no ets una presència que batega a les Xarxes, existeix un món on qui batega ets tu”. El lloc, de nom Walden, és la geografia on Marta Carnicero (Barcelona, 1974) situa Coníferes —la seva segona novel·la després d’El cel segons Google—, la història d’un amor malaltís i obsessiu que es combina amb l’especulació i la fantasia científica, com si el costumisme de la primera fos una manera d’avalar que hi ha una altra realitat esperant a la cantonada més propera.
Així, en Joel Oria, que treballa a casa llegint llibres i fent ressenyes, s’enamora de la seva nova veïna, l’Alina, una pianista que s’ha implantat el xip que ha fabricat una empresa, un dispositiu que “permet l’emmagatzematge de records i el seu bloqueig posterior”, que permet també “fer una còpia de seguretat dels records, combatre la demència i ajudar l’usuari a superar experiències traumàtiques”.
CONÍFERES
Marta Carnicero
Quaderns Crema
240 pàgines
16 / @ 7,99 euros
Carnicero ha construït un argument complex que té la virtut de desenrotllar-se amb una prosa de línies clares que no desdenya la profunditat reflexiva, però al lector li costa de conjugar els dos fils narratius, sobretot perquè no s’acaba d’entreveure la necessitat de relacionar la història d’amor maniàtica del protagonista —que de mica en mica es va descobrint que pateix un trastorn important de la personalitat que el du a la violència masclista— amb un projecte científic que, a la fi, és tan sols una excusa per discursejar sobre la memòria i els records i la capacitat d’oblidar l’oblidable o el que fa mal: el que podria haver sigut l’anàlisi d’una història de terror, un thriller psicològic sobre el desdoblament i l’ansietat —i que són les millors pàgines de la novel·la—, un thriller inexplicable, estrany, morbós i fascinant a la manera del David Lynch de Carretera perduda, s’acaba transformant en un híbrid on una força anul·la l’altra, o on la voluntat didàctica i la crítica social acaba vencent la voluntat narrativa. L’autora ha optat per raonar l’irraonable, com si capbussar-se cap a l’abisme del mal l’espantés i li hagués calgut protegir-se amb la cuirassa de la denúncia; i, així, Coníferes acaba sent una novel·la on l’ànima dels personatges queda diluïda davant la presència de la tecnologia.
Joel Oria té també com a veïna una adolescent que vol ser escriptora, i que, quan se li pregunta quin llibre llegeix, contesta així: “Bufff. Lectura obligatòria, aquest no ensenya res. En plan, no fa pensar... Només hi passen coses. I a sobre és previsible”. El problema de Coníferes és justament el contrari, l’ànsia d’ensenyar amb moralisme i bons sentiments i de fer pensar sobre les perversions de la globalitat. En l’únic que coincideix amb el llibre que llegeix la veïna del protagonista és que les peripècies que s’inventa Carnicero són massa previsibles.
