Montserrat Carulla: una gran reina de l’escena
La matriarca va protagonitzar una llarguíssima carrera tan carregada de poder escènic com de popularitat
Montserrat Carulla va morir dimarts als 90 anys: ningú ho diria. Sempre va ser molt atractiva, i capaç d'interpretar per igual teatre d'humor que peces dramàtiques. Tenia una força que brollava de la seva mirada i que no va deixar mai d'exhalar, i una dicció clara i poderosa, tant en català com en castellà. A mi em recordava una de les grans reines del bulevard: Jacqueline Maillan. Pensar en la Carulla és pensar, òbviament, en una família teatral: en el seu primer marit, Felipe Peña; en els seus fills, Roger i Vicky Peña, les germanes de Roger i Vicky (Isabel i Marina), i en Mario Gas, el company de Vicky Peña.
La matriarca no va deixar de treballar (teatre, La música dels paraules, dirigida pel seu fill el 2016, i sèries de televisió, Sé qui ets, de l'any següent) i els seus grans èxits comencen a desbordar la llista amb peces de Josep Maria de Sagarra entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta (Soparem a casa, El fiscal Recasens, la versió sagarriana de Romeu i Julieta) fins als primers 2000, quan aconsegueix les seves cotes més altes de poder i popularitat.
S'imposa, doncs, triar, d'entre molts, els títols que va protagonitzar a Madrid i Barcelona. El 1965, per exemple, José Luis Alonso la va dirigir en els amplis repartiments d'El zapato de raso, de Claudel; A Electra le sieta bien el duelo, d'O’Neill, i La dama duende, de Calderón. El 1970, i a Barcelona, brilla a Flor de cactus, de Barillet i Grégy, dirigida per Sergi Schaff (que a Madrid van protagonitzar Julia Gutiérrez Caba i Alberto Closas), 40 quilates, també de Barillet i Grédy, a les ordres de Closas, i dos èxits de Ricard Salvat, el 1971: El caballero de Olmedo, de Lope, i La filla del mar, de Guimerà. Als setanta hi ha temporades que actua en quatre o cinc peces per any. Entre mitjans i finals dels setanta cal distingir, entre moltes, Roses roges per a mi, de Sean O’Casey; Equus, de Peter Schaffer; La gata sobre el tejado de zinc caliente, de Tennessee Williams; Panorama desde el puente, de Miller (altre cop amb Alonso, a Madrid), i el reeixit Hamlet amb Enric Majó a les ordres de Pere Planella el 1980.
En la dècada dels vuitanta cal destacar Revolta de bruixes, de Benet i Jornet, a les ordres de Montanyés i Sagarra, i els primers muntatges de Lluís Pasqual Primera història d’Esther, d'Espriu; Luces de bohemia, de Valle. Mario Gas la dirigeix a El temps i els Conway, de Priestley; John Strasberg, a Maria Rosa, de Guimerà.
A finals dels noranta, la Carulla continua estant esplèndida a Àngels a Amèrica, de Kushner, que inaugura el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dirigida per Flotats. Mario Gas la crida per a un brillant paper a Guys and Dolls, de Runyon, Loesser, Swerling i Burrows, i dues peces on brillen mare i filla, Montserrat Carulla i Vicky Peña: en la immensa La reina de bellesa de Leenane, de Martin McDonagh, i el gran musical A Little Night Music, de Sondheim i Wheeler.
Ja als anys 2000, Joan Ollé treu el millor de la maduresa de l'estrella amb La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; Coral romput, de Vicent Andrés Estellés; El quadern gris, de Josep Pla, i El jardí dels cinc arbres, d'Espriu. Des de llavors fins a la seva desaparició, a Carulla li queden 20 representacions. I segueix fent televisió i pel·lícules: l'última, el 2015, Barcelona, nit d'hivern. Dos errors fruit del precipitat comiat: al món rutilant de Montserrat Carulla no cal conjugar termes com “desaparició” i “última”. Llarga vida, mestra!