Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Memòria sonora de l’illa narcòtica

Un llibre recull a través de 80 veus l’esdevenir apassionant de la cultura de club a Eivissa, al llarg de més de sis dècades frenètiques

Turistes britànics a la piscina d'Es Paradís Club (Sant Antoni, Eivissa), el 2001.
Turistes britànics a la piscina d'Es Paradís Club (Sant Antoni, Eivissa), el 2001.

Que les Balears tinguin tan poca visibilitat en la historiografia musical espanyola només ho pot explicar una gran miopia. El gran relat sociològic i pop —en què una part de la cultura andalusa està determinada per les bases militars nord-americanes, la set de modernitat madrilenya s'explica des del tardofranquisme i la nostra ubicació definitiva al món no es produeix sense els Jocs Olímpics de Barcelona— acostuma a passar de llarg davant l'important llegat global que deixa l'arxipèlag. D'indicis n'hi ha per a qui els vulgui buscar: s'hi van inspirar els Can de Tago Mago i el Mike Oldfield de Voyager; s'hi va amagar Bob Dylan i hi va aparèixer Kevin Ayers, hi van gravar de King Crimson a New Order, hi va morir Nico i David Bowie va enunciar a Life on Mars? el vers “from Ibiza to the Norfolk Broads” per referir-se a l'illa com a lloc de lluita antisistema.

Que aquesta història musical dona per a moltes pàgines ho sabien Luis Costa i Christian Len, autors del llibre Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza (editorial Contra), en què, al llarg de 560 pàgines, deixen parlar a 80 protagonistes sobre l'esdevenir sonor del lloc. Què tenia Eivissa que no tinguessin les altres Balears? Potser el caràcter receptiu dels pobladors d'aquest històric lloc de pas, temptació per a romans, fenicis, cartaginesos i àrabs. Més recentment, en la meitat de segle XX, va atreure un grapat de beatniks a un bar prop del port. Aquí és on comença aquesta història: el 1958, al Domino, “on es barregen exmilitars, artistes, estibadors del port i diletants, i sona un jazz extrem a un volum esfereïdor”, explica Luis Costa. El periodista irlandès Damien Enright recorda: “Hi posaven Coltrane, Charles Mingus, Cannonball Adderley…”. Part de la clientela havia lluitat a Corea; d'altres que arribarien aviat no volien anar al Vietnam.

L'arribada dels primers àcids dels laboratoris suïssos Sandoz el 1963 atreu els hippies. I els pagesos, contentíssims: els lloguen les cases on ells no volen viure. Els peluts no veuen inconvenients a il·luminar-se amb quinqués i beure aigua del pou. A aquest món de comuns, porros, LSD i sexe lliure hi arriben Pink Floyd, autors del soundtrack que millor explica aquesta època i aquest lloc: el de la pel·lícula More, que roda Barbet Schroeder a Formentera i a l'eivissenca discoteca Lola’s a Dalt Vila. En aquests seixanta apareixen les boîtes Moulin Rouge, Clube Ye Yé, Nitto’s Club… Tot un món de llibertat i sensualitat insòlites en plena dictadura. “Franco va tenir la visió o l'encert de deixar Eivissa completament aïllada d'Espanya”, opina el promotor Juan Arnau, “era l'època de Fraga Iribarne, que és quan realment prolifera el turisme a Espanya”. I els dies de glòria d'Amnesia, la discoteca que regenta Antonio Escohotado el 1976. “Vam captar 'atenció de la classe mitjana i alta d'Europa i del món, que va començar a venir llavors. Va ser com portar Califòrnia cap aquí”, reivindica el filòsof. Tot plegat també va atreure empresaris de la nit formats a Sitges, Benidorm o Lloret de Mar. Arriben els temps de Pachá, KU, Space: l'Eivissa del privée, les gogós i el xampany.

Bar Las Dalias, obert des del 1954 a Santa Eulària des Riu (Eivissa).
Bar Las Dalias, obert des del 1954 a Santa Eulària des Riu (Eivissa).

Els vuitanta són l'era daurada, “anys entusiastes amb la democratització de la pista de ball, on s'ajunten la noblesa i reialesa amb els clubbers, sense paparazis ni seguretat pel mig”, assenyala Costa. Què sona? Synth pop, new wave, new romantics; Nitzer Ebb, Spandau Ballet, Talk Talk… Molt ràpid la substància clau serà l'èxtasi, que es prova per primera vegada en una festa al KU. El seu promotor, l'iranià Faruk Gandji —amic d'Alexander Shulgin, el químic al qual s'atribueix la popularització del MDMA—, reparteix 140 càpsules de 125 grams amb l'estricta condició de no ingerir res més, alcohol en particular. “Allò va fer d'imant, i va atreure les llimadures de ferro de tot el planeta”, recorda Escohotado. Alguns d'ells, DJ britànics com Paul Oakenfold o Trevor Fung —que publica el 1988 la recopilació Balearic Beats, amb música d'Alfredo Fiorito, Leo Mas, César de Melero, Pippi i Nelo—, establiran les bases de la imminent cultura de clubs britànica en forma de raves i acid house. Serà un moviment d'anada i tornada.

El llibre explica com la repressió de Margaret Thatcher suposa la prohibició de les festes al camp anglès i a ciutats convulses com Manchester. Peter Hook, al baix de New Order: “Eivissa va ser el catalitzador del model que vam exportar a [el club] The Hacienda amb la intenció que la ciutat s'assemblés a l'illa tant com fos possible. Va ser la nostra educació espiritual”. I la fugida cap endavant d'uns quants promotors anglesos, que es van traslladar a Eivissa buscant un nou hàbitat.

“El Balearic és una forma de punxar”, diu José Padilla, el DJ que, el 1989, troba una fórmula infal·lible en un local anomenat Café del Mar, a Sant Antoni. Padilla —mort el passat mes d'octubre— tempera el boom de l'intelligent techno i downtempo a força de chill out i capvespres a l'aire lliure. Hi fa sonar Tangerine Dream, Brian Eno i música clàssica mentre el públic aplaudeix la posta de sol: el somni eivissenc. Però mentrestant, com explica el DJ i productor anglès Carl Cox, “estan posant sostre als clubs i convertint-los en locals nocturns. Tot va canviar”. Costa: “Pensa que les sales dels vuitanta són descobertes i que s'hi punxa des de les dues o tres de la matinada fins que surt el sol”. Així es perd l'essència del lloc a favor de l'adulació del DJ. Ricard Robles, del festival Sónar: “Vam passar del superclub al super-DJ”. Una altra llei, ja el 2012, permet als hotels fer activitats musicals a les seves zones exteriors. Superhotels com Ushuaïa i els nous beach clubs Blue Marlin Ibiza o Ocean Beach Club són els grans beneficiats per una iniciativa que dispara els preus i fa que el clubbing comercial devori l'illa. El nou model és David Guetta.

Portada de 'Balearic', de Luis Costa i Christian Len.
Portada de 'Balearic', de Luis Costa i Christian Len.

Hi té alguna cosa a dir l'esperit primigeni d'Eivissa en els nostres dies? Per Luis Costa, molt: “S'ha perdut la privadesa, la desinhibició, aquella llibertat”. I on anirà l'Eivissa postcovid? “Tristament ens trobarem amb un sector de la població empobrit, i això farà que es perpetuïn la cultura del vip i el reservat. Però és molt possible que peti la bombolla de les grans elegàncies de DJ. S'obre un moment fascinant”.

Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza. Luis Costa i Christian Len. Contra, 2020. 608 pàgines. 23,65 euros.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >