Per sucar-hi pa

Cesc Gay havia venut tal quantitat d'entrades que per un moment vaig pensar en mitja dotzena de comèdies i em quedava curt. Em va explicar que havia venut molt, però només de dues funcions, o una en català, Els veïns de dalt, l'estrena, al Romea, el 2015, i la versió castellana, Los vecinos de arriba, el 2016, per a la resta d'Espanya i mig Sud-amèrica, amb diverses companyies. I n'hi ha una tercera imminentíssima: 53 diumenges, de la qual també és autor i director: s'estrenarà una altra vegada al Romea, a partir del 3 de desembre.

Ha fet pel·lícules, una sèrie (Félix), i fa unes setmanes, m'explica, va estrenar Sentimental, “que és l'adaptació al cinema d'Els veïns de dalt”. Li dic que alguns companys generacionals van créixer amb Beckett o Mamet, però que a ell, en diversos estils, li veig influències clarament franceses: els seus personatges són a prop de les famílies problemàtiques de Yasmina Reza, i el personatge de Pere Arquillué a 53 diumenges (encara no he vist l'obra, però he llegit el text) em sembla proper a la mala bava i l'humor aspre de Jean-Pierre Bacri. “És curiós el que em dius: precisament”, assenyala, “jo volia, des del principi, portar Els veïns de dalt al cinema francès. I vam estar a punt de fer-la amb Agnès Jaoui, la parella actoral de Bacri, però al final no va poder ser. Ara ens ho hem replantejat”.

Parlem de les diferències entre cinema i teatre, no tan òbvies com semblen a simple vista. “Fa anys que faig cinema”, em diu Gay, “i m'hi sento més segur en la meva manera de funcionar. En teatre hi ha un repte que t'omple d'ansietat, però t'excita aprendre alguna cosa nova. Fins i tot amb una proposta aparentment tan senzilla com la imatge d'Arquillué vestit de tomàquet te la jugues. Si no, la vida què és? Risc. Encara que soc conscient de la dificultat de fer un teatre amb molts actors. El que m'agrada és fer comèdia amb orquestra de cambra, per entendre'ns”.

Cesc Gay està enamorat del seu repartiment: “A Arquillué el conec des de fa moltes milles. La seva mala llet no deixa de destil·lar tendresa. I he descobert Lluís Villanueva: té una elegància absurda, molt divertida, meravellosa. A Marta Marco i Àgata Roca les conec molt bé: també són de la família”. M'explica que el pla és fer una temporada llarga, fins al març o l'abril, amb 53 diumenges, i després de gira a la tardor. “I si tot va bé, tornar aquest Nadal per tancar a Barcelona. Paradoxes: Sentimental va anar tan bé a Canes que sembla que volen tornar a portar l'obra original al teatre: estem parlant seriosament amb productors francesos”.

I tornem, altre cop, al teatre. Gay em diu: “Al teatre em vaig trobar una part de comèdia que en cinema em va costar molt. Truman, per exemple, era una pel·lícula amb humor, però era la història d'un paio que es moria. L'humor em surt en teatre. És un territori on el diàleg i les situacions m'apareixen amb més facilitat, amb diversió. I amb sorpreses”.