Menjar com el comissari Maigret
Un llibre reuneix 89 receptes aparegudes en les famoses novel·les de Simenon, que va projectar en el personatge els seus gustos gastronòmics
La pregunta més habitual que formula al llarg de les seves investigacions el corpulent, astut i compassiu comissari Maigret és “Què mengem?”. I fins i tot el que ensuma a les cuines li proporciona en més d'una ocasió pistes per resoldre un cas. És golafre. No és culpa seva. D'una banda, hi ha la destresa de la seva dona, Louise Leonard, que, per la seva ascendència alsaciana, li permet dominar tant el receptari francès com el belga; de l'altra, la condició de particular gormand del seu creador, Georges Simenon: els coneixedors de la complexa biografia del gran escriptor belga detecten fàcilment com traspassa a la seva criatura els gustos gastronòmics més íntims.
Maigret compra en una ocasió en una papereria –per fer caure les barreres de la propietària, a qui vol extreure informació– dues grans llibretes de cobertes vermelles; la Louise en destinarà una a enganxar els retalls de premsa dedicats als casos del seu marit; l'altra, a anotar receptes de cuina, especialment de plats que li han agradat a Maigret quan els ha menjat als barris i pobles que transita durant les seves investigacions. Atzarosament o no, també són vermelles les cobertes de Simenon i Maigret s’entaulen, de Robert J. Courtine, qui va ser gran crític gastronòmic de Le Monde i amic de l'escriptor, que fa un recull dels plaers que van experimentar a la taula el creador i la criatura, a més de recopilar 89 receptes de plats, cuinats principalment per la senyora Maigret, que apareixen en les 103 obres que protagonitza un dels policies més carismàtics de la literatura universal. Una delícia que ara edita en català Vibop Edicions.
Es fa difícil distingir a qui responen les actituds i el paladar, si a Simenon o a Maigret. Així, no és d'estranyar que des de la seva primera aparició a Pietr, el letó (1931) Maigret estigui sempre amb el nas a dos llocs: en un cas i en el que surt de la cuina domèstica. És el que passava a casa del mateix Simenon de petit: “La sopa del migdia bullia ja des de les set del matí, coent-se durant hores a foc lent”, evocava l'escriptor, que de nen acompanyava la seva mare al mercat a comprar productes frescos; també és assidu d'aquests llocs el comissari. De pare való i mare flamenca, Simenon va menjar el millor de tots dos mons, un passeig de les cabanyes als palaus gustatius: bistec com “soles de sabata”, moltes patates fregides (almenys, tres vegades a la setmana), no menys musclos a la marinera i una mica de verd (només els pèsols se salvaven) eren les referències i peticions del progenitor; els estofats i qualsevol plat que requerís xup-xup venia per la via materna.
Quan el 1922, amb 19 anys, el que va ser alumne jesuïta, llibreter i periodista de La Gazzette de Liège va decidir anar a viure a París, va intentar mantenir el senzill però bon menjar. No li va ser fàcil: com que els diners no li arribaven, l'estudi que va llogar no tenia cuina i el camembert amb pa es va convertir sovint en el plat del dia; de vegades, li podia la nostàlgia i s'escalfava amb un fogó alguns budells i menuts, motiu de la seva expulsió quan la propietària ho va descobrir.
Amant del peix cru i els arengs en escabetx, Simenon va ser sempre defensor i degustador de menjars senzills i sincers únicament factibles en bistrots i restaurants de barri, en menús de locals regentats per una dona que cuina plats tradicionals mentre el marit serveix les taules i el vi. Tot fresc i fet al moment. Una cosa modesta, propera, translació gastronòmica potser d'aquesta comprensió humana que Maigret sent sempre pels criminals, que no jutja mai. “La cuina moderna combina millor amb els mobles inflables”, desqualificaria l'autor la sofisticada i galopant nouvelle cuisine.
Maigret hereta mimèticament aquestes rutes gastronòmiques, així com, a més de la pipa i el gust pel calvados, la canya de cervesa ben freda i el llepar-se els dits amb les coques d'arròs, les creps i els flams, que és el que les ties i la mare de l'escriptor li preparaven ritualment quan havia de fer llit si queia malalt. Tot això reviu en el comissari, sempre cuidat per una Louise, al peu dels fogons, que fa de marassa d'aquest homenot que va conèixer, és clar, davant d'una taula: quan els seus oncles, amb els quals ella vivia, van convidar a sopar un jove Maigret que acabava d'ascendir de policia de trànsit a secretari d'un comissari. “El meu amor ideal és Madame Maigret”, responia en les entrevistes Simenon, prolífic seductor, quan li preguntaven pel seu prototip de dona: l'habilitat culinària s'imposava.
Hi ha molta mantega i crema de llet, vist a dieta d'avui, en les 89 receptes recollides en 11 categories (sopes, marisc, caça, menuts…), però totes són de senzilla sofisticació (hi ha dues maioneses: per a peix i carn) i van des d'una humil truita de fines herbes a una generosa bullabessa, passant per un conill de bosc saltat amb fideus frescos i una pintada amb crosta fins a un llamàntol amb crema fresca, en un generós ventall del repertori gastronòmic tradicional belga i francès. Els vins, majoritàriament francòfons, que l'inspector prenia amb aquests plats tanquen sempre la proposta.
Simenon, un punt pantagruèlic com Maigret, va passejar pels països coneixent cuines de tot tipus, però en els últims anys de la seva vida va tornar als plats més senzills: pollastre a la cassola i rostit de vedella es van convertir en els habituals i preferits. Encara que ja havia deixat la seva empremta: 11 restaurants de París llueixen una placa en què presumeixen d'haver tingut algun dels dos com a hoste d'honor, incloent-hi l'exquisit Fouquet’s, que l'escriptor va citar més de cinquanta vegades en les seves obres i des d'on Maigret acabaria tancant més d'un cas tractat amb tots els honors, però en el qual el desembre de 1922 el jovenet Simenon no va poder permetre's ni entrar.
‘Plats’ catalans
L'aroma de Georges Simenon i, per tant, del comissari Maigret, es pot resseguir en la cultura catalana. Un escriptor gurmet i gormand com Néstor Luján i un altre d'aparentment molt menys exquisit, però tant o més exigent a taula, com Josep Pla, eren fans de l'autor belga. Mentre Simenon jugava un dia a petanca, l'empordanès se li va apropar el març del 1937 (havia descobert la seva obra la tardor del 1936, a Marsella) i van acabar dinant plegats. Tots dos es van declarar, és clar, defensors a ultrança de la cuina domèstica i local, segons apunta l'estudiós de l'obra de l'autor d'El que hem menjat, Xavier Pla, en el seu pròleg a Simenon i Maigret s'entaulen. Un altre plat català es troba en la figura alta, gairebé un centenar de quilos, pipa i aire pagès en la qual Simenon va creure que veia l'encarnació del seu Maigret: era l'escriptor i editor català Ferran Canyameres. Exiliat a París, el 1942 li va proposar traduir la seva obra al català i al castellà. Dotze llibres l'any, un únic traductor, drets per endavant: una empresa impossible, com va quedar demostrat 112 heroics títols després sota el segell Albor, que van acabar arruïnant Canyameres, una cosa insòlita entre els editors mundials del pare de Maigret.
Sobre la firma
